Etiquetes

, , , , , , ,

dimonimeridia1


Quan la meva mare em veia més abstret o capficat del compte, bona coneixedora de les meves fílies simbolistes, em preguntava amb esmolada sornegueria si “patia d’esplín”. Normalment allò em feia esclatar a riure: l’homologació dels meus tràfecs adolescents a un tan refinat estat d’insatisfacció huysmaniana presentava una irresistible comicitat.

Però la seva modèstia i la possibilitat d’una certa impostació de tall literari no feia menys vívid aquell desplaer i ensopiment que en la meva jove edat venia a vegades a sotjar-me.
Qui era aquell enemic imponent que em feia avorrir tot esforç, sentir la vanitat de qualsevol empresa, condemnats com estem per endavant al fracàs de les nostres ambicions? Els frares medievals, que el conegueren i el temeren de ben a prop, el tenien per un diable, i així parlaven del dimoni meridià, perquè especialment a l’hora sexta, en els inacabables i aturats migdies dels monestirs, insuflava el taedium cordis, el vici nefand del fastigueig per la vida espiritual i de la accídia; de la desatenció meninfot dels deures i pregàries. I no sense raó, la consideraven la temptació més perillosa i difícil de combatre.

No deixa de ser una paradoxa que aquest marriment que provoca la descompensació entre el desig de voler atènyer les més altes metes i la manca de voluntat i convenciment per anar-ne a l’encalç o, encara pitjor, la impossibilitat de fixar-se qualsevol aspiració que ens pogués arribar a omplir i satisfer, hagi generat pàgines de tan elevada tensió i temperatura literària.
Com em va ensenyar en Paolo, és la noia, el sentiment omnipresent en el Zibaldone i la poesia de Leopardi, es l’abúlia que assota tants personatges de la novel·la espanyola de principis de segle, l’ennui que assoleix categoria de desordre metafísic a la poesia de Baudelaire, l’amarga frisança i el tedi dels aforismes de Cioran.

Però ara observo que, mentre m’enfilava per aquestes escarpades cingleres de la desídia, he anat deixant un regueró de mots, de sinònims, de xifres que sonen inequívocament a quelcom antic i depassat. Se’m presenten com una mostra d’una subtilitat espiritual que potser ja pertany al passat i ha estat substituïda per una basarda més vaga i innominable. Tinc la impressió que aquestes paraules –enuig, abúlia, accídia i etc.- són ja residus lingüístics que han patit el declivi del seu poder. I malgrat que no m’atreveixo a extreure’n més conclusions, crec que en certa manera, el sol fet de poder-les pronunciar, i que la seva varietat impliqués tanta precisió i riquesa de matisos, era ja una ajuda per conjurar el que expressaven. Perquè potser era precisament que la meva mare pogués fer servir un terme tan depurat i poètic com esplín allò que m’alleujava, com ho feia que jo, quan trobava la meva inspiració més teatral, li respongués recitant melodramàticament els més bells versos que s’hagin escrit sobre aquesta saturnal aflicció; aquells de Nerval que diuen:

”Jo sóc el tenebrós, el vidu, el sens-consol,
El príncep d’Aquitània de la torre abolida:
Se m’ha mort l’estel únic, i al llaüt constel·lat
Duc marcat el Sol negre de la Malenconia.”

Advertisements