Etiquetes
Abraham Lincoln, Bod Dylan, esclavatge, folk americà, medieval, negro spiritual
Una de les cançons de Bob Dylan que més vegades dec haver escoltat és la seva versió del No More Auction Block. Es tracta d’un dels grans negro spirituals que es coneixen i s’han conservat. La lletra no es va amb romanços: descriu amb cruesa el tracte essencial que anava aparellat a l’esclavatge: la subhasta i el fuet, i n’anuncia la fi, sense oblidar tots els qui no veuran l’albada de l’alliberament.
Sembla que van ser esclaus emancipats o fugits i enrolats en les United States Colored Troops els primers a difondre-la. Però, en qualsevol cas, només feia explícit allò que fins aleshores, per raons obvies, s’havia expressat per al·lusions: encara durant la Guerra Civil Americana un dels motius més recurrents d’aquesta mena de càntics era la caiguda del regne de Satanàs i l’arribada d’un jorn millor. Que aquesta pietosa esperança provoqués tanta inquietud entre els propietaris blancs i els seus predicadors ja fa entendre què significava aquella imatge.
Si no l’heu sentit mai, veureu que sona així de bé:
Avui no sembla haver-hi dubte que l’esclavitud, una de les més antigues temptacions humanes, és també una de les seves més vergonyoses nafres. I vencent la meva aprensió als números rodons, i deixant de banda tots els matisos que el personatge i la situació requeririen, podem commemorar així que ahir fes dos-cents anys de l’infantament d’Abraham Lincoln.
PD: Com poques coses són debades en aquesta vida, aprofito l’avinentesa: he de llegir dia sí i dia també l’adjectiu “medieval” aplicat sense la menor prudència a qualsevol mena de situació opressiva i incivilitzada. Darrera, és clar, sempre hi resplendeix Roma, l‘Hèl·lade i, després, la invenció aquesta del Renaixement i tota la pesca. Doncs bé, en aquest clot de foscor i barbàrie, diguem entre el segle V i el segle XV, l’esclavisme es va debilitant, fins el punt de desaparèixer totalment de moltes regions d’Europa al trenc del segon mil·lenni.
Posteriorment, alhora que es repren l’ordre dòric, la pintura en perspectiva i altres collonadetes més o menys inofensives, els més escarquillats també aconsegueixen reintroduir l’odiós dret romà i, vet-ho aquí, l’esclavitud, activitat que fins el segle XIX serà un dels principals motors d’acumulació de capital del capitalisme occidental.
Però que els fets no ens espatllin la festa: quan alguna cosa sigui ben endarrerida i brutal, seguim dient que és medieval.
rastres, vestigis, derelictes 
Jo, malgrat que en sóc part interessada, quasi he desistit ja d’intentar-ho. Amb “medieval” i “feudal” tenen dos conceptes que troben clars i diàfans, doncs bé, que continuen usant-los. El problema és de l’ensenyament i els ensenyants d’història, que continuen/continuem reproduint eixe model esquemàtic plantejat fa ja un parell de segles.
En el moment en què els professionals de la història sapiam fer entendre que “medieval” no vol dir “endarrerit i opressiu” (o més endarrerit i opressiu que qualsevol altra època), podrem començar a tindre esperança en un canvi en el llenguatge d’ús comú.
Ja m’ho penso que deu ser difícil anar contra el corrent: he comprovat com en són d’enganxifosos el prejudicis. Per exemple, la crema de bruixes i les persecucions religioses són una cosa “medieval” per antonomàsia. I ja pots fer esforços a recordar que els grans processos inquisitorials són coses dels segles XVI i XVII, que Luter i Calví van ser alguns dels més fervents entusiastes de les fogueres o que la condemna de Galileo Galilei porta data de ¡1633!…tot plegat s’explica com emanacions del pensament medieval que s’allarguen una mica massa…
Sovint penso que tens raó, que com tampoc ens hi va la vida, que els aprofiti la difamació de l’edat mitjana. Però després penso que viure sobre un grollera mentida ha de tenir els seus efectes deleteris tant sí com no