Etiquetes
Antonio Chacón, cants d'estil, Costera, etnomusicologia, fandango, malaguenyes, Pep Gimeno, Xàtiva
Com hi ha tall endarrerit, us sembla si començo pels deutes?
Resulta que en la darrera entrada em vaig quedar amb les ganes d’enaltir la sessió de cant d’estil que en Pep Gimeno ens va venir a oferir, gràcies novament als afanys dels Viernes de la Tradición de San Sebastián de los Reyes. Però com jo vaig fer esment a les seves malaguenyes i en Jesús va deixar-nos en els comentaris un bocí de granaína, un discret lector dels nostres rastres va escriure’m per demanar si em podia estendre en aquest curiós empeltament de la tradició musical andalusa en el patrimoni sonor valencià. Així que reprenc l’afer amb aquesta cortès excusa.
Potser allò realment més útil i il·lustratiu sigui recordar que, malgrat l’ obstacle que podia suposar per una audiència madrilenya seguir un recital gairebé íntegrament en valencià, l’èxit de l’empresa va ser inqüestionable. Tant que va arribar a sorprendre els seus mateixos artífexs. I no cal dubtar que la personalitat de’n Botifarra, tan transparent i propera, i alhora de tanta fondària, en va ser la clau decisiva. Però també s’ha d’admetre que la matriu del repertori del mestre de Xàtiva és una forma expressiva que, amb altres accents i matisos, no era desconeguda a una part significativa del públic. Parlem, és clar, del fandango.
I és que malgrat que avui s’associï aquesta fórmula a una de les branques més prolífiques del Flamenc, el fandango el precedeix o, si més no, es desenvolupa i s’estén de forma independent a aquell fins que la seva gran força absorbent l’aflamenca i l’integra dins el seu ésser.
El fandango, com la seva cosina la jota de la qual no és senzill distingir-lo en les seves beceroles, és un ball popular d’orígens no suficientment esclarits que s’acompanya a la veu i que entre finals del segle XVIII i principis del XIX pren autonomia i es difon amb gran rapidesa per bona part d’Espanya. Joan Coromines estableix un parentiu etimològic no massa convincent del mot amb el fado portuguès, mentre que altres autors insinuen alguna mena de viatge d’anada i tornada a Amèrica i una arrel indígena en la paraula.
En qualsevol cas, amb les seves característiques distintives de compàs i format de versets octosíl·labs, el fandango manifesta una gran versatilitat i la impressió de segells regionals i personals el diversifica de manera molt notòria.
Sense entrar en el laberint que suposa qualsevol indagació d’aquesta matèria, podem simplificar dient que les malaguenyes són una forma evolucionada dels fandangos autòctons de Màlaga, amb els seus terços un xic allargats i de major solemnitat i adornament, que gràcies a l’estampa dels cantaors de la província adopta caràcter flamenc al llarg de la segona meitat del XIX, mentre que la granaína, i la seva germana la media granaína, ja serien directament una adaptació a paràmetres flamencs dels fandangos de Granada, probablement formalitzada pel geni de Don Antonio Chacón i amb les pròpies malaguenyes com a referència.
Com arriba tot plegat a penetrar a la Costera i a la Vall d’Albaida?
La teoria del propi Pep Gimeno passaria sense problemes per la Navalla d’Occam: els jornalers andalusos vinguts a aquestes comarques per treballar en tasques de recol·lecció agrícola les haurien portat amb ells i els llauradors valencians, familiaritzats amb el marc compartit del fandango, no haurien tingut gaire dificultats en arrambar-les al propi terreny i produir-ne una versió en la llengua del país.
Tanmateix, les malaguenyes valencianes poden avui arribar a recordar més a estils com las rondeñas, las bandolás o los verdiales que no pas a la pròpia malagueña, quelcom que podria deure’s a la progressiva transformació d’aquesta i al tarannà més conservador i primitiu d’aquells o potser al fet que per “malaguenya” s’estigués donant un nom genèric als aires vinguts de la província, sense entrar en distincions més severes.
