Etiquetes
Part del captivador misteri del flamenc prové de la seva submissió a codis tàcits i un xic hermètics, a intèrprets tocats per follets capriciosos i a lògiques tan intangibles com el sentir-se a gust que necessiten alguns d’ells per cantar en condicions. I a la seva ànima escindida entre la professionalitat i un reguitzell de tradicions, petites supersticions i sinuositats que fan imprevisible cada sessió. També a certes reserves ancestrals que parlen d’una música on la seva funció original i llur representació artística encara es toquen i es confonen.
L’alboreá n’és l’exemple més assenyalat. Aquest és un cant enigmàtic. La seva etimologia i filiació són molt dubtoses i, fins a meitats del segle passat, pocs no gitanos l’havien escoltat car es reservava exclusivament a la intimitat dels casaments d’aquesta ètnia. Era la peça que s’entonava mentre es passejava a la núvia a coll-i-be i s’exhibia el mocador tacat de sang que donava prova de llur virginitat. Conseqüentment, es considerava una mena de profanació cantar-lo fora d’aquestes circumstàncies i en presència d’estranys: Rafael Romero, que va ser dels primers en fer-ho ho en un enregistrament d’Hispavox, va veure’s exposat per aquest fet als anatemes de molts dels seus parents.
No obstant això, alguns historiadors mantenen que aquest costum no és privatiu dels gitanos d’Andalusia i que, fins a les acaballes del regnat dels Austries, estava també estès entre els castellans. Després caigué en desús, excepte entre els romà, sempre més conservadors en les seves pràctiques. Ells anaren “aflamencant” la sonoritat de les alboreas fins a creure-les exclusives del seu llegat. Una prova d’aquesta teoria seria que no hi ha paraules pròpies del lèxic caló en les coples de les alboreas; un fet únic en el grup de cants de més forta petjada gitana.
Les coples de l’alboreà fan referència al ritual nupcial: són consells a la núvia, exaltacions del seu poncellatge, homenatges als pares i padrins que n’han protegit la virtut i etc. Una de les seves estrofes més populars ens diu:
“Dónde está el pare de la novia/ que ya su hija ha salido en victoria”
Sé que des d’una perspectiva moderna aquest ritus pot semblar poc defensable, però hom no pot deixar de sentir un estremiment davant un residu cultural que ensorra molt fons les seves arrels i, sobre tot, davant la seva colpidora bellesa alhora solemne i festiva.
L’exemple que aquí us deixo és propi de Xerès –per tant amb un compàs de buleria per soleá romancejada- i pertany a Tía Anica la Piriñaca, la prodigiosa cantaora de qui vaig esciure’n una petita evocació per il·lustrar el retrat que en va fer el meu compare i gran afeccionat Gustavo Rico.
”Guárdalo, que es bueno”. Probablement, una de les més boniques gravacions flamenques de que tingui constància.
rastres, vestigis, derelictes 
Molt bonica l’evocació de la Tía Anica, senyor D’Averc.
Sense ser exactament la mateixa cosa, les albadas aragoneses poden estar associades amb casaments i, sobretot, amb l’endemà de la nit de noces. El lligam lèxic n’és, però, evident, em pense. Jo encara n’he vist cantar-les en eixa avinentesa, també perquè vinc d’una família de joteros, em supose. També he sentit cançons ben explícites al voltant del que havia d’ocórrer després de la nit de noces (i durant), cantades per les parents extremenyes del nuvi d’una cosina meua, al banquet del casament, deu fer-ne uns quinze anys. Tot plegat, molt reeixit el post i ben interessant. Poques emocions he tingut en la meua vida com estar present en saraos flamencs dels pobles de la costa atlàntica de Cadis. La sort és que l’emoció es repeteix cada estiu.
