Les últimes tres setmanes hem estat fruint de la segona part del cicle “O Dikhipen-Miradas gitanas en el cine”, que ofereix la Filmoteca de Madrid amb la col·laboració de L’Institut de Cultura Gitana La cosa ha sortit prou lluïda i ha tingut un cert ressò en els mitjans de comunicació. Servidor ha tingut el plaer de contribuir-hi amb una humil xerrada als venerables Cines Doré, un article al darrer número dels Cuadernos Gitanos que s’acaba d’editar, un conversa en companyia de La Chunga i l’amic Ximo López Bustamante a RNE3 i fins i tot una fugaç aparició als informatius de la 2 (vegeu a partir del minut 15 del vídeo i tingueu en compte que la tele engreixa…).
Aquesta vessant gitanològica meva, però, ha tingut també la virtut de posar de relleu la perplexitat que aquest fet desvetlla entre algunes persones del meu cercle de coneixences. Plantejada la qüestió de l’alteritat que encara representa aquest poble, “el problema” gitano”, hi ha una certa reacció, que es dóna fins i tot entre persones sensibles a la condició minoritzada d’una cultura per formar-ne part elles mateixes, que ve a expressar-se com “tampoc els gitanos posen massa de la seva banda en la millora de la seva imatge i situació d’aïllament”.
L’afirmació ja presenta algunes dificultats, perquè gitano, com català, francès, tibetà o malai, és un terme polisèmic que sintetitza moltes possibilitats. De quins gitanos parlem? Perquè només a l’estat espanyol n’hi ha que parlen espanyol, català, basc, gallec i que són neoparlants del rromanó o conserven trets residuals del caló; de catòlics, evangelistes, pentecostalistes i ateus, de dretes i d’esquerres, de conservadors i de llibertaris; dels qui duen 300 anys establerts a un mateix indret i dels qui segueixen una vida seminòmada; propietaris d’empreses o dedicats al negoci de l’espectacle i d’abocats a unes deplorables condicions de marginalitat, però també que dels qui fan senzillament d’advocats, de sastres o depeixaters.. És a dir, de tota mena. I si parlem d’una idea essencialista i estereotipada de gitano, hereva d’un tronat discurs romàntic i fabricada gairebé per complet des de fora de la pròpia comunitat i amb finalitats com a mínim dubtoses, aleshores millor que ho deixem córrer.
Però encara eludint aquest particular, si continuem desboscant el rerefons d’aquestes manifestacions, allò que hi trobem és l’hostilitat davant d’una determinada manera de viure la gitanitat resistent a la assimilació total dels seus trets diferencials. Una cosa que acostuma a expressar-se com “No fan cap esforç en integrar-se.” I què és exactament integrar-se? Menjar escudella per Nadal, escoltar la COPE, abandonar els avis a una residència, fer-se els vestits debades aprofitant el privilegi de la representació pública? No ho sé ben bé. Però suposo que en aquest context significa la conservació d’uns valors i formes de relació que simplement no encaixen prou amb l’opció social dominant. I llavors, potser cal explicar que aquesta temptativa “d’integració”, encara en el cas que resultés acceptable, no s’ha portat a terme precisament pels camins de la persuasió. A Espanya el compte aproximat de lleis, pragmàtiques i ordenances contra aquesta comunitat, incloent-hi un decret de “Prisión general de gitanos” al 1749 i considerat com un precedent mundial d’intent de neteja ètnica, arriba a les 2.500, que és aviat dit.
I encara sense això, no ha existit ni una sola temptativa seriosa i continuada de bastir aquest procés sobre uns fonaments de diàleg i d’intercanvi, on els gitanos alhora que accedissin a tots els òrgans de participació social i en fessin seus els compromisos que això comporta, poguessin servar les seves tries culturals i enriquir-nos a tots amb elles. Tot s’ha reduït a escollir entre acceptació passiva de les condicions preestablertes o segregació. Així que no ha de sorprendre que les ovelles no hagin anat a l’escorxador de grat i sense oposar-hi recances. I tot així, mai serà prou preuat que aquest poble no s’hagi deixat corrompre pel rebuig i l’arraconament com per a generar un corrent generalitzat d’odi racial antigadjè. Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió. Aneu per aquest món fent aquesta mena de coses i ja em direu si això us passa a gaire llocs més.
Per tot plegat, el que que vull dir és que quan parlem de l’estigmatització sistemàtica dels gitanos, allò que ens hi juguem no és la sort particular d’un grup que ens pot provocar més o menys simpatia o refús. Sinó que ens hi juguem una cosa molt més cabdal que afecta a tothom: el dret a la diferència. És a dir, si per si mateixa no suposés suficient esperó, la pròpia possibilitat de romandre fidels a unes opcions personals i comunitàries en el moment en el qual nosaltres, per qualsevol atzar de la vida o la història, esdevinguéssim també “gitanos”. O per dir-ho amb una fórmula crua, potser exasperada, però a parer meu dramàticament certa: la disjuntiva entre civilització i barbàrie.
«Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió.»
Caram, igualet igualet que li passà a un ‘castellà’ com jo quan s’ha acostat al món catalanoparlant (per no parlar del bacavesomilitant). Mira que si sou gitanos…
¡Al natural eres más guapo! ;-P Y viva esa vena cañí de mi niño.
Se cadra e para seguirmos coa discusión (no sentido mais anglosaxón e dialogante do termo), pode te interesar este videíño dun dos <iBen falado da Tevegá (da «Galega» que din alá no país) que correu os lindeiros da galegosfera. Admito que teño unha galaicofília que perméteme unha certa emoción por algunhas formulacións galegas do «galego» que non permétome nas suas formulacións catalanas, poñamos por exemplo (ou españolas). Debe ser cousa da emigración e dos emigrantes, cuxas saudades parécenme mais xustas ca moitas outras vindicacións.
PD: Non sabia do interese de Quim Monzó polos xitanos. Seica un día sácalles uns contos…
Jesús: deu ser que no pot deixar d’inspirar-nos simpatia algú que es deixa embolicar en causes tan desprestigiades. Ara, l’adherència galega ja fa més fila de contumàcia greu i malaltissa. Per cert, algun dia hauré d’explicar les meves experiències en el món virtual “reintegrata”, que no deuen ser menys estrambòtiques que les teues a Ca’n Migjorn.
Laura: y las compañeras salerosas también ole!
I un comentari a una incisiva pregunta que m’ha arribat per correu. Com és que si hi ha hagut aquest devessall de lleis antigitanes hagin arribat fins aquí millor o pitjor i no hagin corregut la sort d’altres grups ètnics perseguits, específicament moriscs i gitanos? Doncs bé, el sol fet que es reiterin amb tanta insistència ens n’ofereix una clau: que no es van poder aplicar eficaçment. El motiu és encara una qüestió historiogràfica no ben explicada, però en tenim sospites. En primer lloc perquè la mobilitat social i geogràfica del poble gitano va dificultar la seva posada en marxa. En segon lloc, perquè el fet que els gitanos diguessin professar la religió cristiana en va atenuar el rigor sistemàtic. I en tercer lloc, segurament molt decisiu, perquè tant aquells gitanos que s’havia establert fermament i que solien quedar fora d’aquestes pragmàtiques devien protegir els membres més desafavorits de la comunitat gràcies els amplis mecanismes de solidaritat que sempre han mantingut entre ells, però també perquè aquesta protecció l’exerciren persones i autoritats a qui els gitanos, per les seves diverses habilitats i especialització en determinats àmbits de producció, resultaven força útils. D’això darrer ens en dóna la pista que moltes d’aquestes ordenances insisteixin en la necessitat de vetllar pel compliment d’aquest mandats i exigeixen desistir d’actituds de protecció que semblaven estar molt esteses. Qui renuncia de bones a primeres a mà d’obra capaç i barata que a més a més queda en deute amb qui l’ha salvat de presons i galeres?
No et compliques la vida i seguix explicant-nos gitanades (o com s’haja de dir, que aprofitaria molt que hi tornàreu, la Marieta i tu, a fer nominalismes dels «pobles de l’estendard de la roda»). Jo confesse sense embuts que m’encuriosixen bona cosa i que hi xale molt. També espere amb candeletes històries de reintegrates. Ah, quina colla, eixos! Dignes d’una novel·la desgavellada de Bashevis Singer (o de Xosé Loís Méndez Ferrín, tant se val). I el cas és que potser no van curts de raó, angelets meus…
Per a la preguntadora o preguntador, caldrà potser especificar que la condició primera per a que aprofite una llei és que no es complixca. Si ara llegírem els cànons dels concilis de Toledo… O els drets socials (ocupació, fonament social de la producció de la riquesa nacional, dret a l’habitatge, &c., &c.) inscrits en la Constitució espanyola de 1978. Ara, ¿on es podria remenar un llistat d’eixes lleis antigitanes que esmentaves?
Entens que dos afirmacions («el fet que els gitanos diguessin professar la religió cristiana en va atenuar el rigor sistemàtic» i «aquesta protecció l’exerciren persones i autoritats a qui els gitanos, per les seves diverses habilitats i especialització en determinats àmbits de producció, resultaven força útils») són força controvertibles, oi? Em demane si no deu tindre a vore amb el context històric particular de cada imposició legislativa discriminatòria i els mitjans que s’hi posaren per aplicar-la. A més de la importància ideològica que suposava per a l’Estat la necessitat de tindre els gitanos a bon redós o de voler fer-los fora i tot. Explica’t, explica’t…
PD: «l’adherència galega» (diu) «ja fa més fila de contumàcia greu i malaltissa». I es queda tan content. Com si la judeofília no hi comptara gaire…
Les sospites són això, sospites. Jo em limitava a recollir aquelles de més recurrents que han expressat els gitanòlegs.