Però com parlar d’aquestes coses en abstracte en la nostra època de delicioses facilitats tècniques no té ni peus ni cap, millor que il·lustrem amb exemples la nostra disquisició.
Així doncs, aquesta és la malaguenya de Barxeta de’n Botifarra:
Que podem comparar amb unes malagueñas estrictes. Són les de El Mellizo, interpretades per Flecha de Cádiz:
I ara amb una rondeña cortesía de Jacinto Almadén:
…o amb la fundacional granaína de Chacón:
I per buscar cinc peus al gat, amb una aproximació de la granaína a la instrumentació del rock, apareguda en el darrer gran disc de Los Planetas, La Leyenda del Espacio:
…i si en traieu conclusions, m’ho feu saber.
rastres, vestigis, derelictes 
¡Ole, ole y ole! Més tard, si hi trobem la traça, tornarem per a afegir alguna cosa de més substància.
Hauria d’haver posat una mica en context les peces i avall, però sempre em perd la xerrameca…
En el fons sempre és interessant recordar que podem ser germans i ser diversos a la mateixa vegada. I la música potser sigui el millor vehicle per desfer les temptacions d’atrinxerar-se i viure d’esquenes uns als altres.
Per cert, reservat el cap de setmana que ja saps. Això sí que és una bona notícia. Ni l’Afrika Korps tenia millors sapadors, xe!
Sobre el sapament: per a que no passàssem molta fam en acabant la carrera d’hebraistes (ja veus, quina extravagància…), el Mossad ens alliçonava un poquet en una optativa de cinqué curs en tècniques de convenciment i màrqueting “induït”. Ja saps: triste es de robar, pero más triste es de pedir. I, xè, quien tuvo, retuvo. La resta fou fàcil, perquè la sapada anava sobrada d’entusiasme.
Ja m’ho pensava jo que havia caigut a les urpes d’algun servei secret competent i optatiu.
Va ser un atac de ‘carpe diem’, Alexandre… amb ‘l’aria che tira’ em venen rampells de no perdre temps i, a més, l’F. es queixa sempre de que no li ensenye Espanya.
Per cert, que m’explicaríeu com es fan les cursives? així faig jo també comentaris aseats.
‘Vergonya, cavallers, vergonya’. Jo no he de dir res, que m’ho impedix el secret professional, però que vingues a demanar ací quan tens l’F. al costadet… Un compendi molt apanyadet per exemple ací.
Mestre Alexandre: Una pregunta poca-solta, la resposta de la qual pot evitar si vol. A vosté, quina és la part de la ciutat capital estatal i autonòmica que ens acull tots dos que li aprova més?
A més de poca-solta, és un off topic més gran que la seu de Mallorca, és clar…
Tinc un deute d’entrades de gènere matritensium que he de començar a liquidar, encara que no em faltin apunts personals que tractin d’explicar el meu difícil però decidit amor per aquesta vila nostra. Però és just anar fent alguns anuncis. Alguns dels indrets són obvis: m’agrada el Viaducte i la Moreria, segurament per la gran estima que sento per Cansinos Assens. Sempre passejo de grat pels verals que d’Opera pugen a Calle Mayor. Considero que Lavapiés -o com servidor es un clàssic, el barrio de la Encomienda- és un dels darrers grans barris cèntrics d’Europa que no són en absolut un parc temàtic per a pensionistes i estudiants.
