Etiquetes

Diu una facècia de músics tradicionals que els violinistes de roda passen mitja vida afinant l’instrument i l’altra mitja tocant desafinat. No em sembla una manera massa irrespectuosa d’esmentar les grans dificultats que han de passar per destil·lar el so que trobo més bonic de tots.

Amb la viola de roda, que hom anomena també xifonia, no em va succeir com amb altres coses que he anat estimant a mesura que les sovintejava. Més aviat va ser un enamorament sobtat i fulmini: la primera volta que en vaig escoltar una ja vaig saber que el seu so davallaria amb mi a la tomba. Perquè no es tractava només d’una impressió acústica, ans d’un ideal, de la concreció acabada d’una època i un esperit que al meu parer encara no ha estat superat. I cada cop que algú frega les seves cordes és com si n’extragués un fragment conservat per eixarm dins la seva màgica maquinària: l’edat mitjana es fa corpòria i desplega tots els seus refinats encisos.

És també així perquè, després d’una curta etapa d’esplendor, els compositors “cultes” van bandejar-la i va quedar confinada a l’àmbit de la música popular, conreada només per joglars i rodamóns, pagesos i, com denota el seu nom asturià, gaita de pobre, gents humils i anònimes. I així va sobreviure, fèrtil però soterrada, en la música d’arrel de molts pobles d’Europa. Ara, gairebé acabada aquesta travessa d’ombres, sembla tornar a emergir. I després d’haver-ne escoltat de ben gruixudes, la xarxa també està servint per mostrar tota la versatilitat d’un instrument que molts haurien volgut confinar a l’habitació dels mals endreços.

Per exemple, el web d’un bon artesà de lutieria ensenya el miracle que suposa la creació d’una viola de roda i el perquè no n’hi ha dues que sonin de la mateixa manera. O els vídeos on alguns afeccionats fan palès el seu virtuosisme desmenteixen la rústega noció d’una mena de grinyol només apte per servir d’esporàdic acompanyament:

Ja tindrem ocasió de retornar-hi. De moment, em conformo amb haver desvetllat l’interès d’algun lector. I per assegurar-me que no marxa amb dubtes sobre la qüestió, aquí va una propina oferta pels grans Lou Dalfin. Un scottish del seu darrer disc on es permeten retre homenatge a tots els resistents que encara gosen guixar parets amb la vella creu del comte de Tolosa.

Així doncs:Braçabosc – Lou Dalfin