Etiquetes

, , , ,

Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Molt especialment perquè en les doctrines herètiques, més enllà de llur estricta significació teològica, s’hi pot rastrejar un combat que és un leitmotiv principal d’aquest blog: el de l’heterodòxia contra l’ortodòxia.
Tot sovint, sota l’inacabable garbuix de sectes gnòstiques i maniqueistes, esotèriques i místiques hi batega la voluntat de discutir i modificar l’ordre imperant per l´únic canal possible, i tanmateix molt perillós per la pròpia integritat dels seus membres. Des de el mateix moment en el qual el cristianisme deixa de ser una ideologia emancipadora –la rebel·lió dels esclaus com va reblar Nietzsche- i esdevé una eina per a la continuïtat de la unitat imperial i pel manteniment d’una determinada cohesió social, paper que no deixarà d’exercir fins avui, els diversos grups qualificats com a herètics juguen un paper de contrapoder, d’oposició, de subcultures que amb variades motivacions empren aquest vehicle per a manifestar la seva disconformitat.

Evidentment, ha existit la temptació moderna d’extralimitar aquest discurs i presentar tots aquests moviments com a manifestacions d’un mateix corrent soterrat, units en un ideal que reapareix d’època en època i que viatja sense desviacions de l’arrianisme al neoplatonisme del renaixement i del catarisme a les vanguardies artístiques del segle XX. Un excés que no impedeix afirmar que totes són reaccions rupturistes a una tradició occidental central i hegemònica.
Però cadascuna d’aquestes manifestacions respon a unes circumstàncies concretes i les seves característiques són prou singulars com per a no encabir-les en un mateix sac.
En el Baix Imperi, bona part d’aquest grups sorgeixen com a resposta de les classes subalternes de menestrals i petits propietaris amenaçades per la consolidació de l’església com a continuadora del poder imperial i pels privilegis que els seus membres anaven assolint. La promesa d’un sistema que trenqués amb el model esclavista i latifundista havia quedat escapçada i s’imposaven els intents de cercar una alternativa a aquesta estructura que tan fàcilment havia assumit les pautes precedents del poder. D’altres casos deixen anar un perfum que pot evocar-nos reivindicacions tan actuals com les de l’antiglobalització. En ple segle IV, els bisbes Donat de Numídia i Donat II bisbe de Cartago, encapçalen una insurrecció en nom d’una religió que essent cristiana i universal pogués ésser també vernacular i arrelada al terròs. La dura repressió imperial no aconseguí esclafar la revolta i l’emperador hagué d’acceptar la llibertat de culte dels donatistes, de manera que, com explica l’historiador Étienne Trocmé “En totes i cadascuna de les ciutats nord-africanes s’hi va dreçar una església donatista excèntrica, agressiva, autònoma, popular e independent de l’administració pública. D’aquesta manera el donatisme va convertir-se en expressió del particularisme africà i prengué unes connotacions que sembla que no haver tingut en els seus orígens.” Quelcom que va durar fins l’invasió àrab.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.