Etiquetes

, , , ,

Perdoneu, però això, servit en cru i sense els vels estilitzadors de la imaginació, és part del pagament d’un deute. Un de contret a Can Bovolo quan vaig prometre presentar una qüestió per la qual un entusiasta com jo de la confusió babèlica no pot sentir indiferència: la de la màgica possibilitat de disposar del do de llengües que, per exemple, va ajudar els apòstols a estendre la paraula revelada entre nacions de parla molt diversa.

I potser sigui un afany procel·lós, perquè n’hi ha prou amb fer una limitada recerca per a constatar que la natura d’aquest prodigi ha concitat bastants desoris i nombrosos allaus de tinta. I, per acabar-ho d’adobar, el sorgiment del pentecostalisme americà que té com a nucli doctrinal bàsic l’experimentació personal d’aquest do atorgat per l’Esperit Sant, no ha ajudat a resoldre el misteri de manera satisfactòria.

I és que tant en els corrents hermenèutics dominants en la tradició catòlica com en les esmentades esglésies carismàtiques americanes s’ha privilegiat una determinada interpretació de la Primera carta de Pau als Corintis, versicle XII, on entre les gràcies de l’Esperit hi recull la de permetre a hom “parlar en llengües desconegudes” i  a hom altri “el do de traduir-les.” Sempre a caprici metafísic, s’entén.
Aquest poder, estalviant-vos feina, seria la glossolàlia. És a dir,  la capacitat de parlar una llengua extàtica i adàmica, que tots els oients comprendrien, com si fos la pròpia. Més o menys el que se suposa que passa en aquests simpàtics aplecs de l’Església Internacional de l’Evangeli Quadrangular o de la Fraternitat Mundial de les Assembles de Déu.

Però també hi ha dissidències a aquesta opinió, que raonen que les Sagrades Escriptures empren el plural “llengües” i que Fets dels Apòstols III i IV ja descriuen que la cosa va d’una altra manera: “i van veure unes llengües com de foc que es repartien i se’n posava una sobre cada un d’ells; tots foren omplerts de l’Esperit Sant i van començar a parlar en diferents llenguatges, segons l’Esperit els concedia d’expressar-se.” Quelcom que significa que el do rebut seria el de la xenoglòsia, això és, el d’un poliglotisme fulminant i aconseguit per ciència (bé, no exactament ciència) infusa.

Pot semblar una distinció primmirada, però no m’ho sembla de cap de les maneres, perquè darrera hi bateguen dues concepcions oposades de la història de la cultura i dels mites dels orígens. La primera percep Babel com una ferida i ens parla de l’enyor d’una llengua perfecta i primigènia, perduda i corrompuda per un càstig diví. La segona, en canvi, proclama la diversitat de la creació i sanciona la santedat de les seves múltiples manifestacions.
No crec que hi hagi gaire nocions humanes que hagin provocat tant de brogit i hagin tingut efectes tan transcendents en la conformació de la nostra realitat com la lluita entre aquestes dues.

No caldrà precisar que he abordat l’assumpte de la glossolàlia i de la xenoglòsia des d’una perspectiva estrictament cultural i diguem-ne simbòlica. Perquè l’aspecte dels nens sotmesos a  raptes histèrics i al·lucinacions col·lectives en locals més o menys públics del país pressumptament més ric i desenvolupat del planeta és una matèria que discerniren millor els sociòlegs, els neuròlegs o, si m’hi forceu, els penalistes.

Anuncis