Etiquetes
Diu un dels poemes potser més coneguts de Joseba Sarrionandia:
Esklabu erremintaria
Sartaldeko ohianetan gatibaturik
erromara ekarri zinduten, ezklabua,
erremintari ofizioa eman zizuten
eta kateak egiten dituzu.
Labetik ateratzen duzun burni gorria
nahieran molda zenezake,
ezpatak egin ditzakezu
zure herritarrek kateak hauts deitzaten,
baina zuk, ezklabu horrek,
kateak egiten dituzu, kate gehiago.
…que per qui no sàpiga euskara i no s’hagi pres la molèstia d’aprendre’l (o no doni cap indici d’haver-se pres la molèstia d’aprendre’l, que ve a ser el mateix), com per exemple Patxi López, podria traduir-se com:
L’esclau ferrer
Furtiu a les selves d’occident
et portaren a Roma, esclau
et donaren un ofici de ferrer
i fas cadenes.
El ferro al viu que treus dels forns
el pots fargar com vulguis
pots fer-ne espases
perquè els teus companys trenquin les cadenes
pero tu, aquest esclau,
fas cadenes, més cadenes.
Mentre cercava una versió catalana d’aquest poema, he trobat una curiosa pàgina dedicada a recollir-ne traduccions en tantes llengües com sigui possible. En podeu trobar més de vint.
També en gallec.
rastres, vestigis, derelictes 
Per esatezza di cronaca, Patxi López s’ha pres la molèstia d’aprendre euskara, amb l’èxit minvat o complet que acompanyen estos processos d’aprenentatge. Amb la mateixa inclinació d’exactitud, Ibarretxe és igualment euskaldunberri, condició que adquirí amb certa solvència després d’arribar al Govern, com a vice-lehendakari. Lògic, puix que, per molt que siga Ibarretxe de cognom, és de Llodio. La primera vegada que participà a un debat en euskara va ser en les eleccions que precediren les d’ahir, quan ja duia una legislatura a la Lehendakaritza.
No sé si és gaire correcte demanar a Patxi López l’interés lingüístic que membres destacats de l’aparat del PNB no han mostrat mai, fins a arribar a fer-ne un tret particular dels apparatchiki “jeltzales”. De la seua barra ideològica, vull dir: ho aclarixc si per ventura no ho haguera fet clar. Millor prendre’s estes coses amb humor (o amb més d’humor encara; molt i molt recomanable la seqüència final) i recordar, de passada, que l’únic requisit lingüístic obligat per a fer de juntero a l’Edat Mitjana era… saber parlar romanç. El mateix romanç que, per diverses circumstàncies històriques, hui anomenem “castellà” o “espanyol”.
A més a més, em fa l’efecte que precisament Joseba Sarrionaindia estaria més aïna d’acord amb este raonament meu, si cal parar atenció a les seues declaracions públiques, d’un munt d’anys ençà, que jo he pogut escoltar.
Pareix raonable demanar el coneixement i l’exercici de les llengües oficials als polítics que exercixen dins d’un territori, però potser, i més encara en qüestions identitàries, és millor de no posar el carro davant dels bous. Jo, com l’Atxaga, tinc una marcada preferència per l’Euskal Hiria més que no per Euskal Herria.
Aquesta entrada, que només és un petit lenitiu per no poder-ne enllestir-ne una altra a temps, era una provocació irònica que responia al fet que Patxi López no tingués ni el mirament de donar una bona vesprada en basc en el seu ufanós discurs on prometia una nova euskadi.
És prou cert que López ha anat durant anys a lliçons d’euskara, però com ni en aquesta ocasió assenyalada ho ha deixa’t veure, ens ho haurem de creure com un article de fe. A tots els efectes, és com si no s’hagués pres la molèstia d’anar-hi. Però accepto l’esmena i modifico l’apunt.
Per altra banda, no trobo gens incorrecte demanar al possible lehendakari que manifesti un cert interès, visible ni que sigui simbòlicament, per un dels grans valors patrimonials del país que podria dirigir. És una qüestió d’estètica política, no pas de voler el carro davant dels bous.
Encara que entenc que és perfectament possible fer una política ferotgement contrària al país en llengua vernacle i una de molt més decent en llengua sobrevinguda. A Ses Illes, sense anar més lluny, n’hi ha casos a cabassos. Com comprenc que l’afectat per aquesta exigència protesti perquè s’apliquin dues mesures diferents, segons les sigles que dugui darrera.