Gràcies, Maria. Tía Anica és una d’aquelles figures que representen “la cultura a la sang” que n’anomenà Lorca. Aquesta dona, com alguns dels seus companys del barri de Santiago -Tío Borrico, Terremoto i etc.- s’ocuparen com a jornalers i en altres feines subalternes durant bona part de la seva vida. La majoria ni tan sols havia anat a escola i no sabia llegir. I malgrat això, eren capaços de posar aquestes lletres i d’enlluernar la vida amb una intensitat poètica que molts no podem ni somniar. Aniré afegit alguns post flamencs de tant en tant…
Jesús, les teves aportacions sempre són un luxe. Les alboreas també s’han cantat a Extremadura, així que no m’estranya gens el que dius, tot i envejar-te’n l’experiència. De fet, Extremadura ha mantingut una tradició oral fastuosa fins a temps molt immediats i el meu descobriment d’aquest territori ha estat una de les més grans meravelles que he viscut en els darrers anys.
I això de venir de familia “jotera” ens ho has d’explicar amb més detall, perquè jo sóc un enamorat de la tradició musical aragonesa (i d’Aragó en general, un lloc on no m’importaria gens viure). Fa un temps vaig dedicar un post als Bufacalibos Biella Nuei, i m’agradaria seguir explicant-ne coses i ajudant a descobrir un país que pels catalans és alhora tan proper i tan llunyà.
Estic perfectament d’acord que l’Aragó és un territori (o un país, o vés a saber què) proper i alhora llunyaníssim per als catalans (i per als valencians). Això de la família jotera és ben fàcil d’explicar. Sempre n’hi ha hagut afecció (i “afició”) i l’hem cantada i l’hem viscuda, la jota. Un cosí germà meu és bailador (i dels bons!) i la seua ajuntà és cantadora (i de les bones!). Tot plegat, jo he anat a bona cosa de festivals, festes de poble i n’he vist molta, de jota aragonesa. A més, em sembla un bon exemple que les tradicions no cal que siguen mil·lenàries per a ser viscudes i, per tant, més vertaderes, si voleu. La jota aragonesa, com totes les altres jotes espanyoles (dic això en un sentit més aïna geogràfic; m’agradaria saber si n’hi ha ritmes pareguts a Portugal) són fenòmens bastant recents. Com el flamenc, dit siga de passada. Probablement del segle xix, si no estic enganyat. M’agrada el fet que, a poc que es furgue un poquet, es trobe eixa fragilitat digam-ne “històrica”. Cent, cent-cinquanta anys és, en realitat, ben poc. Així que l’emoció que eixes músiques de(l) poble ens poden provocar ha de venir d’una altra banda, més misteriosa potser, però.
Comprenc l’emoció també per Extremadura, eixa sí, desconeguda entre totes. He d’aclarir, només, que eixes “cantadores” extremenyes que esmentava, eren totes del gènere desdentat, el que feia l’exercici cantaire una mica menys… seriós en diríem? Les cançons, si no ho recorde malament, parlaven de roses fresques i “galanes” que s’obririen al dematí. O alguna cosa semblant. És per això que deia que eren més aïna explícites.
I gràcies per allò del luxe. Molt agraït.
M’ha agradat molt aquesta entrada, com totes. Tinc la sort de tenir una xicota del Marroc, d’un poble al costat de Marrakech, amb qui parlo força de la vida que hi fan. Li he ensenyat l’entrada i la cançó i ha rigut dient que “els homes espanyols som com els àrabs”. La boda tradicional que fan té com a moment central la prova de que la núvia és verge. Els nuvis entren a una sala i els germans esperen a la porta. Si tot ha d’anar com ha d’anar, omplen una safata amb una mena de pedres de sucre (és un moment dolç), henna (representa els sentiments), dos tomàquets amb encens (no m’ha dit el significat, però sembla obvi) i el tros de llençol. Els germans ballen amb la safata al cap dient lletres molt semblants a les que s’han comentant per aquí. La rosa tancada que s’ha obert, on és el pare que ha guardat tan bé la seva filla, mireu quina família tan digna, i altres molt més explícites. La música també és especial de les bodes.
