Etiquetes

, , , , , ,

malocchio1

Que pels meus potser migrats però fidels lectors jo passi algunes angunies forma part de l’ordre natural de la bloguística. Però que els exposi a ells a determinats riscs potser és més digne de reprovació.
I tanmateix no em puc resistir a presentar una qüestió que sempre m’ha pertorbat: l’atribució a determinades persones del poder d’atiar la desgràcia sobre altri, ja sigui amb traïdoria o, encara més terriblement, per mera exposició a la seva influència, mirada o contacte.

Amb especial preponderància mediterrània, aquesta superstició es troba estesa pertot, i seria força interessant fer un estudi comparatiu dels noms o les capacitats que s’han atorgat en diverses contrades a les criatures portadores de malastrugança.

Però si hi ha una ciutat on aquesta creença hagi arribat a assolir la categoria d’element central de la seva cultura, d’obsessió determinant i malaltissa, aquesta és Nàpols.
Foren precisament dos llibres vuitcentistes editats a Nàpols els primers en fer-se ressò de llur tremp al migdia italià. Un és la Cicalata sul fascino volgarmente detto iettatura, de Nicolo Valetta, una veritable vindicació de l’existència dels mals presagis i de la necessitat de mantenir-se’n a recer. L’altra és obra d’un arqueòleg, Michele Arditi, que mercès a la troballa d’un amulet a les runes de Pompeia tracta de demostrar l’antigor i arrelament de tan sinistra superxeria: Il fascino e l’amuleto contro il fascino presso gli antichi.

Sovint la de jettatore és una odiosa condició contra la qual no es pot lluitar, una maledicció que acompanya a hom gairebé des del bressol i que el condemna a un acarnissat aïllament social.
L’inic patiment provocat per aquesta malvolença es troba descrit en alts exemples literaris. Pirandello el tracta a La Patente, mentre que en el seu fresc de la vida popular napolitana Montedidio, Erri di Luca recorda les aprensions que desvetlla la sola menció d’un cas on sembla haver-hi intervingut el mal averany o la lleugeresa amb que qualsevol desgraciat pot adquirir tan malaurada fama:
”Da noi non si trova uno che dice a un altro “beato a te”, passa subito per iettatore se a quello capita qualcosa di male. Prende una storta al piede e gira la colpa a quello che gli ha detto la frase. E così comincia la nominata.”

Però potser el relat més inquietant dedicat a la iettatura l’hagi redactat Gustav Herling-Grudzinski, l’escriptor i periodista polonès establert a Roma, que a una de les seves Variacions sobre les tenebres,Don Ildebrando narra la història d’un metge napolità entestat a descobrir l’origen i causa d’aquesta nafra, convençut de la seva existència precisament per la diversitat de mitjans que s’han emprat al llarg dels segles per allunyat el malocchio.

Que la dissort es pugui esquivar, que l’atzar sigui mal·leable, encara que ho sigui per hermètics viaranys, que el mecanisme de repartiment de fortuna i desgràcies d’aquest món respongui a algun principi, no és res que sigui aliè a la majoria de pensaments màgics i religiosos de tot l’ample món. Però és l’arbitrarietat d’aquesta certitud en el cas dels malastrucs allò que més em colpeix: un estigma de malson que capgira el judici àdhuc de persones assenyades.

De tots els fragments que he anat recollint sobre la qüestió, no trobo que n’hi hagi cap que posi millor al descobert la seva essencial ridiculesa alhora que en descrigui els devastadors efectes que aquest del segon volum de la deliciosa autobiografia d’Antonio Martínez Sarrión, Una juventud, quan recorda el trist destí d’un seu condeixeble de la Universitat de Múrcia:

”Tal configuración le acarreó uno de los endoses más canallas que un ser humano puede sufrir: aquel joven era tenido, sin posibilidad de apelación o prueba en contra, por “gafe”. Cosa que un medio tan rudo venía a reducirle poco menos que a la condición de leproso o apestado. A causa de esa perversa concomitancia que a veces los humanos somos capaces de establecer entre persona y apodo, al muchacho decretado agorero y causante de mal fario se le llamaba, utilizando (y deformando) el patronímico de su lugar de procedencia, El Yeclo, y aquel remoquete terminaba por sonarnos a todos a algo como El Golem, El Yeti, una criatura en todo caso hirsuta y maléfica, de la cual más valía mantenerse uno lo más alejado posible.”

Anuncis