(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

Anuncis