Quan m’acosto a Moncloa i Argüelles a l’agost -que és el mes madrileny que més m’agrada- sempre tinc la sensació que García Hortelano encara està en una d’aquelles finestres fent de Rodriguez amb un gin tonic a la vora, que qualsevol trobada és possible i que estic en el lloc més proper a Europa de tota la ciutat. Els carrers de darrera de la Plaza de la Villa són indubtablement dels de més encís de la ciutat i, per acabar de ser evident del tot, sempre em torba l’aire de llar d’una burgesia envellida i declinant que té el barri de naixença de la meva mestressa: Chamberí. La personificació de la Madrid castellana i a molt poca distància del “poblachón manchego” que jo podia imaginar abans de venir a viure-hi, però amb un toc de sordidesa urbana i, no em pregunti perquè, accent porteño, la recupero baixant per Bravo Murillo o vagarejant entre Tetuán i Estrecho. I quan allò que realment vull és abstreure’m una mica de Madrid, sempre tenim El Capricho per a servir els nostres desigs més deliqüescents.
Però com demana vostè “la part”…i em reservo a explicar-ne el perquè amb pels i senyals en la nostra trobada…tinc una feblesa especial pel Cementiri de Santa María, veí a la ermita del patró i, desde allà, davallar-ne per anar a l’encontre del Manzanares, el pont de Segovia, el Vicente Calderón i la M-30, aquestes dues darreres coses condemnades a desaparèixer de la vista.
Seria molt agosarat demanar que em diguis què m’he deixat imperdonablement.
Maria, fixa’t si ens fa il·lusió que vinguis que ja esmolem les eines per inflar-te bé el cap de madrilenyisme desaforat!
Mos llegim el pensament. De moment en dic només això; la resta, a ca l’Alfonso.
Perdó. Incís: “de la meva mestressa. El principi de tota harmonia és de saber qui mana a casa.
Buenas, acabo de ver la entrada con el titular de La Axarquía, he visto que hablas de Málaga, etcétera. Pero no entiendo catalán. Tiene pinta de ser una entrada interesantísima. Si fueras tan amable de enviármela con traducción a mi correo (lo tienes en la dirección para hacer el comentario), te estaría agradecido. Soy originario de la Axarquía malagueña. Gracias de antemano.
Un saludo.
Víctor: seguro que por aquí encontrarás ayuda para entender la entrada. Y anímate: el catalán no es difícil (que no sea mi lengua materna y que nunca haya vivido en un territorio de lengua catalana no me ha impedido aprenderlo), es una de las lenguas de España (y Francia, Italia y Andorra) y proporciona acceso sin intermediarios a cosas tan interesantes como este blog. Bajo los «titulares» está la playa.
Alexandre: Si tot amor és difícil (ja ho diuen els Manel), la madridofília n’és, decididament, del gènere heroic. Per això mateix he titolat la sèrie a ca l’Alfonso com a Matritensium («de les madrilenyes i madrilenys»). Som tots nosaltres, quan fracassem i quan reeixim, que fem la ciutat. Això que sembla un estereotip de filosofies urbanes, a la meua ciutat (Móstoles, fins al dia de hui, seguix sent un «poble» a l’esperit dels seus habitants) és una evidència colpidora. Com a Castelló, m’atreviria a dir.
