Etiquetes
L’autor del blog no dóna vacances. Ans el contrari, aprofita les defenses baixes dels seus lectors per a fustigar-los amb una de les seves dèries preferides. Però com no és insensible als ànims negligents d’aquestes dates, deixa que un altre li faci la feina.
Com li agradaria parlar de la seva xardorosa estima per tot el que és particular i del seu esglai davant un món que pugui ofegar-nos en la indiferenciació, encarrega la tasca a la fina orfebreria d’un historiador neerlandès: la de Johan Huizinga a la seva Herbst des Mittelalters (La tardor de l’Edat Mitjana. Cap edició catalana fins avui). Espera que les seves paraules esperonin a tots els amants dels rastres, dels vestigis i dels derelictes a salvar de la sequera tot el que encara es pugui salvar, i els acomiada davant la previsió que suspenguin la tasca fins a la propera setmana. Però per si de cas, anuncia que aprofitarà aquests jorns desvagats per a lliurar-se a altres de les inquisicions llargament promeses en aquesta mateixa pàgina.
”Si en el nostre temps han conservat nom els vaixells, mentre que les cases i les campanes de les esglésies els han anat perdent i els conserven només per rara excepció, es deu, per una banda, al fet que el vaixell canvia de lloc i cal que sigui fàcil reconèixer-lo; però, per altra banda, al fet que el vaixell ha conservat quelcom de més personal que la casa, un sentiment que expressen els qui parlen en anglès amb l’ús del pronom she per referir-s’hi. Aquesta personificació de les coses inanimades s’ha de representar a l’Edat Mitjana d’una manera molt més pronunciada; a l’Edat Mitjana cada cosa rebia encara el seu nom: les masmorres de les presons, així mateix com cada casa i cada campana”
rastres, vestigis, derelictes 
Un tret particularment tendre del caràcter d’una amiga que m’estime molt és la seua afecció a donar nom a bona cosa dels estris i les eines que fa servir. Així, tingué un cotxe, que va morir de vellet, al qual deia Orión. Només l’elecció del nom dóna fe de l’elegància vital d’esta amiga meua.
Tot plegat, jo, en realitat, parava només per ací de passada… No puc estar-me, però, puix que vós heu parlat primer, mestre Alexandre, del sant patró laic dels hòmens lúdics, de precisar que l’alemany, com bé dieu, és una de les llengües de cultura (per bé que ens podem demanar: quina llengua no porta endins i enfora una cultura, alta per definició en funció de la seua naturalesa humana?) en què el llibre fundador de Huizinga ha estat traduït. A la llengua meua, que és la dels veïns vostres (veïns de portalada i tot, si no l’erre) també. Però l’original és neerlandés: Herfsttij der Middeleeuwen («Studie over levens- en gedachtenvormen der veertiende en vijftiende eeuw in Frankrijk en de Nederlanden») de 1919. Amb ventura arribarà al català: no hi cal el joc de la constància que pertoca a les coses que no ténen remei, segons ens explica Montaigne, ja que el remei d’esta mancança és ben senzill i només hi fa falta un poc de bona voluntat i alguns diners que no siguen balafiats.
Enteneu-me, mestre Alexandre: havia de fer honor a la meua fama de perepunyetes.
Tens tota la raó. De fet, m’ha sobtat que precisament en la versió traduïda a la llengua dels veïns -i com he esmentat en unes anteriors ratlles d’ús intern en absolut estranya per a servidor- que és la que he manegat per a confegir l’apunt, el títol que es donava com a original era l’alemany. He pensat que podia ser que el mestre, format a la Universitat de Leipzig, hagués donat a la impremta una primera versió alemanya, per refer-la només després en la seva llengua vernacla. Però certa pressa i, confesso, certa abúlia que s’ha ensenyoriscat del meu ànim aquesta horabaixa m’ha impedit comprovar-ho amb la diligència que us mereixeu. Sort que els lectors sou el millor d’aquest blog i tapeu les meves gens homèriques sestes.
Això seria una mena d’animisme? O no arribaria a tant…?
Parles de l’amiga del Jesús o de l’Edat Mitjana en bloc? ;-P
La meua amiga és, sense cap mena de dubte, animista. I criptomusulmana. Per si n’hi hagueren dubtes, jo també sóc animista: estic convençut que les planes dels llibres allotgen esperits que influïxen en les nostres vides.
PD: Supose que l’edició que tens a l’abast va ser traduïda d’una versió alemanya, però és una suposició simple i ximple. És la de José Gaos que publicà la Revista de Occidente? Curiosament, les traduccions més recents, d’Alejandro Rodríguez de la Peña (Alianza, 2001, primera edició) i Luis Blanco Vila (Torre de Goyanes, 2006), estan fetes a partir del… francés? De traductors de neerlandés, el mercat editorial hispanoparlant tampoc no en va gaire sobrat.
D’estos misteris està feta la vida del bibliògraf i del bibliòfil. Com parlàvem l’altra diassa, la bibliografia de I. B. Singer és un puretet desgavell que Déu n’hi do (dit siga en valencià del nord). Tant és així que m’he permés de demanar a la Rhoda Henelde que esmentava al comentari i n’estic esperant resposta.
Curiós animisme, l’anglés si més no, que tracta de dona (“she”) els vaixells i de cosa (“it”) els nadons… Clar, que les xiquetes són de gènere (gramatical!) neutre en alemany. Quan es fan grandetes, ja esdevenen femenines de gramàtica; que d’atractiu tot és relatiu i enllà el Rhin, més encara.
Incapaç com sóc de llançar al rec ni una camisa vella que m’hagi fet companyia massa temps, no diré gaire res més de les meves simpaties per l’animisme, el sintoisme i qualsevol manifestació de sensibilitat davant les “lacrimae rerum”.
Per altra banda, un detall bibliogràfic, mentre esperem aquest regal del cel de la Rhoda Henelde. La meva versió és la de Alianza Ensayo. Però el misteri no queda ben resolt, perquè com esmentava, el títol que dóna com original és l’alemany, però el copyright de la traducció d’Alejandro Rodríguez de la Peña és del francés…medieval! Imagino que la traducció ve doncs de l’alemany, i només són directes del “francès medieval” els molts fragments que el llibre conté en aquesta llengua…
Retroenllaç: Soms een halve dag « Perure Alfonso פירורי אלפונשו