Etiquetes
Sospito que avui no seré gaire original. La mort tampoc ho és amb la seva fastigosa monotonia.
Però en Mikel va aconseguir fer algunes coses duradores, d’aquelles que la nostra immemorial enemiga no pot neutralitzar tan fàcilment perquè ja han penetrat més enllà de la seva jurisdicció.
Ara, les seves cançons ja són nostres, de tots, i no les lliurarem tan fàcilment.
rastres, vestigis, derelictes 
L’originalitat, com menjar amb coberts i que els hòmens porten pantalons, està molt sobrevalorada. Quan toca, toca, i hui (demà i el sendemà) tocarà Mikel Laboa. I Txori txoria, per suposat. No em vénen al cap una circumstància i una elecció on l’originalitat fos més desacurada que el dia que ens ha faltat Mikel Laboa.
Laboa aconseguí que, essent altament original en molts dels seus plantejaments, aquestes cançons seves semblessin haver estat allà sempre. I sí, després de donar-hi voltes, he posat Txoria Txori perquè és l’exemple més refinat que se m’acut de composició moderna que s’ensorra en els fonaments d’una tradició musical fins a fer-se’n part inescamotejable.
Fa uns anys, una revista on col·laboro va escollir els cent millors discs de la història musical espanyola: em va tocar ressenyar el Bat-hiru. I hi deia que Laboa havia trobat la quadratura del cercle de tot músic d’arrel: ser el trobador per excel·lència del seu poble i alhora qui havia dut més lluny les seves possibilitats expressives.
Encara estic abatut. De músics com Laboa, en una comunitat petita, no en surten cada dia. Potser ni cada segle.
I… sempre he envejat que les dones puguin triar entre pantalons i faldilles quan toca vestir-se(encara que sempre recomani abrandadament la segona opció). Nosaltres, homes occidentals, estem condemnat a la monotonia…que és una mica com morir-se cada dia.
…a l’hivern també?
Som malpensadets, eh? No he dit enlloc faldilletes curtes. De fet m’agraden molt eixes faldilles de llana irlandeses que arriben fins als peus…
M’he assabentat de la seva mort gràcies a tu Alexandre. També haig de dir que el vaig escoltar per primer cop de forma conscient amb tu i na Raquel asseguts al costat quan varem anar a veure “La Pilota basca” plegats a Madrid aquella nit on la presentadora del Telenotícies estatal va ser escollida futura princesa. Desprès la Igone em va regalar aquella recopilació final que roman un dels meus discos més estimats en absolut. I l’homenatge a Catalunya “Assentiré de grat” és probablement un dels més humils i bells que recordo de part d’un estranger.
És estrany, desprès de dos anys de no haver-lo escoltat, fa una setmana vaig començar a descarregar cançons seves perquè el trobava a faltar, el seu disc el tinc lluny a Barcelona. Les imatges i les intuïcions van retornar curulles i plenes. Potser un vestigi d’aquestes ones frontereres de les que parla Junger i que es propaguen i radien amb més intensitat quan la mort s’apropa.
El primer que vaig pensar és que segurament no te n’havies assabentat i, de fet, aquesta nota també tenia la intenció de transmetre’t la trista nova.
Crec que el nostre descobriment de Laboa és un d’aquells que hem fet de manera molt simultània i els meus records més intensos de’n Mikel van lligats a l’escolta que en fèiem a l’hora de l’aperitiu en aquell mes que vas passar a casa, abans del teu comiat definitiu de Madrid.
I parles del tret seu que més m’impressiona: aquella “umiltà misteriosa” que propaguen les seves cançons, l’aire fràgil i desvalgut d’una manera de cantar que per una rara alquímia infonia una força abassegadora a les composicions. La mort de Laboa ha passat una mica en sordina fora de l’àmbit cultural basc. Podria semblar injust, però potser faci poètica justícia a la seva delicada discreció en la vida i en la música.
Ayer quedó enviada la ilustración. Espero haber llegado a tiempo. No he recibido acuse de recibo así que estoy preocupado.