Malgrat la meua traça de «Júpiter tronant», sobretot a l’escrit, jo perdone quasi tot. Les faltes d’ortografia i tot. Front a un amor tan encapirronat com el teu per una ciutat tan dissortada com la meua, jo em lleve el barret i només afig algunes sensacions meues, per força incomunicables: malgrat tot, jo pujaria al Far de Moncloa. N’hi pagaria de grat l’entrada per a deixar-se enlluernar per la immensitat de les fugides: cap a la serra d’on prové la meua família, del bressol – en diu el mite romàntic – de les llibertats castellanes, Segòvia; cap al Móstoles on m’ha tornat la por i la victòria íntimes; cap a la Ciutat Universitària i les seues vergonyes actuals i el seu passat de preguerra i, sobre totes les coses, cap al seu passat de front de la nostra guerra més incivil. Cap a l’horror moral i la perfecció estètica de l’Arc de Triomf, continuat per eixa inscripció que perpetua la basarda dalt de la façana del Ministeri de l’Aire. Perquè la més heroica de totes les fugides n’és fugir endavant per afrontar el mal. Faria un tombet distret pel principi del carrer Gaztambide per a fer-m’hi un got a la salut de Juan García Hortelano. Potser recitaria Pablo Neruda que prepara les maletes per a pegar a fugir de la ciutat en guerra, front a la Casa de las Flores. Sospiraria liberalment front als edificis de la Universitat Pontifícia. Tornaria a la cruïlla de Princesa amb Marqués de Urquijo i Alberto Aguilera: jo davallaria fent cap al Passeig de Rosales (potser un agasajo postinero tot mirant senyores fines que trauen el gos i transvestits roda-soques que trauen el cos en lloguer) i passaria al costat d’eixe monument al patrimoni desconegut. D’allí estant, veuria la teulada del Teatro Real i les pedres blanques del Palau d’Orient. Sospitaria el destarifo de l’Almudena, la marededéu amb el nom més eufònic amb el temple més cacofònic que hom puga imaginar. Segurament m’he deixat la Plaça d’Espanya amb els turistes. Faria cap allí, per a veure-hi els turistes de tota mena, a l’aguait d’accents corrents, en contrast amb la meua calma flâneur. No puc estar-me de pujar pel carrer dels Reyes i acabar a San Bernardo: al cantó amb Noviciado, l’Alfonso de Zamora espera que algú el faça parlar clar i castellà. Potser optaria per la plaça de las Comendadoras o potser pegaria cap a la Gran Vía. La Gran Vía no s’acaba mai: t’has fixat que a les tres de la vesprada n’hi ha exactament el mateix nombre de gent que a les tres de la matinada? Després no estic gaire segur. Potser li faria un ullet clandestí a la Cibeles. A mi sempre m’ha semblat el símbol d’este Madrid dels nostres dolors: encerclada d’horrors urbans amb clàxon bo i sevant una rara bellesa insospitada. No oblidaria que d’un costat de la plaça de Cibeles hi ha el Quarter General de l’Exèrcit com tampoc no cal descuidar-se que al Palau de Telecomunicacions, eixe temple cívic i laic, van alçar la primera bandera republicana de la Capital el 14 d’abril de 1931. Jo baixaria cap al Prado. N’acabaria el passeig i tremolaria, molt discretament per a que ningú no se n’adonara, amb la vista posada a l’estació d’Atocha que em miraria des de la vorera del front de la glorieta de Carles Quint, sabent que allí arriben tots els trens. Tots, fins i tot els que no hi arribaran mai més. És una glorieta paradoxal, com Madrid mateix: una glorieta sense jardins. Estranya capital de la glòria. Per a deixar de tremolar (molt discretament: ja digueres tu que als matritenses no ens va bé la serietat, sinó mes aïna la zumba), agafaria cap a la Ronda de València (sense accent). Perquè si agafara cap al carrer Atocha, a l’alçada del Teatre Monumental i de la plaça que té més bars que tot Noruega, al número 55, on l’horror agermana l’estació italiana de Bolonya amb els advocats espanyols, hi tornaria a tremolar de ben segur. Però hem fet cap a Lavapiés. Malgrat tot, jo crec que hi acabaria com tu, però jo em permetria un cigarret. Pujaria a la terrassa del Gaudeamus. Ja, ja ho sé: però això diu més del que no sembla. Perquè per a posar un puesto com el Gaudeamus a Lavapiés, l’han hagut de fer pujar a una terrassa on no el veu ningú i dins d’un edifici que és una ruïna pedagògica i molt pia. I allà, amb una Mahou, faria temps per a que arribara el capvespre entre les antenes de tele i els teulats, fins que hi arribara un amic. O diversos.