De la condició euskaldunberri d’Ibarretxe, com abans de Garaikoetxea o fins i tot del primer lehendakari Aguirre, i si es demostra, també de López, no tinc res a dir-ne. Pots imaginar-te que no sóc ni remotament tan essencialista per pensar que només un euskaldun de soca-rel ha de tenir dret a dirigir el govern basc. Ans el contrari, precisament la circumstància contrària és una bona prova de respecte i esforç per entendre tothom i oferir-los representació.
I aquest requisit “juntero” em sona d’haver-lo vist documentat, potser, al “Paraíso políglota” de Lodares. Podria ser?
El cas és que te l’agraeixo de cor i l’afegeixo a la llista de vestigis sobre el romanç o la koiné castellana que pretenc oferir en un parell d’apunts que fa moooolt que vaig ajornant. Però la mandra, la incapacitat de síntesi i uns darrers residus de vergonya per tractar en mig full coses que s’han explicat ja millor en bons llibres poden allargar indefinidament la situació.
PD: La proposició d’Atxaga és, em confesso, una de les més obsessives que em ronden. Fa potser cosa de tres anys que la meva ànima rural-urbana escindida va girant al voltant d’aquesta dicotomia, i es demana si la civilització de ciutat-hiria és la de la proliferació i diversificació màxima, l’única que compta amb prou eines per resistir un eixugament uniformitzador de la vida (Stadtluft macht frei”, que deien els escuts de les viles hamseàtiques) o si només és la gran escullera on van les cultures a trencar, per ser seguidament esmicolades i absorbides. Si teniu paciència per seguir-me, de tot això me n’heu de sentir parlar aviat i sovint (no sé pas si aquí o en altres bandes, però d’alguna manera o altra he de ventejar les meves cavil·lacions sobre la qüestió.)
Doncs mira, jo tampoc estic d’acord amb que demanar que el patxi lópez sàpiga euskera (i si és cert que en sap, que sigui molt exigir que l’usi de manera regular o com a mínim simbólica) i no veig que hi tingui r4es a veure que mpolts dels barons del PNB actuin de la mateixa manera.
Enteneu-me, no parlem d’un particular, ni tan sols d’un alt càrrec del govern, sinó del màxim representant dels bascs i per consegüent una figura institucional a la que s’ha de demanar que representi tan amplament com sigui possible aquells aspectes de la societat basca sobre els que hi hagi uns punts d’acord transversals en l’actual marc legal. I, encara que de mala gana en el cas del PP o de molt mala gana en la senyora aquesta tenyida de ros, encara no crec que cap partit hagi discutit l’estatus oficial del basc.
I sobretot, que aquest menyspreu es vegi a les primeres de canvi, en mig d’un pregó sobre l’emergència d’una nova euskadi, emergència a la que s’arriba retorçant els mecanismes legals i que no s’aguanta comptant els vots, només per l’aritmètica d’un sistema de repartiment d’escons profundament injust, em sembla bastant significatiu i preocupant. Només s’ha de veure que el mateix que parlava de la inclusió de tots i de la no distinció identitaria celebra comptar amb una majoria basada en principis purament identitaris. En el recolzament d’una majoria al més pur estil orangista de l’Ulster.
Comence per on cal començar: per corregir-se. Quan entenguí i escriguí «Joseba Sarrionaindia», en realitat hi estava entenent «Raimon Saizarbitoria». Vés a saber quines navegacions mentals m’hi dugueren. Així que més val esborrar totes les frases des d’ «a més a més» fins a «que jo he pogut escoltar».
Em disculparàs que no responga a tot el que has dit: pren-t’ho com un silenci afirmatiu, si et plau. Però n’hi ha d’altres aspectes que m’han dut a una reflexió i, en alguns casos, una contradicció. Anem-hi, doncs.
Tot i que un arratsalde on no hi haguera fet mal efecte al discurs de Patxi López, i, posats, que hagués fet el discurs totalment o parcial en euskara, no ens hauria fet eixir del camp de l’ús heràldic de l’idioma, on certs usos públics de l’euskara hi són instal·lats des de fa temps. La crítica, puix que ho era, tractava de ser més global: cada situació sociolingüística és filla de la història de l’àmbit que descriu. Si a Itàlia no és ben bé exacte parlar de diglòssia, a causa de les actituds que tenen els italians vers la seua llengua nacional i els seus parlars familiars -admet tots els ets i els uts a esta afirmació- (un cas encara molt més clar d’allò que vull dir és l’àrab, llengua diglòssica per antonomàsia), el procés de redreçament o de normalització pública i oficial de la llengua basca no ha filat gaire prim massa sovint amb un fet indefugible (i torne a la crítica). El castellà no és una llengua «sobrevinguda» al País Basc. No ho és a les ciutats, no ho és a moltes zones del país (entengam-lo en totes les seues varibales definicions geogràfiques), no ho és de la mateixa manera que pot ser-ho el francés a Iparralde (i a tantes altres regions de la República francesa, dit siga de passada). Fins i tot a França, per molt que ens faça arrufar les celles a molts, la República ha creat una nació que té una llengua. Cal denunciar de quins excessos ve la nació que existix, però existir, prou existix. I al país basc francés, també. Molt. Així que, si el francés fou una llengua sobrevinguda, ja s’hi troba com a casa. Quin n’és el limit cronològic dels nouvinguts per a poder dir que ja són de la terra?