A les ciutats ja no es fa tan explícit, i els sectors progressites asseguren que la comprovació de virginitat es perdrà en dues generacions (http://www.telquel-online.com/333/couverture_333.shtml), però em sembla molt curiosa la similitud. Ara m’explica que cerimònies semblants es fan a Algèria i Egipte.
M’agraden molt tot el que ens expliques.
Renoi, hauré de parlar més sovint de música perquè em deixeu aquest comentaris tan bons i càlids.
Jesús: com dius, a vegades, ja no tradicions relativament recents -com la vuitcentista jota o el flamenc que no es remunta més enllà del 1750- si no altres directament inventades o reconstruïdes poden revelar una veritat molt pregona d’un poble i la seva situació, i s’hi arrelen amb completa autenticitat. Són el senyal d’un desig, una carència, un símptoma viscut realment… En altres casos, en canvi, serveixen precisament pel contrari: per emmascarar-los. De fet, un dels propers posts el dedicaré específicament a aquest afer, així que no n’avançaré més per fer-vos tornar!
Roger, molt agraït per la teva atenció i també per aquestes dades que ens fas arribar. Hi ha un aspecte curiós en aquestes proves de virginitat que sovint són més un ritus cerimonial que una veritable demostració: hi ha casos on se sap positivament que la núvia no es verge, però es fa igualment la prova del mocador. L’ajuntaora, que es el nom que rep entre els gitanos l’encarregada d’introduir el mocador i supervisar la integritat de l’himen ja s’encarregarà de donar el testimoni que convingui i, si s’escau, que el mocador tingui les tres roses de sang que exigeix la tradició. És qüestió de diners, d’acordar prèviament que tot rutlli i que no hi hagi intromissions inoportunes que puguin esguerrar el feliç desenvolupament de la cerimònia. Altres vegades, però, si l’entorn és molt estricte, per poder cantar fer l’adoració de la núvia com cal sí s’haurà d’haver passat la prova.
Espero que segueixis descobrint-nos altres aspectes de la cultura de la teva xicota. Aquí t’escoltarem amb delit!
No trobeu estrany que l’alboreá flamenca i l’albada aragonesa siguen de temàtica nupcial i, en canvi, l’albada valenciana siga de temàtica completament diferent?…pel qeu sé són o serenates (d’amor o per glosar la bellesa d’una xica) o crítica política.
M’esteu fent remenar la bibliografia i trobo alguns apunts interessants pel que fa a la inquisició de la Maria.
Per exemple l’autor Domingo Manfredi diu que les “alboreadas” tingueren originariament esta funció de rondar les xiquetes i que el nom vindria de la costum de cantarles a l’albada quan “la garganta está ejercitada y el sueño transmite intimidad a la melodía”. I si no és cert, és ben bonic. En qualsevol cas, l’etimologia sembla clara, si bé no el motiu que la fonamenta.
I d’aquest propòsit galant a la ponderació de les virtuts de la núvia no hi va tant tros. L’etnomusicologia ja ensenya que sovint el cant tradicional és un sistema econòmic on aquesta mena de trasvassaments no són infreqüents. Allò que es pot aprofitar, s’aprofita. La fórmula que s’ha provat eficaç es reutilitza. Això és una constant des dels sirventesos dels trobadors com a mínim.
Estrany, no, Maria. A més, jo m’he explicat malament: la albada aragonesa serveix habitualment per a fer la ronda (però no és un canto de ronda), amb caires diversos. Com bé diu l’Alexandre, n’hi han de tot tipus a l’Aragó. Són diferents dels cantos de ronda (que també he sentit a la província de Segòvia i a d’altres provínces castellanes) en el fet que la ronda es fa de vesprada o, més sovint, a poqueta nit. Com les albaes valencianes, poden tindre un tarannà de cant d’amor o d’anar a festejar una xiqueta, però també d’altres (penseu a l”Albada” de Labordeta). Això pel que fa a les albades aragoneses.
