Etiquetes
centralisme, França, genocidi de Rwanda, identitat francesa, Luc Besson, patriotisme, persecució lingüística, republicanisme, Sarkozy, supremacisme
Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.
Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.
Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.
Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)
Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.
De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.
Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès
rastres, vestigis, derelictes 
S’emocionava un dia la Marieta amb l’evocació de la Marsellesa. Se’m va emocionar també una ciutadana francesa, «issue de l’émigration», negra de pell com una estàtua del banús més fi, amb la mateixa evocació jacobina. La millor amiga de la tal ciutadana francesa, de pell blanquíssima, de família hiperanticlericalíssima, d’avis que batejaren durant l’Ocupació el seu gorrinet de casa amb ‘Philippe’ pel Mariscal, em feia notar que per a ella, com per a molts, ‘La Marsellesa’ era un himne de dretes. Efectivament, quan Sarkozy guanyà les eleccions, Mireille Mathieu (tot un derelicte d’un despús-ahir francés coentíssim) cantà, damunt l’escenari, la Marsellesa a la Concòrdia, plaça estada «de la Revolució» i dels caps que rodaven cap al terra. Mitterrand, fóra el que fóra, i mira que en fon, l’acomiadaren en els seus funerals públics a la Bastilla amb el cant de ‘Le temps des cerises’ (cantat, per cert, per una soprano americana i negra). Li ho confesse, mestre Alexandre: França em fascina. El problema que hi tinc és que em fascina quasi sempre com em fascinen les pel·lícules de Nosferatu: com si no acabares mai de saber, però sempre sospites, per quina banda t’agarrarà el vampir.
Li’n faré crònica presencial, li’n done paraula.
Fes-nos la crònica, fes-nos-la, que de ben segur ens lleparem els bigotis amb l’esperpèntica carnestoltada que vindrà i la teva àcida visió de tot plegat.
Jo, de França, de l’estricta i de la “regional”, me n’agraden un bon grapat de coses i no penso que fos pas un mal lloc per “retirar-me”. Però tinc la mateixa sensació: sempre temo el moment on apareixerà el llop jacobí i em clavarà els seus ullals verinosos. Per altra banda, entenc que a aquesta banda dels Pirineus França encara evoqués fa uns anys uns ideals republicans, de llibertat, lluita social, anticlericalisme i una imatge romàntica de tot allò que aquí ens ha mancat. Ells ho han venut amb gran eficàcia i capacitat de seducció. Però llastimosament ni la seva política internacional ni la gestió de moltes coses interiors passen la prova de la qualitat democràtica i de la veritable convivència entre iguals, i els arguments contra els drets lingüístics de les minories arriben a ser pur deliri. En plegat, caldrà seguir cercant una altra Ítaca, per més que els croissants d’ametlles parisins em facin ara mateix venir un atac de feridura nostàlgica.
França? Tan entretinguda com sempre des que jo l’he coneguda.