Etiquetes

, , ,

Ja farà un lustre que vaig abocar-me a la recerca d’un espectre, el d’un vell campió del món d’escacs, Alexander Alekhine, que va deixar rera seu un rastre d’ombra i confusió que els anys, lluny d’esvair, han fet més hermètic i dubtós. La meva dedicació només obtingué un fruit parcial que ara es marceix en el fons d’algun calaix de projectes mai rodats. I no me’n planyo. Potser aquesta és la millor sort que pot córrer un fantasma estimat: seguir esperant-nos en les cruïlles del misteri.

Però dels intersticis d’aquesta investigació també me’n vaig endur algun rastre oblic per a la meva col·lecció. Així, vaig distreure’m de la part més feixuga de la tasca documental amb algunes recerques paral·leles. La més engrescadora va ser la d’un manuscrit perdut anomenat Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, editat a València en 1495 per l’impremta de Lope de Roca Alemany i Pere Trincher i ordenat e compost por mi, Francesch Vicent , nat en la ciutat de Sogorb. Segons molts indicis i notes bibliogràfiques, aquesta obra seria així uns anys anterior al famós Tratado de Lucena (que podria no ésser-ne més que una traducció castellana), i fins i tot que la responsabilitat de la publicació a 1512 de Questo Libro e da Imparare Giocare a Scacchi et de le partite no escauria realment al farmacèutic portuguès establert a Roma Pedro Damiano, sinó al propi Vicent, que s’hauria valgut d’aquest pseudònim per defugir alguns comptes pendents amb la inquisició.

D’ésser correctes aquestes dades, s’hauria d’atribuir a Vicent la primera divulgació de la revolució més decisiva de la història dels escacs. En el seu llibre rauria la codificació d’una modificació essencial –i reflex d’una realitat social emergent- que ha arribat als nostres dies: la substitució de l’antiga peça del firz o alferça per la dama, molt més poderosa i d’ençà senyora indiscutible dels taulells, ràpidament esventada i assimilada per arreu.

L’únic obstacle per a constatar-ho era la desaparició d’aquest incunable, escrit originalment en valencià. Segons la Typographia española del pare Francisco Méndez, en quedava un exemplar a la Llibreria del Monestir de Montserrat, i encara un altre a la Biblioteca Real de Madrid. Ambdues, no obstant això, s’haurien extraviat arran de la invasió napoleònica de 1808. Per la seva banda, a mitjans del segle XIX, Antonius Van der Linde assegurava que un informador li havia comunicat l’existència d’una còpia del volum a la Biblioteca Comunale di Siena, sense que mai es pogués provar si era cert.

Car després d’una temporada d’ocioses especulacions vaig desentendre’m de l’afer, he trigat en assabentar-me que l’historiador José Garzón va triomfar allà on tants d’altres no havien reeixit. Gràcies al seguiment d’una pista italiana (desconec si la sienesa) va acabar aquesta llarga percaça a la Biblioteca Malatestiana de Cesena, on algun de llurs manuscrits es correspondria finalment amb l’obra de Vicent.
En últim terme, Garzón ha aconseguit demostrar que la dama no només hauria estat documentada primerament pel sogorbí, ans que seria també una innovació genuïnament valenciana, descrita per primera volta en un poema al•legòric aparegut vint anys abans que l’obra de Vicent amb el nom d’Schacs d’amor i amb la signatura de Francí de Castellví, Narcís de Vinyols i Bernat Fenollar.

No sé si aquestes són les millors recomanacions per una setmana de Sant Jordi, però no m’ha semblat mala idea honorar un sant d’identitat tan esquiva amb una petita història de llibres esmunyedissos.