Etiquetes
etimologia, George Steiner, Joan Coromines, literatura fantàstica
Si no fos perquè els seus mètodes l’emparenten amb la ciència filològica, hom diria que l’etimologia és una branca de la literatura fantàstica. Les narracions dels etimòlegs descriuen la fabulosa història de com la llengua s’obre camí. Estudien la nissaga dels mots i llur naixement, la manera en la qual es posen a circular pel món, les aventures que els transformen, els encontres i situacions que els fan créixer i enfortir-se o caure en desgràcia, els idil·lis que mantenen amb altres del seu gènere i els fruits de les seves trobades; les vicissituds de tot ordre que en condicionen l’existència.
En aquesta indagació hi ha també quelcom de detectivesc, car molts d’aquest episodis es troben coberts per un vel hermètic i treure’ls a la llum exigeix seguir pistes subtilíssimes, fils gairebé invisibles, lligams ja oblidats o molt precàriament conservats. En ocasions, fins i tot, el seu secret s’ha fet ja impenetrable i el rastre de la seva evolució es perd en la foscor del temps o només permet agosarades hipòtesis
L’etimologia és així també una eina auxiliar de la història, ja que molts fets dels que no en queda cap altra evidència irrefutable poden resseguir-se i deduir-se gràcies a les constatacions que permeten aquests estudis; o bé ajuden a refermar la possibilitat de certes teories que hi troben un valuós punt de recolzament. Ho ha sabut dir George Steiner “Tot oblida, excepte la llengua.”
Potser les circumstàncies dels darrers segles no ens han permès el luxe d’una literatura de primeríssima fila o, empentats com ens hem vist a la supervivència, hem patit l’amputació dels mecanismes que enforteixen constantment un idioma. Però malgrat tot, ens hem de considerar afortunats, perquè comptem amb un tresor que no moltes llengües comparteixen amb aquest grau d’esplendor; un arsenal on fornir-nos per conquestes futures: llegiu a Joan Coromines. Hi trobareu una font que mai s’esgota.
rastres, vestigis, derelictes 
Si sapiguesses d’on ve escalivada… Per a contestar a la incitació (perquè n’és, una, és clar), no hi convé el Coromines. … et idem indignor quandoque bonus dormitat Homerus.
La formulació que l’etimologia és una branca tímida de la ciència ficció està protegida per copyright o pot ser arreplegada amb molta barra, amb llicència creative commons? Quina precisió concisa!
Hi ha una perversa afecció entre admiradors i detractors de l’implacable mestre a buscar-ne les becaines (afecció que ell mateix va conrear amb els seus antecessors fins i tot amb inferior delicadesa). També un corrent de murmuradors que semblen inquiets pel caire llegendari que ha pres l’obra i vida de Coromines (¡carai, per un mite que ens permetem!).
A tot plegat hi contribueix un tret intel·lectual que més que desagradar-me, me’l fa més simpàtic: quan sembla que no se’n podrà sortir i que una etimologia quedarà a l’ombra, ell ho arrisca tot a una carta i dóna la cara fins les darreres conseqüències. potser no sigui la opció més virtuosa, però sí aquella que em provoca més indulgència. Ja deia Joseph Roth que era noble i heroic amagar els propis defectes.
De totes maneres, no he volgut ser massa maliciós -o no més del compte- amb aquesta fórmula-acudit, entre altres coses perquè jo, quan ningú mira, sóc més propens a més llegir a Lovecraft que a Flaubert.
PD: L’únic plat (mira que et diu aquest grandíssim golafre, l’únic) que no m’estimo gaire és l’escalivada. M’encatarà descubrir-ne alguna etimologia escabrosa. ¡Vaig esmolant ganivets!
De fora (dels països del bon dia) estant però alhora de dins (de les disciplines de la llengua) parlant, no serà qui subscriu este comentari, qui llance la primera pedra contra don Joan. Ni la darrera. Ni les d’enmig. Afeccionat i aficionat (trobe que el presumpte castellanisme feria servici en este cas) a les etimologies, totes les virtuts d’en Joan, de què n’has fet esment, les trobe ben justes. També és una virtut enganyar-se i tirar cap endavant. Cal dir les coses. De cagadubtes i poregosos ja n’hi ha prou al meu gremi (que és el mateix que el d’en Joan). La cosa de l’origen etimològic, una miqueta fent d’un gra massa, tot cal dir-ho, d’eixa cosa tan catalana i castissa que és l’escalivada, em va resultar molt esclaridora dels meandres iconoclastes que afaiçonen les serendípies de les llengües. Que d’estes derivacions i d’eixes giragonses de les nissagues dels mots, l’única cosa que haja romàs a la parla comuna és la idea que les llengües degeneren, es corrompen, és una prova més que dins de la civilització humana el menyspreu de la pròpia essència és un malaurat basso continuo.
