Etiquetes

,

M’ ha costat decidir-me a publicar aquesta entrada, perquè sentia que desbordava els marges d’aquesta bitàcola i perquè m’ha sortit massa llarga. Però com tinc fortes raons familiars per fer-ho, penso que puc justificar-ho com un vestigi de memòria personal. I, també he de confessar-ho, perquè la pasta de segons quins opuscles convida a desfogar-se on i com es pugui.

Resulta que en els darrers anys hem sofert un revifament dels corrents revisionistes de la Guerra Civil Espanyola. Els seus propulsors acostumen a descarregar de responsabilitats criminals el franquisme amb un garbuix força reduït de subterfugis. Les seves versions tracten de demostrar que no existia una legalitat republicana digna de tal nom i que els sectors conservadors, catòlics i nacionalistes es van veure empentats a la solució extrema de la insurrecció. Expliquen que, de tota manera, la república estava condemnada i que hagués sucumbit als embats revolucionaris, fet que hagués portat el país a convertir-se en una més de les titelles soviètiques o en una quimèrica illa anarquista. Els més agosarats arriben a suggerir que les esquerres van trobar allò que anaven cercant i que la insurrecció va salvar Espanya del caos i de mals pitjors.
Fins i tot edulcoren la ferotgia dels generals colpistes. Concedeixen al règim de Franco el caràcter d’un govern només transitòriament autoritari que ràpidament va prendre perfils tolerants més que no pas els d’una dictadura clerical-feixista. I en aquesta darrera operació dilueixen el tarannà essencialment genocida del bàndol rebel: se centren en qüestionar les xifres generalment admeses de represaliats i executats, les emmarquen dins de l’exonerador context dels “horror de tota guerra civil” o posen en un mateix pla les deliberades i sistemàtiques atrocitats de les columnes militars africanes i el terror que falangistes, carlins i altres partides paramilitars exerciren a la reraguarda conquerida amb les molt més esporàdiques, espontànies i limitades en el temps mesures de repressió o excessos comesos en el cantó republicà. Llàstima que esguerrin la teoria les proclames d’un carnisser com Queipo de Llano, que a les ràdios de la zona ocupada esventava discursos d’aquest to: “Mañana vamos a tomar Peñaflor. Vayan las mujeres de los rojos preparando sus mantones de luto. Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable: ¡Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas! Yo os autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros; que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad.”

Però tots aquests esforços semblen primàriament destinats a una fi més enllà del debat historiogràfic: que no es qüestioni fins a quin punt la fesomia, l’equilibri de forces, les orientacions de la opinió pública i els marges de debat de l’Espanya d’avui venen determinats per una estratègia planificada i portada a terme de liquidació física i moral de la dissidència. Encara rai que, malgrat la destrucció de tants dels arxius de la repressió en els anys 60 i 70, queden centenars de fonts i testimonis que no permeten l’engany. Començant per les paraules del cervell de l’alçament, Emilio Mola: “Hay que sembrar el terror…hay que dar sensación de domino, eliminar sin escrupulós ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”, que va ser la consigna d’actuació nacional que va impregnar tots els anys de guerra i de la primera postguerra.

De manera que quan s’accepta que en una guerra civil tothom en fa de l’alçada d’un campanar i que es millor no remoure el passat perquè tothom en pot sortir empastifat; o quan es pretén, com l’establishment espanyol ha propagat sense descans, que ja no té sentit entestar-se a rescatar i esclarir tots aquests fets, en realitat s’està donant per bona aquella gegantina tasca d’extermini. I quan l’ecumènic discurs sobre la idoneïtat dels pactes de la transició – una reforma graciosament concedida per les Corts Franquistes, no cap mena de procés de ruptura democràtica- ens empeny a sentir-nos conhortats per una sortida que va permetre la reconciliació de totes les sensibilitats, hom no pot deixar de sentir una instintiva repugnància. Perquè significa, en primer terme, claudicar a acords fets sota el xantatge i l’amenaça. I en segon lloc, perquè suposa admetre que els responsables, sostenidors i beneficiaris d’aquell esgarrifós carnatge i dels subsegüents 40 anys d’imposició que se’n derivaren no havien perdut el dret moral a participar de la vida política i governar sense passar per una depuració. I que gaudien d’idèntica legitimitat que els qui van patir-lo o senzillament no hi van contribuir.

Per totes aquestes raons, la feina de les associacions i dels historiadors que documenten malgrat les grans dificultats la magnitud del degollament resulta tan fonamental i alhora tan incòmoda.
Cada vegada que s’excaven fosses comuns, que es romp l’omertà que encara pesa sobre tants pobles i que es demostra el grau de por i humiliació que hagueren de sofrir els vençuts; o que gent com Paul Preston, Francisco Espinosa o Arcángel Bedmar expliquen com el saqueig, la violació, la tortura, l’assassinat i, en definitiva, el terror foren els instruments d’una neteja programada i executada per assegurar la reraguarda i destruir qualsevol rastre de teixit social contestatari, es compren que el nostre present està bastit sobre l’insostenible principi de la impunitat, de no haver demanat comptes als botxins i d’haver deixat que la configuració ideològica i psicològica del país que portaren endavant mai fos desmuntada i combatuda. En resum, que les declaracions del Generalísimo de 1937, en les quals revelava les seves intencions “Ocuparé España ciudad a ciudad, pueblo a pueblo, ferrocarril a ferrocarril. Me dará menos gloria pero más paz en el interior (…) No tomaré la capital ni siquiera una hora antes de lo necesario: primero debo tener la certeza de poder fundar un nuevo règimen” segueixin planant sobre els nostres horitzons.

Potser fem tard en molts aspectes i aquesta mena d’amnèsia induïda i fatal ja ha arrelat irreversiblement entre nosaltres. Però que la Fiscalia de l’Estat utilitzi com argument que estem davant de crims comuns que van prescriure amb la Llei d’Amnistia encara fastigueja. Sortosament, també hi ha senyals que indiquen que no tothom s’ha conformat i que hi ha encara gent disposada a fer que aquesta acceptació ecumènica dels feliços i redemptors orígens de la democràcia espanyola resulti molt més indigesta. Així que revisionisme? Tant com en vulguin! No hi tenim res a perdre (llevat de la ja molt malmesa confiança en el valor del nostre sistema).

Advertisements