Etiquetes

, , , , ,

boerconcentracio

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Cal reconèixer que si bé una mica antiga, aquesta és una idea que ha fruit de gran prestigi i que ha tingut influència en la vida de milions de persones. És per exemple l’argument justificador del colonialisme, de coneguts beneficis al llarg de la història.

La diversitat és un destorb que grans redemptors de l’espècie s’han ocupat de conjurar sense estalviar-hi mitjans. Per exemple, feia molta nosa per construir un nou estat turc després de l’esfondrament de l’imperi otomà, però el kemalisme va tenir el coratge d’abordar el problema sense falses solucions de conciliació: armenis, grecs, assiris o cristians anatolis en poden oferir testimoni.  Després, la idea va assolir definitiu esplendor entre els anys 1935 i 1945. Com ens recordava fa poc la Maria, el 16 d’octubre de 1943 un comboi ple de diversitat sortia de Roma amb destí a una remoció d’aquell dissortat obstacle. Però és natural que l’efemèride no destaqui especialment, perquè en aquell mateix moment es duien a terme moltes altres accions tant o més decidides per dissipar aquella llarga boira.
Certament, alguns excessos de zel en aquest magne esforç van desprestigiar una mica la causa, però no van dissuadir nous entusiastes de seguir-hi porfidiejant. La diversitat molestava a Guatemala i Ingúixia, empipava a Cambodja, era un feixuc llast a la Krajina, a l’Alt Karabaj, a Abjàsia, feia més d’un milió de vegades nosa a Rwanda, per parlar només dels llocs on s’ha tractat la qüestió amb la fermesa que alguns reclamen.

La Unesco, organisme pusil·lànime per definició, ha oposat algunes resistències a aquesta visionaria concepció del futur homogeni de la humanitat. Però és evident que aquestes recomanacions no ha ennuvolat l’ànim d’un dels més abrandats defensors locals del Nou Ordre Mundial promogut pel govern dels Estats Units després de la Guerra Freda, del seu sabotatge a l’ONU, del seu assassí dret d’ingerència, de les seves invasions militars i de la seva paranoia de la seguretat, (i diguem de pas, de tot allò tan llastimosament convertit en quincalla sanguinolenta en la final ensulsiada del model neoliberal de 2008). I tretze són tretze, ara ens recorda el deure de frenar la diversitat amb la mateixa decisió amb què es posa setge a les malalties infeccioses.

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.