Etiquetes
M’agraden els laberints.
Sí, ja sé que els laberints agraden, encisen o intriguen gairebé tothom. Vull dir que m’agraden amb aquella fascinació i disposició a abandonar-s’hi que es reserva a un nucli essencial de coses; són dins la nòmina definitòria de fílies on els més il·lustre dels seus amadors, Jorge Luis Borges, hi encabia els rellotges de sorra, els mapes, la tipografia del segle XVII, les etimologies, el gust del cafè i la prosa de Stevenson.
La figura del laberint, en totes les seves dimensions, ha donat peu a obres i especulacions d’alta volada i no sé pas com una petita nota personal i concentrada com aquesta podria afegir-hi res d’interès. Si us hi incita la qüestió, podeu adreçar-vos al clàssic de Karoly Kerényi o al volum tan esplèndidament editat també per Siruela de Paolo Santarcangeli. O si encara no us heu resignat a deixar de llegir en català, a la vindicació d’un ver emblema de la complexitat que suposa Laberints. Llocs, imatges, textos, films, de Ramon Espelt.
La meva pretensió avui és molt més modesta. Us els introdueixo com un joc de descoberta, una mera invitació al fantasieig ociós. Però també com una petita clau a certes formes delicioses de mentalitat arcana: alguns antropòlegs han tractat d’esbrinar quina funció podien jugar en determinades societats primitives, i han aventurat que podien ser un utillatge espiritual de l’home prehistòric que els emprava per extraviar-hi els esperits demoníacs que l’amenaçaven: foren paranys per caçar espectres.
No em digueu que no és una idea prou delicada i subtil com per fer-me perdonar l’estona que us hagi pogut furtar.
PD: Després d’escriure aquest apunt, m’he ensopit una mica quan he descobert que l’article de la wikipedia anglesa –força reeixit, encara que no tant com el de la versió francesa- ja recollia aquesta noció. Jo que pensava que us estava deixant un petit rastre no gaire divulgat!
Però almenys m’ha servit per recordar que oblidava posar un enllaç a la xarxa de la molt distingida Labyrinth Society i al seu magnífic cercador de dèdals d’arreu del món.
Comptat i debatut, segueixo en deute amb vosaltres. Així que tard o d’hora hauré d’abordar la nota personal i concentrada, o la impressió d’algun pelegrinatge particular per les geografies laberíntiques, que creia haver eludit en aquesta ocasió.
PPD: L’amic Bovolo, en una de les seves entrades recents que més m’entusiasmen, també ha registrat una variant d’aquest ús: els laberints podien servir per entorpir el retorn dels revinguts del més enllà. Certament, hi ha perills que demanen no mesquinejar en enginy i mitjans…
rastres, vestigis, derelictes 
Apa! Gracies per la ressenya!
La veritat que mentre llegia em recordava de l’ús dels laberints que explicaven relacionat amb les carreteres dels cadàvers. I la veritat que la coincidència m’entusiasmava, però la PPD encara m’ha entusiasmat més.
Veig que també compartint l’interès pels laberints. Jo encara recordo la primera vegada que vaig anar al de Horta. Que encara que no sembla massa misteriós m’encanta!
Les gracies no treuen el deute personal, espero encuriosit que comparteixis amb nosaltres algun pelegrinatge laberíntic.
D’entrada, ja m’has fet pensar en un vincle molt personal que qui sap si explica aquesta inclinació: jo vaig nàixer i passar el primer any de la meva vida al barri d’Horta, i el Laberint és el lloc on em duia la mare per fer-me adormir. També un dels primers d’on en tinc fotografies (o diapositives).
El parc, quan el vaig redescobrir a l’adolescència, em va embruixar i hi vaig passar més d’una i de dues tardes de dissabte. Encara avui el considero un exemple molt destacat de parc romàntic amb laberint, i és un d’aquells indrets recòndits que recomano sense reserves quan algun amic em diu que pensa visitar Barcelona.
Fa cosa de quatre o cinc anys que no el trepitjo. Espero que el vickycristinabarcelonisme imperant a la meva vella ciutat l’hagi trobat massa apartat de les rutes de consum i encara en respecti el seu encís…
Doncs coincideixo amb tu, es un lloc que jo també recomano quan ve algú a Barcelona, i que crec que no es massa visitat malgrat ser del tot especial.
A mi m’encanta tot el parc. No recordo la primera vegada que vaig anar i la última va ser només de passada. Peró recordo un estiu acompanyant al meu germà, estudiant d’arquitectura, a dibuixar al parc, ell no jo, per recuperar una de les seves assignatures de dibuix.
Em temo que ell no guarda tan bon record, traumes d’estudiant 😉
Retroenllaç: La promesa d’un jardí « rastres, vestigis, derelictes