Etiquetes
català, Diglòssia, Gaeltacht, Irlandització, Joan Fuster, Quim Monzó
En un ja famós parlament a la plaça de bous de València l’any 1982, Joan Fuster digué allò de « El que ha de quedar clar és que el valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric (…) O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara, o mai!”
Degué ser mai, si vint-i-cinc anys més tard un altre pal de paller de les nostres lletres ha de parlar de la “irlandització” del català i advertir que la deterioració de la seva sintaxi, lèxic i fonètica pròpia –de la atracción hacia la norma castellana, que diria Manuel Alvar- amenaça amb convertir-la en un dialecte de l’idioma veí.
I aquí voldria parar esment al terme, perquè el considero molt ben trobat: irlandització.
L’irlandès deu ser la llengua del món amb una major desproporció entre la seva presència oficial i llur ús social. Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic. De fet, el seu estatus és el de primera llengua oficial, i les dades parlen d’un quart de milió de persones que el poden parlar passablement. Però els seus parlants nadius i competents es xifren en un 2 o 3 per cent del total de la població de l’illa, i per escoltar-la al carrer de forma convencional hom ha d’anar a enfonsar-se en els replecs més perifèrics del país. En el meu cas, vaig haver de seguir una carretera inefable pels sinuosos confins de Connemara per trobar en una amagada rada dos mariners que s’hi comuniquessin.
Fixeu-vos com serà la cosa que el 1956 el govern va implantar les demarcacions Gaeltachtai, una mena de reserves índies assenyalades amb cartells a la seva entrada que delimiten els espais on l’irlandès es considera encara llengua habitual d’intercanvi: és a dir, on és possible anar a l’estanc o a la benzinera i parlar-lo sense que ningú s’endugui un ensurt.
És clar que la gran fam que es va pelar o va fer emigrar a una immensa massa dels seus parlants, i la intolerant política imperial britànica, només contrarestada a partir de 1922, té molt a veure amb el panorama present. L’Estat lliure d’Irlanda es va veure abocat després de la seva independència a un exercici d’inevitable pragmatisme, car el retrocés del gaèlic havia arribat a un punt de no retorn i qualsevol instrucció que hagués pretès desterrar l’anglès de la vida pública s’hagués topat amb la freda realitat. La decidida política de pluja fina de les autoritats del país ha aconseguit una fita paradoxal: fa més de cinquanta anys que el gaèlic és manté estable: no perd parlants materns. Però si bé la majoria de joves és capaç d’entendre’l i expressar-s’hi, tampoc en guanya. La paraula, potser menys eufemística, seria estancament. I si pot dir-se que la percepció de la enorme majoria dels irlandesos n’és afectuosa –potser per les seves connotacions patriòtiques i perquè els angloparlants mai s’han vist ni mínimament pertorbats pel seu redreçament- la constatació de l’abast veritable del gaèlic ens diu molt bé on es troba: al reducte folklòric.
Potser vistes així les coses i comparant les dades, hom cregui exagerat parlar d’irlandització. Però crec que cal considerar l’agut diagnòstic de’n Monzó més enllà de la seva superfície. Perquè el cas de l’irlandès ens mostra que sobre una llengua com la nostra no només hi plana el fantasma d’una desaparició radical, ara per ara difícil de creure, sinó que també és perfectament possible viure en una sostinguda i acusadíssima diglòssia, on els pregons festius i les comunicacions institucionals es segueixen fent sense que ningú s’esveri massa en la vella llengua, mentre la gent va adoptant la nova amb minvant resistència.
Que els partidaris encoberts o declarats d’aquesta opció s’impacientin perquè el procés no va prou de pressa, potser hauria d’engrescar-nos una mica, i ja sabeu que fujo del catastrofisme com el vampir de l’aigua beneïda, que crec que encara tenim algun as a la màniga i que en la història de la sociolingüística aquesta mena de qüestions a vegades són una llarga lluita de desgast que acaba en un atzucac, però en altres un purgatori del qual se’n surt de forma airosa en poc menys d’una generació.