La dada que ens informa sobre el requisit romanç a les Juntes medievals és, em pense, una fita prou aclaridora. Crec que és exigible el coneixement global de les llengües del país que aspiren a governar als polítics de la generació de Carlos Iturgaiz, per exemple, que donava, dins el vídeo que vaig enllaçar, prou proves del seu domini de l’euskara, però que, malgrat tot, la situació és diferent per a la generació de Patxi López (o del mateix Ibarretxe). I qui diu això, diu la percepció sociolingüística de l’euskara per a més de la mitat de la població del país. Trobe que és rebutjable l’actitud que partits lligats al nacionalisme espanyol, com ara UPN a Navarra, han tingut amb la promoció de l’euskara i el seu ús efectiu dins de l’administració que els tocà governar, però em sembla que eixa situació pot tindre una explicació. Explicació i justificació, no cal dir-ho, són coses diferents.
Quan jo vivia a Tunis hi havia un xiquet català que anava a escola (a escola d’àrab, que era on ens ajuntàvem) amb una camiseta, que em supose que devia ser prou coneguda a Catalunya, per exemple, però no al Madrid d’on venia jo -no cal dir al Tunis on ens trobàvem-, dins la qual, al mig d’un rotglet de banderetes de totes les nacions oprimides que jo podia conèixer i fins i tot ignorar, hi havia la llegenda «Llibertat per a tots els pobles». Molt lloable, llevat que jo no acabe de comprendre la relació indefugible que ha d’agermanar per força els moviments d’alliberament nacional de Flandes (haurem d’acceptar totes les encarnacions del Vlaams Belang o dels flamingants quasi feixistes que recolzaren el rei Leopold III de Bèlgica l’any 1950?) amb la causa palestina; la Corsica nazione amb el Plaid Cymru; el PNB amb la Lega Nord. De la mateixa manera, l’explicació de les situacions sociolingüístiques s’hauria d’avindre a la realitat de la societat que vol transformar. El cas contrari no fa més que portar greuges nous i inútils.
Tot plegat, he de confessar l’origen més pregon del meu punt de vista: mai no he pogut amb la hipocresia militant del PNB, que predica allò que no fa, a banda que, allò que predica, tampoc no m’agrada massa. En eixe punt de la hipocresia és un partit molt i molt espanyol. Gasta una fatxenda insuportable.
Passant a una altra cosa o a la mateixa, jo m’alegraré molt de llegir-te quan parles del castellà, perquè resta molta i molta pedagogia a fer. Crec, a més, que és urgent. La pedagogia s’ha de fer, principalment, amb els qui tenim el castellà com a llengua patrimonial. Explicar-nos que ens han contat mentires (tralalarà) i que a més són mentires molt i molt recents: no tenen més de setanta anys. Per exemple, les jarchas (només eixa transcripció fa feredat) no són castellà. El castellà no és més llest (ni més ximple), ni més espavilat (ni més fatxenda), ni més bonic (ni més lleig) que cap altra llengua. Pot ser tan provincià o tan universal com qualsevol llengua espanyola i com qualsevol llengua indígena americana. Quan haurem acabat amb eixe capítol, podríem passar al capítol següent: les llengües no existixen. N’existixen, només, les persones que parlen. «Llenguatge», sempre, abans de «llengua». Sabràs disculpar-me: jo sóc fill intel·lectual, subversiu però fill, de la mateixa escola francesa on ensenyà Saussure, l’École Pratique des Hautes Études. Però tot això ja són figues d’un altre paner.
