Etiquetes

, , , , , ,

Sense poder corroborar-ho per altres mitjans que les informacions d’alguns periodistes que em mereixen força crèdit i la carregosa sensació de déjà vu que tot plegat traspua, diria que la relació de l’Estat Xinès amb el Tibet correspon a la d’un esquema inequívocament colonial. Això és, el d’una èlit que pertany a l’ètnia majoritària a Xina però no encara al Tibet, la Han, que aprofitant una situació de domini aconseguida per la força perpetua la subordinació política i econòmica de la població autòctona i aplana el camí per a una substitució cultural. De manera que no tinc cap escrúpol en veure com la Xina ha de fer front a retrets, amenaces i pressions en un moment en el qual voldria donar una imatge beatífica de sí mateixa.

Això sí, que ningú cometi la ingenuïtat de creure que els dirigents i les potències occidentals que han fet declaracions –tampoc massa comprometedores- de recolzament a les protestes tibetanes tinguin en la qüestió un interès més enllà del purament instrumental. I no ho dic pas per sistemàtic cinisme, sinó per la pura persuasió de l’evidència.

En primer lloc, perquè la qüestió del Tibet, que ja fa mig segle pel cap baix que dura, no ha impedit que aquests mateixos mandataris hagin establert tota mena de lucratives relacions comercials, hagin donat un tracte de favor exquisit -els ara debatuts Jocs Olímpics inclosos- i hagin rigut totes les gracietes dels governs xinesos dels darrers vint anys. (Que ara creguin que convé marcar una mica el territori són figues d’un altre paner).
En segon terme, perquè si alguns d’aquests països passessin tanta angunia pels drets segrestats dels tibetans, podrien començar per allò que en la vella doctrina revolucionaria s’anomenava la propaganda pel fet. Molt significativament França, una de les qui més melodramàticament ha participat en aquest teatret, però que porta ni se sap el temps eludint la signatura de la Carta Europea de les Llengües i que ha brandat la mala excusa de l’egalité per no donar ni el més magre reconeixement a les seves pròpies minories.
I en darrera instància, perquè podrien fer extensius aquests desvetllaments a tots aquells pobles de la Xina que es troben en similars o pitjors condicions que els tibetans. N’hi ha un fum, com els uigurs, els qiangs o els derungs. Potser no vesteixen unes túniques de color safrà tan cridaneres i no tenen estrelles de Hollywood que s’hagin convertit als seus cultes animistes, però es troben igualment sotmesos a unes polítiques que per altra banda, i això ho discutirem properament amb l’extensió que es mereix, són prou més presentables que les de molts dels qui ara fan veure que les blasmen.

Potser sigui cruel estendre aquesta mateixa reflexió a totes aquelles persones que de bona fe s’han lliurat a la tasca d’agitació, a la protesta davant les ambaixades xineses, al sabotatge del pas de la torxa olímpica i la a presentació compulsiva de peticions on-line. La contribució a una causa justa no s’invalida per la inhibició en altres casos similars. Però les dobles morals sempre fan de mal passar. Sobretot si hom percep que d’una lluita la seva essència només n’és l’excusa per a una utilització interessada.

Anuncis