Però tampoc s’hi val a dir mentides, i si hi ha un sol lector d’aquest humil blog que percebi que la vitalitat oral, i no el coneixement formal o el paper simbòlic, del català hagi millorat en els darrers anys, li agrairia que entrés a rebatre aquesta complanta escrita de debò a contracor.
rastres, vestigis, derelictes 
Estimat Alexandre,
A mi el que em fa més por del futur del català, és que el jovent en te’ un nivell lingüístic francament calamitós. Fins i tot persones amb una forta consciència nacionalista, tenen una expressió oral que , en termes científics, te’ molt més de llengua calc que de creativa i amb caràcter propi. Jo no he estudiat mai en una escola catalana, però se’m fa molt coll amunt de pensar que l’educacio’ al Principat sigui exigent. Costa de trobar alguna persona jove que quan s’expressa lliurement no fiqui castellanismes a dojo : ja no diguem d’una a qui se li demani d’escriure correctament.
Per això, els famosos apòstols de la tolerància absoluta que tant abunden a Catalunya, en temps com els d’avui amb la presència abassegadora de Tele5 i A3, destructors quotidians de creativitat en català, haurien de començar a fer-s’ho mirar. Crec que fora bo’ començar a apujar el nivell d’exigència, d’amarar la societat amb una certa recança d’equivocar-se.
Malauradament, i tot i conèixer dues llars ben properes on els progressos recents han estat esbalaïdors, sembla que el corrent es mou cap a la direcció més previsible: la de la conveniència. Fins i tot a l’Artur Mas, únic polític de primera línea que encara parlava un català acadèmic impecable, i aconsellat pels assessors d’imatge, cada dia se li senten més “buenus” i “les comptes ” i ‘tres cents i picu ’, quan fa només dos anys no se li escapava cap. I encara pitjor: els insults i les dites, l’ànima amagada de les llengües al carrer, sempre, mil i una vegada sempre, són la traducció exacta de les castellanes. I és una llàstima, perquè el català amaga molts tresors per qui vulgui aventurar-s’hi. Com sempre a Catalunya, podrem dir: això no és important. Però l’enemic, i això és el que no volem o sabem reconèixer, en forma de Tele5, A3, La sexta, Metro (ara feliçment eliminat de la faç de la terra durant un temps), El Pais, sales de cinema, etc…mai a la història passada havia estat tan fort com ara. L’efecte, com be’ deia en Monzo’, es veu molt als pobles (on també arriba Tele5 i Viqui la fea i no se’ quantes altres collonades) : als vilatges de Catalunya es parla de forma calamitosa. És veritat que on es parla millor és entre la gent culta de Barcelona, si exceptuem algunes zones de Girona.
I aquesta és una de les principals raons per la que els anomenats nacionalismes van sorgir en un determinat moment a Europa. Perquè determinats grups van començar a percebre que els mitjans de comunicació –que sempre estan controlats per algun interès u altre, sigui la inèrcia, la ignorància, el poder o l’interès per saber – començaven a agafar una volada ‘perillosa’ i a arribar a un nombre de llars que posava en perill els equilibris que fins a aquell moment s’havien conservat gairebé per inèrcia sense masses plantejaments ètnics o culturals.
Per concloure, res no esta’ perdut: però caldrà fer sacrificis( més canals, més diaris, més ràdio, més premsa del cor, més aerolínees, menys inèrcia ). La batalla no és de les senzilles.
Em tem que esta serà llarga…
Trobe molt justa la comparança. L’irlandés i el català compartixen un tret fonamental: la perversitat refinadíssima de llurs ortografies. Em sembla, però, que hi ha llengües del món que tenen una presència oficial allunyadíssima del seu ús social. A tall d’exemple, el llatí de l’Estat vaticà, per exemple. El basc a Vitòria, per posar-ne un altre exemple. O, a efectes pràctics i reals, l’anglés a Puerto Rico.
Potser estic malalt d’optimisme, però la situació a Catalunya, on he hagut d’anar molt més sovint que no al País Valencià, la trobe perfectament raonable. Millorable? Sí, però raonable i gens dramàtica. Família directa meua que ha anat de viatge a Barcelona, per a fer-hi turisme, n’han tornat encantats: per l’amabilitat dels barcelonesos. Mai una mala paraula, sempre un gest d’ajut, en cas de necessitat. I sempre en un castellà impecable. Bé, això podria ser una pista d’alguna cosa. Ocorre que jo també he anat moltes vegades a Barcelona i, d’un temps ençà, he decidit que, a Catalunya, hi parlaré català tant com puga. Tant com puga ha acabat sent sempre. Només hi he tingut dos moments, i ja duc un bon parell de vegades anant a Barcelona tot sol i per faena, en què m’haja ocorregut un incident lingüístic. El primer a l’aeroport de Barcelona (“lasciate ogni speranza voi ch’intrate…”). Una xica, evidentment arribada feia ben poc al país, originària possiblement de l’Àfrica que en diuen sub-sahariana, no reeixí de cap manera a entendre’m. A la fi em respongué, en castellà d’Amèrica Llatina, la companya que tenia la xica al costat. Però jo no deixí de parlar en català. Ens acomiadàrem molt amablement amb un somriure.