Quant a les referències, potser Lodares en fa esment, i segurament amb intencions tortes. Jo començaria personalment pels materials següents: Ángeles Líbano Zumalacárregui, «Las variedades lingüísticas en el País Vasco: romance y vasco en la Edad Media», dins Manuel Ariza Viguera (ed.), Actas del II Congreso Internacional de Historia de la Lengua española, vol. ii, Madrid, 1992, pàgs. 1001-1006, que és curtet i és en línia; Cristina Osés Marcaida, El romance medieval en el País Vasco: los documentos del Concejo de Segura (Guipúzcoa) (1290-1450), Bilbao, Universidad de Deusto, 1993; Á. Líbano Zumalacárregui, «Primeras manifestaciones del romance en los documentos altomedievales del País Vasco», Orígenes de las lenguas romances en el reino de León: siglos ix-xii, vol. ii, León, Centro de Estudios e Investigación «San Isidoro», 2004, pàgs. 11-28; Fernando González Ollé, «Evolución y castellanización del romance vasco», Príncipe de Viana (Pamplona, ISSN: 0032-8472), año xliv, nº. 168-170 (1983), pàgs. 173-180, que és en línia. N’hi ha més, a bastament diria l’ignorant que hi sóc jo, però els especialistes hi dirien potser que manquen coses. Hi afegiria només, potser, una coseta que descobrí fa un temps, que em va picar l’ull perquè toca un interés i un amor meus: Ignacio Rodeño, «La décima puertorriqueña y el ‘bertso Vasco’: literatura oral e identidad», Foro hispánico: revista hispánica de Flandes y Holanda, nº xxix (2006), pàgs. 126-137, que és una gran cosa a parer meu però que em féu molta gràcia. Sobre la formació del castellà des-menéndez-pidalitzada, trobe que és inexcusable, ara com ara, Donald N. Tuten, Koineization in Medieval Spanish, Berlín, Nueva York, Walter de Gruyter, 2003, que és parcialment en línia.
Miquelot: Miquelot, perdona que no abrace tot el teu escrit per a la discussió, només una part, però m’ha copsat esta frase teua: «En el recolzament d’una majoria al més pur estil orangista de l’Ulster.» Res que el PNB no haja practicat a bastament, veritat? Del País Basc
estant ens ho recorden, molt encertadament a parer meu: «Conversación real escuchada hoy en el aeropuerto de Bilbao:
SUJETO 1: No me puedo creer que el PSE y el PP vayan a pactar. ¡Eso es contranatura! Es imponer un frente a toda la sociedad.
SUJETO 2: Bueno, eso es lo que ha hecho Ibarretxe durante los últimos 8 años.
SUJETO 1: No es lo mismo.
SUJETO 2: ¿Por qué?
SUJETO 1: ¡Porque eso no era un frente!»
Abans de propugnar per tots els mitjans una política de representació identitària exclusivista d’una llengua que és patrimonial d’un quart de la població del país i practicar, damunt d’això, una política hipòcrita d’aquelles de «fes el que dic bé i no el que faig malament», com la que ha practicat l’aparat del PNB al poder basc de trenta anys ençà, cal filar prim la política de normalització lingüística que hom vol dur a terme.
Deixa que comenci desvetllant algunes de les meves cartes: jo sóc en essència, i temo que fatalment ho seré ja sempre, un doctorant fracassat que va abandonar els seus estudis. I aquests estudis, amb totes les distraccions i acostaments d’un pas enrera per fer-ne, potser, dos endavant que exigeix la vida acadèmica i que coneixes molt millor que jo mateix, tenien per objecte, per dir-ho gruixudament, el concepte de substitució cultural. És a dir, l’estudi dels seus processos, dels seus mecanismes, dels discursos, condicionants, patrons i etc. que l’habiliten. De fet, aquest blog no és gaire més que una ressonància d’aquelles velles obsessions i potser una esperança de deixar un rastre de molles de pa que em faciliti reprendre-les amb un alè llarg i sistemàtic algun dia.
Per tant, aquestes reflexions teves, en el cas de les llengües de forma especialment pronunciada, toquen el meu nucli més íntim. En algun post antic () he tractat d’exposar el meu parer sobre el punt crític que poses sobre la taula: fins on es pot considerar que un fenomen d’aquest tipus s’ha imposat de manera inacceptable i, per tant, és legítim que es disposi un contrapès per restaurar una situació distorsionada contra la voluntat dels qui la patiren, i fins on s’ha d’acceptar con un fruit de l’evolució social que si no existís ens tindria estancats fins a la putrefacció. Però crec que la baula de tot plegat és que si determinem que s’ha comès un abús, la possibilitat de crear greuges nous en el moment d’emprendre una tasca de redreçament no ens pot aturar. (I, compte, no aturar no vol dir de cap manera no cercar tots els canals que facin aquest camí enriquidor per a tothom i que puguin crear una nova situació fins i tot millor que la de partida.)
