Fotografia de Rita Crane.
Sovint, de viatge, m’enduc unes llibretes que gargotejo amb frases que se’m creuen en el camí; associacions passatgeres, mots i topònims, emblemes heràldics d’alguna idea encara oculta i escalaborns de tota mena d’escrits que, amb similar freqüència, la meva inconstància, la manca de temps o l’atenuació de la urgència expressiva condemnen als llimbs per un temps indefinit. I succeeix que, a vegades, aquestes anotacions han estat embastades de manera tan primària -o pertanyen a aquella veu desdoblada que els trànsits acostumen a provocar- que quan vull reprendre-les ja m’és impossible recuperar-ne el sentit exacte o la intenció amb què les vaig prendre.
És llavors que emeten una radiació espectral: trasllueixen nocions que s’han anat esvaint, senyalen camins esborrats a regions ja remotes i potser inaccessibles. Son, en efecte, vestigis: remeten a alguna cosa que ja no es troba sencera allí.
D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):
Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-
Hi reconec un itinerari pel barri del Marais parisenc. De fet, comprovo que amb alguna el·lipsi és una ruta que pot resseguir-se realment. Però sóc incapaç de recordar si és la meva anotació detallada d’una passejada veritablement duta a terme o només una proposta prèvia. I en aquest darrer cas, si va ser fixada sobre un mapa o copiada d’algun lloc. I sobretot si només tenia una finalitat ociosa o, atenent a les raons que em dugueren a la capital francesa per aquelles dates, tenia una intencionalitat ben precisa.
Aquesta indefinició em provoca una lleu basarda: és el sentiment d’una substància de l’existència que va escolant-se cap a estrats ignots de manera continuada i gairebé imperceptible. Potser sigui la matèria que, com molta de la que forneix aquests carnets que aniré desenterrant, marxi a formar allò que Melville descrivia amb la seva inabastable genialitat com “the ungraspable phantom of life”.
rastres, vestigis, derelictes 
Sovint pense els blocs com llibretetes una mica més treballades que les de paper, com passades a net.
Lleu basarda, a mi em passa quan no trobe cap sentit a frases subratllades per mi als llibres que rellig, supose que és el que érem i no som, el fantasma de Melville (per cert, també el llegia jo, darrerament).
M’ha deixat clavada llegir de la veu desdoblada que dius que provoquen els trànsits, perquè crec que també la provoquen els “exilis”, les diàspores, que diria Jesús, i darrerament li estava buscant nom a la cosa i tots els que em venien al cap no es podien escriure perquè estaven massa prop de la psiquiatria o de la poesia barata.
La veu desdoblada, gràcies.
És rar i preciós, el teu bloc.
¿Y para cuándo recalará en Barcelona? Tengo grandes noticias que contarle de “Cuadernos Gitanos”. Es más que posible que vaya a Madrid a una entrega de premios a la que, me temo, usted asistirá también.
Un fuerte abrazo.
Vaig escriure aquesta entrada ja fa uns dies: estava a casa dels pares a Barcelona, envoltat dels meus vells llibres i còmics, era capvespre, de fons sentia la dolça sonsònia d’una cançó dels Manel, es filtrava un aire finísim per la finestra i de gairell veia el jardí d’una vila d’estil toscà que tenim davant de casa. Esperava l’hora de sopar i els amics que ara només veig un vegada cada dos o tres mesos. Suposo que vaig tenir una sensació de plenitud, de retrobament: el miratge dolç d’estar a casa. I em vaig posar a regirar quaderns i a escriure amb un deliciós abandó.
Així que amb la teva delicada intuició, una vegada més, has copsat a la perfecció quina mena de sentiment mou aquestes ratlles. I que t’hagi arribat d’aquesta manera fa que tot aquest rescat d’apunts acabi de tenir un sentit màgic.
Retroenllaç: Els carnets desenterrats II « rastres, vestigis, derelictes