Però escalivem l’escalivada. Segons un altre mestre, don Federico Corriente Córdoba, al seu Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance, dins les pàgines 206 i 207, sub voce “alque(i)ve”: “alque(i)ve (pt.) ‘tierra en barbecho’: según Hilty [“Alqueive, un arabisme portugais”, Revue de linguistique roumane, 23 (1959), 339-351], deriva del andalusí alqalíb ‘tierra removida antes de sembrarla’; como se ve, ha habido una segunda evolución semántica, ya que el término clásico qalīb se decía del pozo antiguo o no enladrillado. Del mismo étimo, aunque con distinta evolución semántica, son caliu (catalán) y calivo (aragonés) ‘brasa’, donde la raíz {qlb}, cuyo semantema básico indica revolver, indica que en principio se trataba de la brasa recién revuelta o abierta para dar más calor, como se refleja también en el derivado catalán escalivar ‘escaldar’, semánticamente más evolucionado que el mismo verbo en aragonés, que solo significa avivar la brasa, abriéndola y apartando la ceniza. Derivados intrarrománicos catalanes: acaliuat, caliuada, calivós, caliu(ej)ar, caliuera, escalivar, escaliu, escalivada, escalivador, escalivament y escalivot; portugués: a(l)queivar. Véase calboche y calbote (primera acepción)”.
PD: De rerefons, a Radio Classique, enraona en Jordi Savall, amb un francés melodiós i astorador per perfectíssim, i dóna raons bellíssimes, reclamant-se hereu i artisà de barreges entre la música clàssica i la tradició oral. I diu que ha de traure un disc on s’arrimarà a la música celta i trucarà a la porta. I es defineix catalan et espagnol. I a mi em cau una llagrimeueteta, perquè potser encara estiguem a temps i en efecte, “tot estiga per fer i tot siga possible”.
Si n’hi havia aquell que acostumava a veure esperits, potser jo n’he vist u fa poc: jure i perjure que et vais deixar un comentari l’altra diassa que sembla que no s’ha desat enlloc. Bé, doncs tornem-hi: comence per la promesa. Segons el Diccionario de arabismos y voces afines en iberorromance de Federico Corriente Córdoba, escalivada, pàgs. 206-207, sub voce “alque(i)ve”, l’escalivada té un parentiu àrab, directe encara que resultat que el mot siga de naturalesa rebel i voluble, pel que sembla. Concretament: “alque(i)ve (pt.) ‘tierra en barbecho’: según Hilty [“Alqueive, un arabisme portugais”, Revue de linguistique roumane, 23] (1959)[, 339-351], deriva del andalusí alqalíb ‘tierra removida antes de sembrarla’; como se ve, ha habido una segunda evolución semántica, ya que el término clásico qalīb se decía del pozo antiguo o no enladrillado. Del mismo étimo, aunque con distinta evolución semántica, son caliu (catalán) y calivo (aragonés) ‘brasa’, donde la raíz {qlb}, cuyo semantema básico indica revolver, indica que en principio se trataba de la brasa recién revuelta o abierta para dar más calor, como se refleja también en el derivado catalán escalivar ‘escaldar’, semánticamente más evolucionado que el mismo verbo en aragonés, que solo significa avivar la brasa, abriéndola y apartando la ceniza. Derivados intrarrománicos catalanes: acaliuat, caliuada, calivós, caliu(ej)ar, caliuera, escalivar, escaliu, escalivada, escalivador, escalivament y escalivot; portugués: a(l)queivar. Véase calboche y calbote [(primera acepción)]”.
Quant a don Joan, no hauré de ser jo qui hi llance la primera pedra, ni la darrera, ni la d’enmig. A primera vista (i prima facie) hi ha alguna cosa de tendre en la dedicació de dècades (les eres geològiques d’una breu existencia humana) a la tasca de les paraules, a banda que em complaga especialment l’afecció i l’afició (trobe que el castellanisme és ben útil ací) dels origens. Tot i que siga amb l’ambició de negar-los (que no va ser el cas d’en Joan, és clar). Tenim la sort de no haver conegut el bon home quan encara estava obligat, mentres va estar en este món, a amanir la seua vocació pura amb les exigències ben impures de la vida social, que dóna el menjar i els queviures. Parle de l’academia, és clar, de la universitat, del tràfic de corredors. Don Joan deu haver-ne fet, com deu haver-ne fet tothom.
