Etiquetes

, , , , , ,


Solstici. El dia fins on les tenebres guanyen terreny a la llum i a partir del qual s’invertirà aquesta angoixant tendència. Una festa antiga i cabdal. Tant com per fer-hi escaure la celebració més important de la nova religió.
Els romans l’anomenaven Sol Invictus, i honoraven els déus solars que no s’havien deixat derrotar per la foscor i renaixien després de la seva llangor. (Nosaltres podríem celebrar haver sobreviscut als dinars i sopars pre-nadalencs). Els historiadors sovint l’han assenyalat com la darrera festa pagana que va instituir-se a l’imperi abans de l’adveniment definitiu del cristianisme.

Per això no sorprèn que Sol Invictus fos també el nom escollit per un dels grups que han fet de l’ideal d’una Europa pagana i de la creació de la seva imaginària banda sonora la divisa de llur carrera. El seu líder, Tony Wakeford, pertany al rovell de l’ou de la música que ha estat identificada amb etiquetes com ara dark folk, apocalyptic folk o senzillament neofolk. Amb el gloriós precedent de Comus, amb un bressol comú en els controvertits Death in June de Douglas Pearce -una banda titllada sovint de filofeixista pel seu nom, que evoca la nit dels ganivets llargs, per un discurs calculadament ambigu i per l’ús d’una provocativa i dubtosa estètica – i amb l’inclassificable franctirador David Tibet com a tercer vèrtex del triangle, el neofolk barreja elements industrials amb instrumentacions acústiques, percussions marcials i recitacions arcanes per crear uns passatges sonors d’un gran poder de suggeriment.

Com es tracta d’una música una mica amagada, conreada i escoltada per petits cercles d’incondicionals, amb moltes derivacions epigonals d’un interès molt migrat i sempre sota el signe de la sospita per les seves connotacions ocultistes, satanistes o extremistes, malgrat que això sigui una simplificació i jo tampoc m’hi vulgui escalfar massa el cap, em permeto deixar-vos-en tres mostres sub specie aeternitatis:

Death in June amb una de les seves lletanies acústiques, fosques i glaçades: Fall apart. (i un vídeo que mostra el seu inquietant imaginari).

El polifacètic David Tibet, el nom més reconegut i valorat per la crítica especialitzada de tota aquesta catèrvola, al front dels seus Current 93. Un tema d’una tensió creixent i hipnòtica: Lucifer over London.

Sense oblidar l’avantpassat comú: Comus. Els autors de Drip drip, la música de The Wicker Man (que com recorda el gran Christopher Lee és considerada El Ciutadà Kane dels film d’horror, i d’on surten les imatges del vídeo. Si no heu vist la pel·lícula, millor escolteu només la música).