Etiquetes
El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.
Però la defunció de Ponticelli, i les malauradament properes dels últims vuit vellards que visqueren en pròpia pell aquell horrorós carnatge, ens aboquen a un problema irresoluble: la desaparició dels postrems testimonis directes d’una experiència extrema de la nostra civilització.
Als camps de la Somme i de Verdun, dels Dardanels i de Tannenberg, d’Ypres i Passchendaele s’hi produí una transformació radical de les escales de destrucció i de valor de la vida humana. I d’alguna manera, aquí l’encerta el president de França, tots en som fills. Paradoxalment, gairebé tots aquells qui n’hagueren de processar els ensenyaments d’una forma directa i no mediatitzada ens han deixat i ja ens cedeixen la càrrega de recordar per memòria interposada què foren els fangars de Flandes i les tempestes d’acer que escombraren en quatre anys un vell món.
Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.
rastres, vestigis, derelictes 
Un dels aspectes que, durant un període, em va interessar molt de la IGM va ser la qüestió dels desertors, que en molts casos van ser rehabilitats anys després. La brutalitat de la guerra i la quantitat al·lucinant de baixes va fer que, en acabar la guerra, algunes persones es bateren per rehabilitar la dignitat dels desertors, em vaig interessar molt durant una temporada a un parlamentari laborista anglès, Ernest Thurtle, que va aconseguir, després de la seua experiència en la guerra i de 10 anys de lluita, que s’abolira la pena de mort per als desertors de l’exèrcit britànic. El senyor Thurtle, a més d’amic de TE Lawrence, va ser un emocionat defensor de la República Espanyola a la Cambra dels Comuns.
El programa de reportatges i documentals Segle XX (si t’interessa el pots trobar per internet, i si no el trobes digues-m’ho) ha dedicat algun dels seus especials a la I Guerra Mundial. Un que mai se m’ha marxat del cap anava dedicat al motí de Chemin de Dames, on les condicions arribaren a tals extrems que un grapat de soldats es negaren a combatre si no s’atenien algunes demandes bàsiques. Resultat: una bona mà d’afusellaments i encara un any més d’insensible despesa de vides.
Això em va portar a resseguir algun altre episodi de rebel·líó nascut dins un engranatge de alienament col·lectiu tan poderós com la IGM. Però dels desertors no en sabia gaire, i res d’aquest Ernest Thurtle. Moltes gràcies per fer-li un lloc en aquest humil post d’homenatge.
Hermoso artículo. Si hay un país que quedó marcado por la Gran Guerra, ese es Bélgica, donde resido. Cerca de Ieper (Yprès) pude visitar en su día un cementerio con miles de soldados británicos enterrados, a poca distancia de un frente de guerra que apenas se movió unos metros durante tres años. Contemplando las tumbas, me llamó la atención un aspecto que tiende a olvidarse: la cantidad de muertos que procedían de las colonias del Imperio. Lo mismo sucedía con los muertos del ejército francés, donde miles de tiradores senegaleses y soldados procedentes de otras colonias compartieron la condición de carne de cañón con sus hermanos europeos. Así la Gran Guerra se volvió realmente Mundial.