L’altre episodi, molt més desagradable, per bé que no necessàriament per a mi, m’ocorregué al Barrio Xino de Barcelona (perquè això, de tota la vida, ha sigut “el Barrio Xino”, veritat?). Jo demanava pel carrer de l’Hospital a un senyor amb bigoti, boina i panxota. Després vaig descobrir que era al costat del carrer de l’Hospital. Al preguntat “Perdone, em diria on és el carrer de l’Hospital?”, replicà “Es que si me habla en catalán no le entiendo…” amb alguna brofegada més. Al cap de dos minuts reculà tot dient: “A ver, ¿dónde me ha dicho que quería ir? ¿A la calle Hospital?”. Com és palés, de l'”hospital” català a l'”hospital” castellà hi havia una distància enorme. La mateixa que persistia entre els seus prejuíns i el seu cervell, aproximadament. Dos “incidents” com estos, durant més d’un lustre d’anar a Catalunya, no em sembla un balanç gens desfavorable per a la persistència de la llengua catalana a Catalunya i, segons la meua experiència, a tots els nivells. Tanmateix, hi ha un tret de caràcter català, purament sociològic, que sempre m’ha sorprés: la facilitat de renunciar al català per tal de ficar-se a parlar castellà a la mínima ocasió. Alguna vegada m’ocorregué, en tinc la sospita, pel meu evident accent valencià (apitxat, a més) quan parle en català. Però bé, a un amic israelià que parla espanyol amb accent evidentment argentí no li canvien l’idioma quan és a Valladolid i es fiquen a parlar-li anglés. La meua decisió de no deixar mai de parlar català quan estigués en Catalunya té molt a veure amb eixe tret, que jo repetia inconscientment. Fins que va arribar un moment que em diguí “Però bé, si el català no el parle a Catalunya -o al País Valencià-, on hauré de parlar-lo? A Tel Aviv?” (tot i que hi he parlat català, també.)
Crec que el principal problema de la persistència del català existix per l’actitud que bona cosa dels catalans demostren envers la seua llengua. Exactament com ocorre al País Valencià. No parle de les Illes perquè la meua ignorància n’és absoluta. A Madrid (eixe “Madrit” mistificat que tan bé has descrit al darrer comentari teu a casa meua) li importa una figa el que feu o desfeu els catalans amb el català. Si de cas, el fa servir com arma retòrica. Però jo no recorde haver oït a Fraga cap altra cosa que no fóra galleg als actes oficials durant tots els seus anys de president de la Xunta. Si de cas a l’ofrena a l’Apòstol del 25 de Juliol, però només una part.
Que potser és un problema psicològic meu, i sóc el primer militant del morro fort rematadament espanyol[azo], condició meua natural que ja va quedar prou clara en este blog?
Quim Monzó ha parat orella a vore com parlen als medis de comunicació espanyols? Allò que ell anomena “irlandització” per via de l’acastellanament de l’escrit i de la parla, que no deu ser el correlat català de l’evident falta de preparació -no em sembla que siga res més- dels professionals poc avesats del periodisme espanyol? La llengua que fan servir els polítics és retroalimentada per la llengua dels medis, i a l’inrevés. I la qualitat de la cosa és lamentable. Però ho és a tot arreu.
No estic massa convençut d’una afirmació teua: “Avui no hi ha edifici públic o llei estatal, programa escolar o formulari administratiu a Irlanda que no tingui correspondència en gaèlic.” Si això fos així, què té a fer el càrrec públic del Comissionat de la Llengua, An Coimisinéir Teanga, de la República d’Irlanda? I pareix que no va curt de faena? Jo he de dir que en una memorable road movie que vàrem fer en cotxe per Irlanda en cerca dels arrels irlandesos d’una amiga, on recorreguérem el país sencer, Ulster britànic inclòs, vaig trobar tot un comtat on la gent ens parlava, sobretot a la meua amiga, per la fesomia d’irlandesa típica que té, en irlandés. Incloses les vaques, que són unes criatures molt curioses a Irlanda.
