Etiquetes

, , , ,

Un del assumptes que més obstinadament ha aparegut en les nostres converses amb l’amic Paolo, i que sovint té un amarg reflexe en els seus focs follets, és la consciència de com quan en un conflicte cultural i social s’hi esdevenen iniquitats i imposicions per la via de la força, si no es reparen ràpidament i s’estableixen pactes de convivència en peu d’igualtat, aquestes corren l’alt risc no només de perpetuar-se sinó també de legitimar-se.

Tractaré d’explicar millor el concepte amb una experiència recent i llur comparació amb altres de ben conegudes per tothom. He passat l’agost a la Columbia Britànica i els Territoris del Yukon. Aquesta vasta massa de terra d’administració canadenca compta amb una presencia europeo-americana que no va més enllà dels 150 anys –i en alguns indrets remots no pot considerar-se que tingui rellevància gaire més lluny de l’època de la construcció de la Alaska Highway als anys 40. Abans, i per un període aproximat de vuit mil·lenis, fou la llar d’una població nativa que avui es troba dividida en més de dues-centes nacions (i deixarem per un altre dia l’esclariment de la complexa classificació social, ètnica i lingüística que determina la pertinença a un d’aquests pobles).

Com qualsevol pot imaginar, la colonització blanca no va ser cap model de respecte: les despossessions, el menyspreu ferotge per la tradició precedent, els intents oberts d’assimilar els aborígens i la marginació racial una vegada aconseguit aquest adjectiu serien un matusser però acceptable resum d’aquesta activitat “civilitzadora”. Però potser per la immensitat de l’espai, l’escassa densitat de la població blanca en moltes d’aquestes contrades i la malgrat tot relativa immediatesa del procés, hi ha subsistit una massa crítica prou important de pobles nadius que mitjançant una resistència progressiva, ferma i serena ha anat fent sentir la seva veu i obtenint de l’estat canadenc el reconeixement de drets i reivindicacions territorials i culturals. Tan se val si s’ha tractat de pura mala consciència, d’un càlcul polític o d’un sincer penediment i desig de reparació: després de molts anys de dura oposició i d’una manera molt notable, el Canadà no s’ha limitat a demanar vagues excuses, sinó que ha dotat de continguts reals aquest revertiment d’antigues infàmies: retorn de terres expropiades, estatuts especials, un esforç econòmic d’integració i promoció a tots els nivells, plena identificació d’aquestes anomenades First Nations com a part fonamental de l’herència d’aquestes regions i, allò que encara és més important, una forta pedagogia per fer comprendre els nouvinguts que allò que s’estava portant a terme era el correcte.

Va ser especialment il·luminador que, en totes les meves xerrades amb gent de diversa edat i condició, no trobes ningú que no defenses aquestes mesures i recordes que el seu establiment que avui podria semblar discriminatori per a ells mateixos s’havia de jutjar amb la perspectiva d’allò escaigut no fa més d’un segle.
Evidentment, es podrien afegir molts matisos a aquesta perspectiva tan falaguera, i la situació dels indis està molt lluny de ser idíl·lica. La transmissió lingüística, de la qual parlaré en un proper apunt, es troba molt deteriorada i els quadres de desarrelament i inadaptació són encara una ferida ben oberta. Perquè fatalment, tot procés substitutiu d’aquesta intensitat i velocitat, que no dóna lloc a la elecció o si més no a la lenta absorció, deixa cicatrius que no poden guarir-se. Però la clau de tot l’afer és que, si bé és il·lusori pensar que en aquesta mena de conflictes es pot fer marxa enrera i que ja per sempre els nadius s’ hauran d’empassar el fet d’haver sofert una dramàtica i sobtada alteració del seu lliure esdevenir, s’han bastit els fonaments per impedir que els qui van patir la violència i aquells qui la van propiciar o se’n van beneficiar es sentin investits de les mateixes prerrogatives i d’idèntica legitimitat. Com a mínim, fins que la balança no torni a estar una mica equilibrada.

I allà on volia anar: aquesta manera d’abordar el problema topa frontalment amb el d’un cert pensament europeu que es fa dir hereu de la il·lustració i que amb la pretesa de la igualtat dels ciutadans vol fer passar per just allò que no és més que l’statu quo del poder dominant. I quan un poble o una comunitat minoritzada tracta de refer la seva cultura estroncada i exigir allò que li pertoca, alcen la veu per denunciar-ne el seu criminal etnicisme, anacronisme o provicianisme, segons escaigui. Són, és clar, els abrandats defensors de no somoure els fantasmes del passat i deixar les coses com són, encara que hagin arribat a ser gràcies a passades vilanies i abusos.

Un dels més representatius propagandistes d’aquesta versió de la barra lliure, el gran egòlatra del periodisme espanyol Arcadi Espada, arriba a introduir conceptes tan indecents com el de la sippenhaftung per representar qualsevol esforç de mitigar velles injustícies i repensar la realitat en termes d’una major equitat. La sippenhaftung és una figura del dret medieval germànic que significa l’extensió de la responsabilitat d’un crim a la nissaga de qui l’ha comès, encara que no hi hagi tingut cap participació. En la seva demagògica equiparació, per exemple, la política de normalització lingüística catalana no seria quelcom altre que una forma d’aquesta sippenhaftung, que deriva sobre els actuals castellanoparlants de Catalunya el pecat d’aquells qui han aprofitat els darrers tres segles de subordinació política del Principat per imposar la seva cultura.
I així, mitjançant l’evocació d’aquesta aberrant pràctica jurídica, pretén neutralitzar els afanys dels qui lluiten per mitigar una alteració tan desproporcionada dels equilibris naturals portada a terme per les vies de la força i la ocupació militar. Un argument que segons la mateixa perversa lògica podria aplicar-se a tota situació similar i que, per exemple, per no caure en la odiosa sippenhaftung, ens hauria de fer donar per bona tota dominació o genocidi que no hagi pogut reparar-se després d’una generació.
Malgrat tot, es tracta d’una degeneració del discurs molt interessant perquè ens retorna a la constatació que fèiem al principi: la importància del factor temporal en la sedimentació de situacions iniqües i la possibilitat de fer-ne una causa plausible una vegada es difumina la relació directa amb aquells qui la protagonitzaren.

Crec que la meva postura resulta evident. No sóc tan il·lús ni tan capsigrany com per a pretendre que les cultures, les societats, les comunitats s’han de mantenir inalterables i perfectament diferenciades les unes de les altres. Les filtracions, les intercomunicacions, les oscil·lacions i fregaments no només s’han d’acceptar com un part de la dinàmica històrica humana, sinó que són enriquidores i permeten obrir pas a noves configuracions. Una vida que pagui la pena de viure no pot ser res més que aquesta lluita i mutació infinita, i qualsevol aspiració de congelar-ne el moviment és un instint nauseabund de mort. Però tot això s’ha de produir sense dreceres violentes i sense que una de les parts estigui sotmesa i lligada de mans i peus, sinó per un intercanvi recíproc, on tots els agents siguin igualment permeables. I si es percep que no ha estat així, llavors és legítim corregir-ne els excessos i aportar contrapesos fins on sigui necessari. I tota apel·lació a sippenhaftungs i altres fantasmagòries justificatives només posen de relleu el desig d’una obediència servil i la manca de respecte pel proïsme.
És a dir, brut i repulsiu imperialisme.

Advertisements