Etiquetes

, , , , ,

rovigno2


Ruvèigno/Rovinj/Rovigno al capvespre. Fotografia de cormackc a flickr”

“Hoje estou vencido como se soubesse a verdade”, diu un gran vers d’Álvaro de Campos.
Hi ha dies en què un pensa en tot allò que hagués volgut ajudar a canviar i que encara més aviat ha empitjorat i sent una atrabiliaria fraternitat amb el genial heterònim de Pessoa. Com si la pel·lícula s’estigués acabant, els dolents anessin guanyant i no semblés que cap cop de teatre pogués venir a capgirar una història equivocada.
I llavors es cerca el bàlsam d’alguns exemples de derrota no resignada, d’estratègies per mantenir a ratlla la desfeta i fer sentir que l’avenir encara és llarg i té objeccions a fer.
Explica Claudio Magris que Biagio Marin acostumava a dir “si l’esperit del món ha decidit cancel·lar la mil·lenària petjada vèneta a l’Adriàtic oriental, jo m’inclinaré i diré Fiat voluntas tua” i després hi afegia “porc” i un sonor renec que la prudència li impedia reproduir en tota la seva cruesa.
En un altre article, l’autor triestí descriu la reserva més discreta, però no menys decent, d’una cambrera sòraba que “Parla de l’assimilació creixent, acceptada serenament, i de la seva llengua, que ella opina que està destinada a desaparèixer. Li pregunto si aquest final l’entristeix. No, respon, perquè no el veuré. Qui sap si aquesta és l’única possibilitat que queda davant de l’inevitable final de totes les coses estimades; esperar no veure’l, acabar abans.”

Hi ha dies en què, qui sap si pel fet de passar els comptes inherents a tot aniversari, hom pot confondre el crepuscle de la pròpia identitat o el de causes, cultures i formes d’existència benvolgudes i malmeses amb un crepuscle general del món, d’una totalitat absorbent que no fa justícia a la multiplicitat de la vida, que no deixa de renovar-se i mutar i trobar nous camins per a reproduir-se.

Dit això, ahir vaig passar una tarda molt bonica, vaig rebre la felicitació i vaig parlar amb bona part de la gent que m’és més propera i benvolguda i vaig acabar per aparcar les lamentacions: hi ha molta feina per endavant, molts assumptes on cal ficar-hi el coll i moltes aurores que queden encara per resplendir. Som-hi, doncs.