M’he posat les ulleres de color de rosa, hui?
PD: Déu me’n guard, de posar-me punyetero, però trobe que t’ha ballat un accent tancat a Gaeltachtaí. L’ortografia és perversa i fa degenerar els que hem fet bullir l’olla molt sovint fent de correctors. Et demane disculpes pel puntillisme.
Jo mateix m’he embarbussat i ara me n’hauré de sortir perquè he barrejat unes quantes coses que encara que relacionades no són exactament el mateix.
Una cosa és el nivell de competència, la riquesa de recursos, la valoració de la verbigràcia i l’altre l’ús i paper social de la llengua, sense entrar en detalls del seu nivell.
En el primer cas, i aquí és on fa llenya en bertrandeborn, s’observa que el procés de normalització de la llengua no ha fet de contrapès de la creixent interferència d’una llengua (i un mercat) molt més poderosa com el castellà. Aquí hi percebo un general –i aquí tots tres generalitzem- retrocès. És a dir, hi ha camps semàntics sencers i situacions comunicatives on el recurs a castellanismes és molt, massa notori. No es tracta d’impermeabilitat, quelcom que en dues llengües germanes i tan properes mai hi ha hagut, sinó del desplaçament per sistema de mots i solucions lèxiques i gramaticals genuïnes per altres de manllevades espuriament. A vegades, fins i tot, s’arriba a l’extrem d’haver de passar per purista i primmirat per no acceptar que si es renega, es fa brometa, es parla en argot, etc. s’hagi de fer en una mena de catanyol (en “el català que ara es parla” que dirien amb mala fe el Tubau i companyia, com si fos un resultat natural de l’evolució espontània i ex nihil dels parlants).
El castellà, sens dubte, es veu afectat (fins i tot més, gosaria dir) per la tendència a una mena de neollengua asèptica i bruta de neologismes estúpids calcats directament del discurs mediàtic i polític. L’homogeneització a la baixa de la maleïda televisió ha malmès el patrimoni oral de tots, i si en el català s’hi observa una franca castellanització, el castellà pateix la progressiva adopció d’aquest lleig estàndard i una desaparició de varietats dialectals i populars molt preocupant. Però, si més no, no sofreix, a més a més, la infiltració constant de deformacions vingudes d’una llengua que amenaça amb substituir-la en l’essencial a curt termini.
De tota manera, i com optimista que em declaro, també cal dir que poques llengües, sobretot minoritzades, deuen tenir el cos de parlants conscients i vigilants de les seves pròpies actituds i les reaccions que provoquen del català.
L’altre aspecte, l’ús social, és més difícil de copsar i dóna peu a un més alt nombre de situacions. Hi ha, com deia, paradoxes. Per exemple, que en molts àmbits el català sigui la llengua de prestigi, aquella que dóna certa pàtina de respectabilitat. I que hi hagi moltes persones que malgrat que no sigui la seva primera llengua de comunicació, l’apreciïn i vulguin transmetre-la als seus fills com una forma d’arrelament al país: he vist no pocs casos de pares castellanoparlants que s’adrecen a la seva mainada en català. Però el fenomen més inquietant és el que descrius i el que es troba més estès: una sort de voluntària inhibició precisament dels catalanoparlants nadius, que es senten massa sovint intimidats i insegurs davant situacions de dubte. La freqüència a resoldre tota situació de possible vacil•lació amb l’adopció del castellà és, com tu mateix has assenyalat, el més fonamental camp de lluita. Si deixem entendre que el castellà és la llengua que permet més comoditat comunicativa per defecte, llavors estem perduts. Fem que el bilingüisme sigui, a la pràctica, d’una sola direcció, i així ens estem ficant nosaltres mateixos a la cova del reducte folklòric i casolà.
