Etiquetes

, , , ,

M’adono que en aquesta pàgina he parlat només molt tangencialment de cinema, malgrat que això, escriure i parlar de cinema, és una de les activitats que em posa el pa a la taula.
No es cap regla estricta i calculada. Per una banda em sembla una descortesia atabalar a la gent amb la pròpia feina si aquesta no és veritablement molt interessant. I, per altra banda, sempre havia pensat crear una secció del blog que, sota el nom de La biblioteca submergida, recollís comentaris i reflexions al voltant de llibres i pel·lícules que haguessin nodrit algunes de les inquietuds principals d’aquests vestigis.

Així fins avui que, sense grans escarafalls, l’enceto amb una ferma recomanació.
Perquè si la darrera dècada ha significat la consolidació d’una nova forma de pensar i fer documentals, que no renuncia als mecanismes de fabricació i estilització en la posada en escena i aboleix marcides fronteres entre formats, aquesta peça que introdueixo n’és un dels més bells i colpidors exponents. El seu autor Michael Glawogger forma part de la fornada de directors austríacs que en la millor tradició cultural del seu país sondeja el malestar, el sotsobre i el tèrbol fonament de la vida moderna: allò que un altre austríac genial, Robert Musil, descrigué com un “deliri de molts”.

El títol és prou suggeridor “Workingman’s death”. Aquesta noció és una de les grans promeses que el nou ordre mundial neoliberal va vendre a les classes mitjanes occidentals després de la seva victòria a la guerra freda: els treballs manuals, durs i perillosos, mal pagats i en condicions sovint infrahumanes, i que havien consolidat amb llur sacrificis aquell model econòmic, estaven al llindar de l’extinció i serien substituïts per tecnologies intel·ligents i asèptiques que alliberarien millor que qualsevol alternativa política aquella classe sotmesa que tants maldecaps havia donat al sistema. Evidentment aquesta fantasia messiànica era només una enganyifa que desplaçava geogràficament el problema i encadenava nous forçats a la vella roda.

Glawogger se’n va als pitjors forats laborals del món, a les mines d’Ucraïna i d’Indonèsia, a les ferrovelleries de vaixells del Pakistan, a les fargues xineses, als escorxadors nigerians…És una travessa de malson que desmenteix l’enunciat del film i ens revela, com recordava el mateix realitzador, que aquesta mort fingida de l’obrer és només la seva conversió en membre d’una classe invisible, oblidada i immolada més salvatgement que mai al nostre benestar.

Però per construir la seva denúncia Glawogger no procedeix pel camí de mostrar la lletjor, la desesperació i la sordidesa que s’amaga darrera totes aquestes situacions. Ans el contrari, es permet filmar, amb una acurada composició i selecció de les imatges, la bellesa que hi ha en l’epopeia digníssima i emocionant que escometen cada dia aquests nous damnats de la terra. I així, a la manera d’altres mestres del gènere com Werner Herzog a les seves “Lliçons a la foscor” o Flaherty a “Homes d’Aran”, els hi dedica un cant estremidor que els enalteix i els rescata de l’anonimat per a convertir-los en herois de llegenda.

Si podeu veure-la en pantalla gran, no deixeu passar l’ocasió. Us clavarà a la butaca. Però si no hi ha més remei, també podeu veure’n una part aquí o descarregar-vos-la de pàgines com aquesta.
Bona (in)digestió.

Anuncis