Etiquetes

, ,

ritamarais1
Fotografia de Rita Crane.

Sovint, de viatge, m’enduc unes llibretes que gargotejo amb frases que se’m creuen en el camí; associacions passatgeres, mots i topònims, emblemes heràldics d’alguna idea encara oculta i escalaborns de tota mena d’escrits que, amb similar freqüència, la meva inconstància, la manca de temps o l’atenuació de la urgència expressiva condemnen als llimbs per un temps indefinit. I succeeix que, a vegades, aquestes anotacions han estat embastades de manera tan primària -o pertanyen a aquella veu desdoblada que els trànsits acostumen a provocar- que quan vull reprendre-les ja m’és impossible recuperar-ne el sentit exacte o la intenció amb què les vaig prendre.
És llavors que emeten una radiació espectral: trasllueixen nocions que s’han anat esvaint, senyalen camins esborrats a regions ja remotes i potser inaccessibles. Son, en efecte, vestigis: remeten a alguna cosa que ja no es troba sencera allí.

D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):

Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-

Hi reconec un itinerari pel barri del Marais parisenc. De fet, comprovo que amb alguna el·lipsi és una ruta que pot resseguir-se realment. Però sóc incapaç de recordar si és la meva anotació detallada d’una passejada veritablement duta a terme o només una proposta prèvia. I en aquest darrer cas, si va ser fixada sobre un mapa o copiada d’algun lloc. I sobretot si només tenia una finalitat ociosa o, atenent a les raons que em dugueren a la capital francesa per aquelles dates, tenia una intencionalitat ben precisa.
Aquesta indefinició em provoca una lleu basarda: és el sentiment d’una substància de l’existència que va escolant-se cap a estrats ignots de manera continuada i gairebé imperceptible. Potser sigui la matèria que, com molta de la que forneix aquests carnets que aniré desenterrant, marxi a formar allò que Melville descrivia amb la seva inabastable genialitat com “the ungraspable phantom of life”.

Anuncis