Etiquetes

, , , , ,


En un ja famós parlament a la plaça de bous de València l’any 1982, Joan Fuster digué allò de « El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric (…) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”
Degué ser mai, si vint-i-cinc anys més tard un altre pal de paller de les nostres lletres ha de parlar de la “irlandització” del català i advertir que la deterioració de la seva sintaxi, lèxic i fonètica pròpia –de la atracción hacia la norma castellana, que diria Manuel Alvar- amenaça amb convertir-la en un dialecte de l’idioma veí.

I aquí voldria parar esment al terme, perquè el considero molt ben trobat: irlandització.

L’irlandès deu ser la llengua del món amb una major desproporció entre la seva presència oficial i llur ús social. Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic. De fet, el seu estatus és el de primera llengua oficial, i les dades parlen d’un quart de milió de persones que el poden parlar passablement. Però els seus parlants nadius i competents es xifren en un 2 o 3 per cent del total de la població de l’illa, i per escoltar-la al carrer de forma convencional hom ha d’anar a enfonsar-se en els replecs més perifèrics del país. En el meu cas, vaig haver de seguir una carretera inefable pels sinuosos confins de Connemara per trobar en una amagada rada dos mariners que s’hi comuniquessin.
Fixeu-vos com serà la cosa que el 1956 el govern va implantar les demarcacions Gaeltachtai, una mena de reserves índies assenyalades amb cartells a la seva entrada que delimiten els espais on l’irlandès es considera encara llengua habitual d’intercanvi: és a dir, on és possible anar a l’estanc o a la benzinera i parlar-lo sense que ningú s’endugui un ensurt.

És clar que la gran fam que es va pelar o va fer emigrar a una immensa massa dels seus parlants, i la intolerant política imperial britànica, només contrarestada a partir de 1922, té molt a veure amb el panorama present. L’Estat lliure d’Irlanda es va veure abocat després de la seva independència a un exercici d’inevitable pragmatisme, car el retrocés del gaèlic havia arribat a un punt de no retorn i qualsevol instrucció que hagués pretès desterrar l’anglès de la vida pública s’hagués topat amb la freda realitat. La decidida política de pluja fina de les autoritats del país ha aconseguit una fita paradoxal: fa més de cinquanta anys que el gaèlic és manté estable: no perd parlants materns. Però si bé la majoria de joves és capaç d’entendre’l i expressar-s’hi, tampoc en guanya. La paraula, potser menys eufemística, seria estancament. I si pot dir-se que la percepció de la enorme majoria dels irlandesos n’és afectuosa –potser per les seves connotacions patriòtiques i perquè els angloparlants mai s’han vist ni mínimament pertorbats pel seu redreçament- la constatació de l’abast veritable del gaèlic ens diu molt bé on es troba: al reducte folklòric.

Potser vistes així les coses i comparant les dades, hom cregui exagerat parlar d’irlandització. Però crec que cal considerar l’agut diagnòstic de’n Monzó més enllà de la seva superfície. Perquè el cas de l’irlandès ens mostra que sobre una llengua com la nostra no només hi plana el fantasma d’una desaparició radical, ara per ara difícil de creure, sinó que també és perfectament possible viure en una sostinguda i acusadíssima diglòssia, on els pregons festius i les comunicacions institucionals es segueixen fent sense que ningú s’esveri massa en la vella llengua, mentre la gent va adoptant la nova amb minvant resistència.

Que els partidaris encoberts o declarats d’aquesta opció s’impacientin perquè el procés no va prou de pressa, potser hauria d’engrescar-nos una mica, i ja sabeu que fujo del catastrofisme com el vampir de l’aigua beneïda, que crec que encara tenim algun as a la màniga i que en la història de la sociolingüística aquesta mena de qüestions a vegades són una llarga lluita de desgast que acaba en un atzucac, però en altres un purgatori del qual se’n surt de forma airosa en poc menys d’una generació.
Però tampoc s’hi val a dir mentides, i si hi ha un sol lector d’aquest humil blog que percebi que la vitalitat oral, i no el coneixement formal o el paper simbòlic, del català hagi millorat en els darrers anys, li agrairia que entrés a rebatre aquesta complanta escrita de debò a contracor.

Anuncis