Etiquetes

,

Els arbëreshë van arribar a Itàlia en diverses onades al llarg del segle XV. Primer en petit nombre, com a forces mercenàries que recolzaven les pretensions de la Corona d’Aragó sobre Nàpols i els seus dominis. Més endavant, foragitats per l’expansió otomana, aprofitant l’agraïment del rei n’Alfons el Magnànim i la seva concessió de terres a la província de Catanzaro. Allí s’establiren i s’expandiren per Lucània, Calàbria i el nord de Sicília.
Venien d’Albània i també de colònies albaneses de Grècia, i mai se n’oblidaren. Conservaren la seva llengua autòctona i el seu catolicisme de ritu bizantí. Però també honoraren la hospitalitat del seu país d’acollida i foren fidels aliats de les conxorxes garibaldines. Un dels seus prohoms, Francesco Crispi, és considerat un dels agents determinants en el procés d’unificació de la península transalpina.

Més de cinc segles després d’aquell petit èxode, encara una cinquantena de viles, en alguns casos ja totalment aïllades, continuen reconeixent-se de forma majoritària en aquesta identitat ètnica. La forta emigració meridional de començaments del segle XX i la progressiva assimilació han fet minvar el contingent de persones que encara es declaren italoalbaneses -els càlculs més pessimistes les limiten a unes deu mil- però en els darrers anys també s’aprecia un cert revifament de l’orgull d’aquest poble i un petit progrés en el reconeixement de la seva singularitat.

I potser en això hi hagi tingut influència un fet paradoxal i de gust agredolç. Els arbëreshë, malgrat la llarga separació, seguien pensant en Albània com en la seva mare pàtria. Una Albània idealitzada pel filtre del temps i la distància, però essencialment igual a aquella que s’havien vist forçats a abandonar.
Però l’esfondrament del comunisme albanès –amb mig segle de radical isolament d’entremig- va fer arribar a Itàlia a una nova fornada d’emigrants. I els arbëreshë, que de primer veieren aquest retrobament com un possible esperó a la seva cultura i a la reconstrucció dels lligams amb el seu país d’origen, van descobrir que la seva llengua arcaica i pre-otomana no era ja la mateixa que la d’aquells nouvinguts, com tampoc ho eren els costums, els paràmetres morals o les inclinacions i projectes de futur. Qui ells tenien fins aleshores per germans eren més aviat uns cosins llunyans de qui la història i l’experiència els havia separat de forma irremissible.

Els arbëreshë van saber per aquesta desencisadora constatació que estaven sols al món; potser només emparentats amb unes escadusseres comunitats del nord de Grècia similars a les seves. Però també això els va fer entendre que si volien sobreviure, si el seu llegat i testimoni volia salvar-se d’alguna manera, només podien comptar amb ells mateixos, amb la seva perseverança i fidelitat. I que aquella Albània perduda de la qual ells encara en custodiaven fragments ja només existia en la seva voluntat de romandre. Tan de bo no els manqui la forca i aconsegueixin reeixir-hi.