De qualsevol manera, veig per on va la crítica, perquè estic d’acord que cada cas demana atendre a una xarxa molt complexa d’implicacions. I en el cas basc, aquesta xarxa està endimoniadament enredada per molts factors socials, sentimentals, polítics, militars i tots els que vulguis afegir-hi, des de ben antic. Això no vol dir que no estigui fins i tot sobresensibilitzat als paranys que implica una anàlisi d’aquesta mena que defugi que els processos substitutius que molt sovint es presenten com a naturals i fatals no ho són gens, i que l’únic fet que ho dissimula és la seva llarga durada i la subtilitat emprada en els mitjans. I que massa sovint l’argument que certs afers són ja massa vells i que tractar de reparar-los només crearia una violència inversa pot esdevenir l’empara per legitimar tota mena de processos colonials ( i aquí no parlo pas concretament d’Euskadi)
I, és clar que aquest raonament implica manegar contradiccions i, sobre tot, moltes prudències: com podríem els catalans defensar, per exemple, el català a l’Alguer i sentir-nos després satisfets per una possible extinció del castellà a Guipúscoa? I fins on hem de descabdellar un embolic que si ens posem a ser primmirats ens pot portar a les planures asiàtiques o qui sap on.
És tracta, evidentment, de contextualitzar, de ser assenyats, de fer pedagogia per aconseguir que tanta gent com sigui possible s’afegeixi a l’apreciació del plurilingüisme i de –em repeteixo- buscar solucions productives que facin justícia i, alhora, puguin generar realitats més riques.
Però, i això ho sap desgraciadament bé la sociolingüística, les situacions de contacte lingüístic es regeixen per criteris econòmics, i tard o d’hora les convivències de llengües duen a la diglòssia primer i després a la substitució d’aquella que ha esdevingut més feble. De manera que –si considerem les llengües un patrimoni cultural que val la pena conservar fins i tot per sobre de la voluntat presumptament espontània dels parlants, que també això ho podem discutir, encara que jo n’estigui convençut- a vegades s’han d’introduir factors de correcció que han de fer una tria.
I jo, en cas extrem, conec la meva tria: aquella que comporti el manteniment màxim de la diversitat i ens defensi millor de la uniformització de la vida. D’allò que Ítalo Calvino descrivia genialment com la mateixa ciutat d’on només canviava el nom de l’aeroport.
I de les banderetes unides, que poden abordar-se amb arguments compartits amb l’anterior discurs però que també són figues d’un altre paner, d’un sentiment meu pel PSE-EE anàleg al teu pel PNB i, sobretot, de la koiné dels nostres goigs i pesars, si et sembla, que ja és tard i avui l’hem feta ben grossa, en parlem properament.
I Miquelot, perdona, però això ho faig extensiu a la teva provocació orangista (i segur que aquest terme me l’has escoltat a mi abans, mea culpa, però el mantindré en el cas Rosa Díez sense cap vergonya).
Xe, no em piqueu la cresta, que tampoc he dit res de l’altre món. Jo he fet servir orangisme com un adjectiu que trobo acurat per descriure els partidaris del sometiment a la corona. I d’acord, un poc provocatiu. Però es que el discurs de UPyD no està massa allunyat del dels “leialistes” protestants en la seva celebració de formes bastant colonials de convivència (i ja sé que l’autogovern basc te molta més autonomia que el del Ulster, em refereixo a les formes de parlar i als sentiments identitaris que promouen).
Ep, que no dic que no tinguin dret. Pero a mi aquesta barreja de servilisme i fatxenderia em fa bastant ois. I que tinguin la barra de presentar-se com no-nacionalistes encara més. I que en totes les ràdios nacionals d’espanya i etc. no s’hi escolti mai a representants del nacionalisme basc ja ni et dic.
I sí, això d’orangisme t’ho vaig sentir un dia per parlar dels Ciutadans i em va fer gràcia i m’ho he quedat. O sigui que “tea culpa”.
Retroenllaç: Euskattergories « Perure Alfonso פירורי אלפונשו
Alexandre (o “Bertran de Born”?): d’alguna manera t’he contestat
doblement. La segona vegada per casualitat, la primera, amb una certa mala idea.
Gràcies Jesús. També per la mala idea.
El misteri no és tal: hi ha una administració compartida per dos blocs diferents, que en un principi tenien finalitats diverses i s’havien d’escriure tots dos a quatre mans. Però a la pràctica això no s’ha donat mai per no confondre (més) al personal. De manera que bertrandeborn és el nom de l’administrador (com el teu alfonsodezamora), però jo no el faig servir mai de portes enfora i els comentaris amb aquest nom correspon a l’amic Paolo.
ja fa molt de temps que va caure aquest poema en les meues mans, i crec recordar-me’n que acaba així “kate, kateak geiago!” -cadenes, més cadenes!