Quant a les alboreás, tant flamenques (o andaluses? Què en dius, Alexandre? N’existeixen, dins del folclor andalús però fora del flamenc?) com extremenyes si em sembla que s’ha produït una “especialització semàntica”, si em deixeu fer-me el filologuet una miqueta. Ja sabeu que hi ha el verb “alborear”; però fer servir el substantiu pense que ha quedat arraconat, “fossilitzat” si voleu, per a esta mena de cants nupcials. Què en penses, Alexandre? Em “sona” un verb i un substantiu molt meridional, de la Manxa cap al sud, més que no castellà “vell”.
D’una altra banda, estic d’acord amb el que diu Alexandre, que els transvasaments són una feliç constant de la música popular o tradicional (només?). No puc negar que a mi, estos gèneres d’albades sempre m’han fet pensar en les “cançons d’albada” dels trobadors.
Molt interessant també el que ens explica Roger. Jo passaré tot el mes d’octubre perdut per d’altres faenes que no anar a casaments, a un lloc al bell mig del desert marroquí. A vore si m’expliquen alguna cosa de cants de noces. A Tunísia, però, encara que he sabut que existien i que encara deuen existir estes cançons (i són cantades en algunes pel·lícules de Moufida Tlatli o de Férid Bouguedir), no fa “fi” entonar segons quins càntics (o més bé dit, quines lletres) i s’han refinat les cerimònies (per a mi, s’han tornat un poc massa pixavins a les ciutats). Si volgués contestar, voldria fer-li una pregunta a Roger: eixes cançons, qui les canta: hòmens o dones? El casament, es celebra junts o separats?
Entrem en terreny delicat. Ens endinsem en la llarga batalla entre el gitanisme o l’andalusisme del flamenc, és a dir, si el flamenc és una creació radicalment nova, propia en essència dels gitanos, que només beu lleument d’alguns substrats anteriors o bé si només és una evolució o recodificació del folklore andalús preexistent.
A meu parer, ambdues són compatibles. Hi ha aquells pals que tenen tot l’aspecte de ser una invenció gairebé d’arrel i els que és indiscutible que reprodueixen formes preexistent. El cas és escatir fins a quin punt l’alboreá pertany a un d’aquests dos grups.
De fet, dins d’allò que en el flamenc rep el nom d’alboreá n’hi han diverses versions i amb compassos diferents. Les de Xerès, Lebrija o Ècija són més estrictament flamenques i ha estat més difícil resseguir-ne influències externes fora d’aquesta dada tan sospitosa que esmentava al post: no contenen lèxic romanò. Però si passem a la alboreá del Sacromonte ja ens trobem amb una mena de dansa cantada amb ritme de seguidilla que tot i ser propia dels gitanos granadins té vincles inequívocs amb altres formes de la música tradicional andalusa no flamenca.
Com deiem, és aquesta fascinant porositat i el joc detestivesc de cercar les fuites una de les coses que més m’atreuen de la música d’arrel (i que són una molt útil eina auxiliar de la Història).
I la reflexió filològica….la cavilaré una mica, perquè fa bastant bona fila.
Jesús, espero que l’estada al Marroc et vagi molt bé!
Em comenta la Bouchra que la boda es fa homes i dones per separat, però en el moment de festejar la virginitat de la núvia, ballen els germans d’ella i canten algunes dones de la família més propera, doncs és el moment més esperat de la cerimònia.
De totes formes, això pot canviar segons la regió, tenint en compte que ella és àrab i al desert (no sé la regió on vas exactament) acostumen a ser berbers. Si tens oportunitat d’assistir a una boda, no en dubtis ni un moment, doncs es molt interessant. Acostumen a ser molt oberts a l’hora de convidar la gent.
Gràcies per l’interès.