Això per en Coromines. Per en Flaubert, ben mirat, quan hi mire algú o quan no hi mire, no trobe gaire exagerat afirmar que en té bona cosa d’un Lovecraft de la burgeisa, eixa massa tendent al fastig emocional i al tedi vital…
Bé, ara torne a mirar… i veig dos comentaris! El primer i el segon. Per alguna cosa havia de ser que esta entrada fos catalogada baix la rúbrica “literatura fantàstica”! Ausades que sí!
què bonica l’etimologia d’escalivada.
L’altre dia, el company Vicent de Vent d Cabylia es demanava quina mena d’artefacte era això dels blogs: assaig, dietari, calaix de sastre? Potser jo vagi respondre a la meva obliqua manera : és un laberint, una trampa per atreure-hi fantasmagories. I en aquests verals es normal que certes lleis de la lògica es difuminin…
(I ara, off the record i sense embelliments, diré que tinc la molt clara sospita que la raó de certes trigances és que algun mecanisme defectuós d’aquest parany envia els comentaris amb enllaços als llimbs fins que l’amo i senyor d’aquests dominis hi dóna el vistiplau. Buscaré com desactivar eixa funció…)
I després d’aquesta doble satisfacció que ens has donat, em tocarà jugar alguna basa que pugui complaure (i encara fer somriure) a un home del seu ofici i de la seva branca particular de l’ofici (i espero que també als altres tafaners que tenen la gentilesa de visitar-nos). Com diuen al final dels serials i les pel·lícules dolentes: continuarà.
PD: Com el meu francès és molt més que macarrònic i estrident, se m’escapoleix alguna de les “savallades”, però sí que m’arriba la bellesa del raonament. I sí, encara hi ha persones i fòrums que saben exposar amb delicadesa i convicció la seva idea de l’hispanitat o l’iberisme. Encara que també n’hi hagi que vagin plegant per avorriment… (acabo de descobrir que celtiberia.net va tancar les portes a noves aportacions fa tres o quatre de mesos).
Quant als technicalities, saps que els Perurim del maestro Alfonso també són allotjats a cal Guòrd Près. Abans, jo havia deixat la supervisió dels comentaris abans que fossen publicats. Com que em vaig adonar que el personal que visita és de bona criança i ve educat i mudat, vaig traure la coseta i ara cada u hi entra com hi vol.
Jo, el Savall, el que passa és que me l’estime molt. Sóc un sentimental i amb ell, ja en fem dos, de sentimentals, em sembla. No m’agrada res el fraseig de la seua dona, la Montserrat Figueras, però res de res. Què hi farem… N’hi ha prou amb concentrar-se en les peces en què no cante la Figueras.
Quant a l’iberisme… Això dóna per a un post. O una sèrie. O un blog sencer. I potser no era ben bé la idea que tenia al cap, per bé que, com diuen a l’Aragó matern, no se me haga despreciable. A mi, de momentet, una Espanya plurilingüe i ciutadana en comptes d’un Regne d’Espanya súbdit i monolingüe romancer ja m’aniria bé. Però sóc jo, és clar, que sóc nascut i criat al rovellet de l’ou de l’Espanya estatal. Mai de la vida deixaria que el que em plagués o em desplagués a mi, haguera de convindre o malmenar els altres.
Tot resseguint el fil coronominesc que encetares amb este apunt, he pensat que potser et provava bé d’assabentar-te d’esta entrevista de Josep Maria Espinàs a un Joan Coromines nonagenari, si de cas no en coneixies l’existència, que jo he descobert al blog de Xavier Caballé, Diari d’un llibre vell.
Al començament, Coromines parla de les circumstàncies en que Josep Maria Millàs i Vallicrosa, el cèlebre hebraísta i arabista, li va ensenyar àrab, tot i que no massa.
Jesús, això m’ho prenc com un regal de nadal, o de hanukà, perquè és millor que si no el conegués: és una peça que tenia, n’havia vist només cinc minuts i havia perdut en una migració d’ordinador. Així que encara em fa més il·lusió treure’m aquesta espineta!