La religiosa jo mateix la veig altament insubstancial: com a molt podia actuar com a factor corrector a la baixa i potser evitava la contribució dedicada del Sant Ofici a la persecució i identificació, però en cap cas hauria servit d’aixopluc d’haver-se volgut o pogut actuar més decididament.
La segona, en canvi, és més versemblant. Evidentment no tenim moltes proves de senyors, terratinents i propietaris que anessin per aquest món concedint cèdules i salconduits; quan es contravé la llei es mira de no deixar-ne massa pistes comprometedores, però ja deia que resulta curiosa la insistència amb que les successives ordenances adverteixen de la necessitat de no protegir els gitanos amb excuses i arranjaments sota corda. Ergo, es tenia constància que n’hi havia i que no eren cosa aïllada.
El fet és que tenim aquí un “misteri” historiogràfic que no pot resoldre’s dient que no es van aplicar les lleis només perquè com els gitanos es movien molt i molt lleugers no els van poder arreplegar a tots. Entre altres coses, perquè hi ha encara molt a dir sobre el mite del nomadisme gitano, interessadament sobredimensionat com tractaré de demostrar una altra ocasió.
Això, a tall d’explicació més o menys general i que pogués orientar en alguna direcció per respondre a la pregunta que se’m feia, perquè certament, per estudiar aquest procés en duració caldria anar a estudiar “el context històric particular de cada imposició legislativa discriminatòria i els mitjans que s’hi posaren per aplicar-la.” I després mirar d’extreure’n constants i discernir patrons repetitius i tendències que pugui ajudar a explicar el fenomen. Però, si hagués respost senzillament un “mira, s’ha de veure segons el context històric particular de cada imposició legislativa discriminatòria” i tota la tirallonga que acabo de deixar anar, entenc que el company interessat en la qüestió m’hagués pogut molt raonablement engegar a pastar fang i dir-me que ja miraria d’esbrinar-ho per una altra banda. Ja ho saps tu prou bé: que les respostes no siguin senzilles no ens excusa d’haver de donar-les.
I compte, que no vas gens desencaminat en això dels recursos destinats, perquè amb aquesta molt hispànica sospita teva fas esment d’una circumstància que també s’ha assenyalat com a important: sembla que les ordres perdien força a mesura que anaven baixant de la superioritat, i els batlles i algutzirs dels pobles, que finalment eren els encarregats de posar-les en pràctica, tenien altre feina que anar a enredar amb els gitanos i, com passa ací des de temps inveterats, sembla que a les lleis altisonants no seguien mitjans crematístics i humans suficients per executar-les.
De la dimensió nacional-estatal en parlo quan trobi un moment, perquè això mereixeria fins i tot un post a banda.
La veritat és que es una d’aquestes investigacions que està encara per fer i que jo he pensat més d’una vegada a mampendre. Potser si tingués tres o quatre vides m’hi decidiria. I d’això de la llista, deixa’m una mica de temps, que jo ho tinc tot per endreçar, i te’n faig cinc cèntims com vas fer-me amb la bibliografia judeocatalana.
Molt agraït, espere.
Se m’oblidava dir que esteu molt ben acostumats, vosaltres, que quan els “vostres” jueus tenien una estoneta i una mica de paper, vinga a escriure i vinga a desar bé els llibres. En canvi, les fonts documentals gitanes no cal dir que són més magres i disperses. De fet, ho comentàvem un dia: hi ha la sospita que l’índex de jueus alfabetitzats era superior al de gentils. En el nostre cas era al contrari.
Per altra banda, en la disciplina gitanològica no hi ha hagut la continuïtat i prolixitat d’estudis de la qual ha gaudit la matèria vostra. Durant anys i panys la cosa ha estat en mans d’aficionats, com jo mateix, i hi ha una feina ingent encara per fer. Això, per una banda és esperonador: es treballi en el camp en què es treballi es poden fer troballes i aportacions molt interessants. Però també significa que en molts àmbits es comença amb una mà davant i l’altra darrera i sense unes ferramentes, compilacions, índex i etc. mitjanament refinats per a servir de fonaments. Per exemple, se sap encara poc de la història dels gitanos no europeus. I se’n sap poc senzillament perquè no hi ha hagut prou estudiosos amb la preparació lingüística adient per emprendre aquesta tasca, perquè han faltat mitjans per explorar fonts i arxius llunyans i poc a l’abast i perquè hi ha hagut pocs òrgans de divulgació, comunicació i traducció dels estudis acadèmics (només de pensar tots els que teniu vosaltres fa venir mareig). Ens trobem davant d’una disciplina encara a les beceroles.