Moltes gràcies, Roger. Vaig a l’oasi de Figuig, a la frontera amb Algèria. No sé com faran allà, però al país del Magreb que conec millor, Tunísia, els casaments es feien a l’estiu, quan tornen els immigrants. És cert que no sé quanta gent deu viure actualment a Figuig. Efectivament, a eixe oasi, ja ens ha dit que són berberòfons.
Que la teua xica es definisca com a “àrab”, potser donaria per a un altre comentari. Et demane que em disculpes: jo treballe normalment amb referències antigues, i “àrab” hi vol dir, habitualment, “beduí”, precisament l’habitant del desert. Els berbers hi són anomenats d’altres maneres. Em pareix curiós que això haja canviat, però és solament pura deformació professional.
Alexandre: sí, el preguntat tenia parany, per suposat que sí. I jo estic ben d’acord amb tu que totes les dos hipòtesis principals són compatibles, encara que no crec que es puga anar molt lluny si es mira d’esbrinar quins eren els fonaments del substrat gitano d’abans l’arribada a Andalusia. Potser m’enganye.
Quant a la cosa filològica, és una llàstima que no tinga el benemèrit _María Moliner_ a l’abast, sempre tan informatiu…
Pel que veig el María Moliner no ens ajuda massa en la nostra cerca particular d’indicis, però potser en la teva doble condició d’hebraista i “aficionado” apreciïs aquest enllaç que he trobat regirant en vells papers:
http://www.sefarad.org/publication/lm/041/4.html
Per altre banda, com dius, les referències o analogies musicals anteriors a les primeres notícies de cantaores són tan febles i imprecises que han portat a força autors a parlar del flamenc com d’una invenció si no ex-nihil si radicalment original.
Espero que tinguis una bona estança a Figuig, Jesús!
Li he preguntat a la Bouchra sobre la teva definició com a beduïna, i em diu que beduí (ells en diuen “badaui” en àrab clàssic, suposo que és una paraula d’origen àrab, tot i que no tinc forma de comprovar-ho) ve de “badia”, que vol dir camp. Consideren doncs beduí a qualsevol persona que viu al camp, i la seva família ho és, tant la de part berber com l’altra. De la gent que jo entenia com a beduïna, o sigui els nòmades que pasturen bestiar, en diuen “badaui rahala”, o sigui, gent del camp viatgera, o nòmada. Rahala és algú que viu viatjant. Per exemple al famós explorador Ibn Batuta l’anomenen Rahala Ibn Batuta.
La gent de ciutat, no se sent gens identificada amb el mot, i el rebutgen al considerar-se molt més refinats.
Tot plegat, moltes gràcies per fer-me conèixer coses tant interessants, Roger. Per no parlar que la informant siga portadora de tantes «albíxeres»!
El que em demanava, però, era si fan servir cap forma feta a partir del mateix arrel que «àrab», o sia, ayn com la primera lletra de la mateixa paraula «àrab», raa’ com la primera lletra de la Rihla d’Ibn Battuta que esmentes i baa’, com la primera lletra de la paraula «baadiya» que esmentes també. És una cosa que m’ha sobtat sempre, i que existeix encara en alguns països araboparlants orientals, on «3arbii» (ja saps que amb la xifra tres es representa en alfabet àrab «cibernètic» l’ayn tan característica dels parlars àrabs) és sinònim de pagés, taujà o allò que en castellà en diríem «paleto» o «palurdo».
Curiosament, en la llengua turca d’abans de la República, existia un ús paregut, on türk, és a dir, el membre de l’ètnia turca o aquell que parlés «turc» (en comptes d’ «otomà» –osmanlica-), era sinònim de taujà, fins a l’extrem que existira un proverbi que deia que «la veu del turc a la ciutat és com el lladruc del gos al camp». En fi, una curiositat, només.
Això de «rahhala», és una paraula singular en l’àrab de la teua xicota? Ficats a fer preguntats i a ser impertinents, és clar.