Mantinc, Jesús, que la diglòssia de l’irlandès no l’he descobert en tal grau enlloc més del món, encara que admeto els teus exemples (bé, l’excepcionalitat del llatí al Vaticà ja l’havia considerada, però en aquest microunivers tot s’ha de mesurar de forma subtilment diferent). Vull dir que a Irlanda no hi ha la indiferència o oblit pragmàtic dels casos que presentes, on la llengua oficial és una nosa amb la que es compleix o s’accepta perquè toca. A Irlanda hi ha fins i tot un orgull indiscutible per aquest llegat i una primacia simbòlica i legal…que malgrat tot no es tradueix en ús social real. I segurament tens raó: el meu esquema podia donar a entendre que en el terreny oficial, l’irlandès és hegemònic i ubic. Potser encara no sigui prou cert, especialment a l’Ulster. Per altra banda, m’anima que anessis a espetegar a comtats tan fortaments gaelòfons. Potser el meu aspecte i el de la meva companya, inequívocament meridionals, contribuís a amagar la llengua.
PD: Curiosament, en aquest debat a tres, cap dels contertulis viu en territoris de parla catalana. En el meu cas, la distància ha estat precisament un element fonamenal de reflexió i presa de posició. En això em sento una mica com els argelins o senegalesos que anaven a la metropoli com afrancesats i…allà esdevenien agents de la descolonització!
PPD: Ven vist aquest accent. Si me’n deixo en les llengues que conec per pura mandra, imagineu en gaelige!
Jesús, no ens coneixem, però l’Alexandre d’Averc m’ha previngut que ets un home de grandíssim espessor. I comparteixo el teu optimisme en l’observació de que ara a Catalunya es pot parlar en la darrera llengua pròpia a tot arreu (excepte a l’ignominiós aeroport, contra el que ja vaig regurgitar invectives fa uns mesos). Però jo em referia a la qualitat percebuda: per una vegada, diré que aquí hi tinc una posició privilegiada. Hi ha dues llengües que parlo sovint però en les que no tinc una solvència excepcional: català i italià. Les parlo, però haig de pensar un xic massa per trobar-hi l’harmonia discursiva. Cosa que en castellà encara no, tot i que cada vegada m’hi apropo més . Doncs be’, la meva percepció és que quan parlo amb un itàlia, m’arronso i estic a la defensiva, perquè tinc por a equivocar-me. Amb un català, això no m’acostuma a passar, ans el contrari ( amb algunes importants excepcions). I potser és ver que a Itàlia es parla molt be’ : vaig veure fa poc un documental sobre Marcello Mastroianni, certament cap Petrarca o Leopardi, i em vaig quedar embadalit del preciosisme i precisió de la seva expressió. Quina meravella ! O tots els italians de Brussel•les, quin jocs i recargolaments que fan als correus o al carrer !. Clar que no tothom, però conec famílies humils, i totes tenen una expressió molt digna, incorporant mots cults barrejats amb expressions regionals vivíssimes. La meva conclusió és que a Catalunya es parla de forma calamitosa (en català, perquè la meva mare parla un castellà molt i molt consistent). Cert,el castellà s’empobreix i simplifica entre el jovent amb vulgarismes inexpressius i emprament de la mateixa paraula per 10 objectes diferents: això és culpa de la manca de tradició humanista a les escoles generalistes espanyoles ( a Itàlia n’hi ha una de molt més intensa). Però a nivell popular és una llengua encara de molt brogit i vibrant, capaç de crear noves expressions sense influx estern : com no podria ser d’altra manera amb l’embranzida mundial que porta. I el català, no: no es poden gastar milions d’euros en una llengua calc, collons !! Cal reaccionar.
Vull afegir que so’c molt conscient de que l’empobriment no és cosa recent: hi ha uns quants exemples de castellanismes del segle XIX que avui farien feredat ( apoio, fetxa, antes, hasta, gozar, desconsuelu… ) que comencen a superar-se o han quedat en l’oblit.
I Alexandre, això del prestigi del català entre llengües minoritàries, ho penso sovint. Hauries d’haver vist, a la tornada desprès de Nadal, els ulls de sana enveja amb que la meva amiga friülesa observava el meu flamant diccionari Rus- Català, Català-Rus. I aquest ha esta el pèndol de la nostra llengua: la consciència des de fa molts anys de que som quelcom més que una llengua regional, però alhora la manca de seguretat per fer el salt cap al reialme de la incontestabilitat. D’entre els defensors, alguns volen perpetuar aquest joc d’oscil•lacions, d’altres comencen ja a estar-ne francament fins al capdamunt.
Bona nit a tothom
Estimat Quim, em pots dir, o tan sols suggerir, quins son aquests “as a la màniga”? Perque jo miro i remiro i no en veig cap ni un. Tot apunta en sentit contrari, i qualsevol mida política per deturar el procés, o no te efecte o es contraproduent.