Etiquetes

,

Encara que això no expliqui ni de bon tros la seva caiguda en desgràcia, que de fet només hagi estat una petita nota al marge dels processos socials, econòmics i culturals que l’han portat al racó, hem de reconèixer el mal que una certa idea de la música tradicional, filtrada pel folclorisme més estantís, ha fet a la seva actual projecció.
Ja fos amb les millors intencions –amb què segons la dita es pavimenten els camins a l’infern- o amb el deliberat afany de tornar-la inofensiva, podem resseguir continuades temptatives de presentar aquestes manifestacions culturals com una espècie de producte quintaessencial i pintoresc de la vida popular rural. I no cal que davallem a l’extrem dels “coros y danzas” o dels quadres folklòrics que en són hereus: també cert folk polit i estilitzat ha incorregut en idèntics defectes tot i que per un extrem contrari.

El problema de tots aquests acostaments és que defugen que la música tradicional fou fins a temps molt propers, si més no fins a la difusió de les indústries culturals, no només una efusió d’intencions més o menys estètiques, ans l’espai bàsic de la sociabilitat dels pobles que la conreaven, i ben sovint el seu únic reducte d’esbarjo, de crítica social i de transgressió en societats fortament secularitzades, jerarquitzades i amb extenuants càrregues de treball. Conseqüentment en aquest recer s’hi expressen totes les inquietuds humanes amb un grau d’immediatesa i cruesa que sorprenen als no iniciats. Perquè per desconeixement o per tenir una visió camandulera de la vida dels nostres avantpassats, moltes vegades es pensa que aquestes expressions tenen un caràcter bucòlic i ensucrat, o com a mínim de “sa” esperit camperol.

I les coses són molt diferents. Jo he gaudit un parell de vegades amb morosa delectació de l’efecte que un intèrpret prou agosarat per mostrar les entreteles de tot el que podia arribar-se a cantar en aquests àmbits ha produït sobre auditoris que s’esperaven la versió abans susdita d’aquests repertoris tradicionals. Estupor, rialles nervioses, fins i tot algun brot d’indignació. I també, val a dir-ho, en moltes altres persones, un sentiment alliberador de comunió amb aquest geni popular tan indomesticat.

Quines són aquestes lletres? Podríem donar-ne exemples a cabassos. Però no és cas d’eternitzar-nos. Agafem només a tall d’exemple, temps tindrem de retornar-hi si us diverteix l’assumpte, les tirallongues de cobles que a les comarques entre Cantàbria i Castella es recitaven amb l´únic acompanyament del ràbec per enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla:

N’hi ha de crítica de costums clericals:

En la casa del señor cura
solamente hay una cama
si en la cama duerme el cura
¿dónde duerme la criada?

Laments de cuguç:
De pensar me estoy secando
y el sufrir me vuelve loco
de ver que tengo una niña
y me la vendimia otro.

De misògines:
Los moros de la morería
tienen mujeres sin fin
y aquí en España con una
pasas las de Caín.

I de l’altre cantó:
Maldita sea la mujer
que se aparta de un ratón
y no se aparta de un hombre
que es el animal mayor.

O d’una sexualitat explícita:

Debajo del delantal
tienes un tintero negro
déjame meter la pluma
que soy escribiente nuevo.

Però n’hi ha poques em semblin més salvatges que aquesta obra magna de la irreverència:
Si Cristo murio en la cruz
por tres clavos solamente
como no ha muerto tu hermana
que la clava tanta gente.

I aquí ho deixem, no sense prometre que ben aviat descobrirem que això de dir-ne de gruixudes de germanes, germans, mares, pares, promesses i tutti quanti no és cap prerrogativa dels rústecs palentins.