Interesantíssim també que la primera traducció que fas de «baadiya» siga «camp». Molt, molt interessant…
Alexandre: moltíssimes gràcies per l’enllaç, que m’és de molt de profit. Ara, cal dir que, si jo fos un bon hebraista, a mi els sefardites i els seus romanços (reals i metafòrics), m’importarien més o menys el mateix que una figa. Benauradament (per a mi), jo sóc hebraista, i bé que ho sóc, però del corrent minoritari discrepant.
Ficats a sefarditejar, et contaré que gràcies a una lectora fidelíssima del teu blog, vaig gaudir d’una nit de cançons sefardites, arrencades de la usura del temps i posades en una veu digna i alhora moderna, tot això en una placeta primorosa d’un estiu tardorenc, a una certa ciutat que va ser caput mundi i que, ben mirat, potser ho siga encara. Un plaer extraordinari…
PD: Supose que els deus bé conèixer, però tots els treballs que hi ha per a llegir de l’Edwin Seroussi i els de la Susana Weich-Shahak per a escoltar sobre la música sefardita, són de fonaments bons i de profit a bastament.
Si t’he entès bé, les manifestacions culturals jueves que no estigin en llengua hebrea no són competència dels hebraistes convencionals. Doncs, ves per on, no sabia que en aquest àmbit el terme hebraic fes exclusiva referència a la llengua i no al poble hebreu…. (I ara entenc el motiu del nom que jo sempre havia trobat redundant del Departamento de Estudios Hebraicos y Sefardíes del CSIC).
I gràcies per les recomanacions, encara que la meva dèria per la música d’arrel es tan dispersa que fa que en el cas de la música serafdita només em pugui considerar un molt humil dilatant. He tingut el plaer d’escoltar un parell de vegades a Eliseo Parra i José Manuel Fraile, que acompanyaven a Susana Weich-Shahak en el grup Arboledas, i també tinc el disc(http://disquisicionesgalanas.blogspot.com/2006/04/arboleras-i.html) que van fer plegats i que certament és excel·lent. Però caldrà aprofitar aquesta afició compartida que em descobert en aquests racons de la xarxa!
I per acabar, una petita satisfacció, encara que hagin passat ja uns quans dies: l’altre dia va venir al poble on visc Manuel Naranjo, un important etnomusicòleg de Xerès de la Frontera, precisament especialitzat en la música tradicional de la Baixa Andalusia que encara no ha quedat engolida pel Flamenc. L’acompanyaven dos membres del grup de Folk La Jambre i…un d’ells va tocar una “alboreada” amb pito i tamboril que era tradicional dels romiatges de Huelva. Ara tinc la seva adreça, i l’altre dia no vaig poder-hi parlar llarg i estès perquè tenia compromisos socials, però ben aviat seguirem aprofundint en la possible existència encara viva d’una alboreá andalusa extraflamenca.
Ah, magnífic, magnífic! Ara em fas “arrecordar-me” (és una cosa que se sent encara per la Serra Calderona valenciana) de les sevillanes dites de pito y tamboril, és clar, que sonen ben diferents a les sevillanes tout court:
Sí, sí, és clar, no he pogut resistir-me. A mi m’ha deixat molt sorprés de sempre, esta combinació de donya Lola, la “bata de cola” i els recontraprimitius “pito y tamboril”.
Sobre els meus companys de disciplina: el que vull dir és que la curiositat no és una condició necessària per a esdevenir hebraista. És, si de cas, un complement ornamental. I si en comptes de dos dotzenes de llengües, clàssiques i modernes, que son les que calen a l’estudiós dels jueus i el judaisme, ja anem fent amb dos o tres soletes, pràcticament clàssiques (perque això que es parla a Israel és una pura entel·lèquia, és clar…) doncs encara millor.
I sobre eixa casa, ara transplantada al carrer Albasanz, n’hi hauria tanta tela per tallar…