No cal dir que esta evocacioneta la deixe tal com m’ha rajat…
«Perquè ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí…»
Si em permeteu un incís…
Quan la família de María Teresa León va fugir de Madrid, Neruda els va demanar que s’endugueren el seu gosset, per traure’l de la ciutat assetjada. Van fer cap a Castelló, com tants madrilenys, i en haver de fugir de Castelló cap a València van perdre el gos. Encara molts anys després el poeta no l’havia oblidat i es demanava que se n’hauria fet, potser per Castelló encara corre algun descendent del gos de Neruda.
M’esteu fent vindre moltes ganes, el que escriviu està ple de noms preciosos.
Si em permeteu una roïndat: Neruda sempre m’ha semblat que mai no s’allunyava gaire de la coentor més insubstancial.
Marieta: ja et confessarà l’Alexandre que està pagat pel mateix servei secret que jo. Està tot coordinat per a que pareixca improvisat.
Victor, concédeme una breve prórroga y te cuento en versión resumida de qué iba todo esto.
Jesús: clar que és tal com raja: Madrid o serà espontània o no serà. Aguanta malament, pitjor que altres ciutats del seu gènere, les impostacions, els vernissos afectats, les gloses engolades. Has d’elogiar-la d’amagat i quan no et veu, perquè no li prova l’envaniment i la fatxenderia.
Però la Madrid popular i subalterna, la Madrid de pressentiments difícils de comunicar -com m’ha agradat aquesta conmoció tel·lúrica, com de món que es dispersa cap als seus quatre cantons, que descrius a Moncloa-, la Madrid recollida i tímida, la Madrid sobre agua edificada -i per això foradada de canals de captació d’aigua que porten a una ciutat subterrània- que va filmar Edgar Neville i va poblar de fantasmes Emilio Carrère, la Madrid que a la Glorieta de Embajadores es desfà de la forma i es desborda vers un sud infinit, el Madrid “victorià” ((o s’entén si dic isabelí) dels seus vells, rics i una mica atrotinats museus, l’Arqueològic, la Lázaro Galdiano, el de Ciències Naturals…i, heretgia potser, certa il·lusió de barri residencial anglès, de confort burgès i elegància serena, a les zones nobles de Chamartín, o una solitud una mica retrofuturista quan es creua la M-30 de nit i a banda i banda s’hi deixen enrera edificis d’una rara duresa, torres de televisió, ambaixades coreanes i mesquites incloses, aquestes i altres que no se m’acaben, em semblen molt boniques, potser o precisament perquè són d’una bellesa elusiva i molt complicada de portar al paper.
I Maria, jo de primer també vaig quedar encisat per la pintoresca topinimia de Madrid. Tot és pujar al metro i veure que hom pot anar d’una volada de “Mar de Cristal” a Plaza Elíptica” i que la imaginació comenci a barrinar. Ja veuràs, ja…
Ja se sap: “el millor metro del món”. I “el millor port de mar d’Espanya”. Pures mitologies, és clar, però sempre que no facen mal…
Em descuidí ahir, pres de tel·lurisme, i vaig oblidar a “eixe monument al patrimoni desconegut”, això: el Templo de Debod.
Un temple egipci al bell mig de Madrid, a tocar de la Plaça d’Espanya i mirant cap a la carretera d’Extremadura. Un temple egipci de debò, de vera veritat… D’estrafolarisme anem sobrats per estes parts.
La substitució del Cuartel de la Montaña per aquest temple deu ser la més fascinadora paradoxa “africanista” que deu haver-hi a Espanya, oi?
És un pur tros de surrealitat en el bell mig de la ciutat, un davallar inesperat a les valls del Nil d’abans de Crist amb unes vistes que corprenen i que en l’horitzó permeten intuir ja aquella “avara suerte” que Borges creia que havia estat donada a un hijodalgo del segle XVII: “el polvo y la rutina de Castilla, las cosas repetidas, la mañana que, prometiendo el hoy, nos da la víspera, la plática del cura y del barbero, la soledad que va dejando el tiempo y una vaga sobrina analfabeta.”
Els llocs més bonics de la ciutat acostumen a ser intrigants palimpsests.