Etiquetes
Carta Europea de les llengües, derungs, drets de les minories, qiangs, Tibet, uigurs, Xina
Sense poder corroborar-ho per altres mitjans que les informacions d’alguns periodistes que em mereixen força crèdit i la carregosa sensació de déjà vu que tot plegat traspua, diria que la relació de l’Estat Xinès amb el Tibet correspon a la d’un esquema inequívocament colonial. Això és, el d’una èlit que pertany a l’ètnia majoritària a Xina però no encara al Tibet, la Han, que aprofitant una situació de domini aconseguida per la força perpetua la subordinació política i econòmica de la població autòctona i aplana el camí per a una substitució cultural. De manera que no tinc cap escrúpol en veure com la Xina ha de fer front a retrets, amenaces i pressions en un moment en el qual voldria donar una imatge beatífica de sí mateixa.
Això sí, que ningú cometi la ingenuïtat de creure que els dirigents i les potències occidentals que han fet declaracions –tampoc massa comprometedores- de recolzament a les protestes tibetanes tinguin en la qüestió un interès més enllà del purament instrumental. I no ho dic pas per sistemàtic cinisme, sinó per la pura persuasió de l’evidència.
En primer lloc, perquè la qüestió del Tibet, que ja fa mig segle pel cap baix que dura, no ha impedit que aquests mateixos mandataris hagin establert tota mena de lucratives relacions comercials, hagin donat un tracte de favor exquisit -els ara debatuts Jocs Olímpics inclosos- i hagin rigut totes les gracietes dels governs xinesos dels darrers vint anys. (Que ara creguin que convé marcar una mica el territori són figues d’un altre paner).
En segon terme, perquè si alguns d’aquests països passessin tanta angunia pels drets segrestats dels tibetans, podrien començar per allò que en la vella doctrina revolucionaria s’anomenava la propaganda pel fet. Molt significativament França, una de les qui més melodramàticament ha participat en aquest teatret, però que porta ni se sap el temps eludint la signatura de la Carta Europea de les Llengües i que ha brandat la mala excusa de l’egalité per no donar ni el més magre reconeixement a les seves pròpies minories.
I en darrera instància, perquè podrien fer extensius aquests desvetllaments a tots aquells pobles de la Xina que es troben en similars o pitjors condicions que els tibetans. N’hi ha un fum, com els uigurs, els qiangs o els derungs. Potser no vesteixen unes túniques de color safrà tan cridaneres i no tenen estrelles de Hollywood que s’hagin convertit als seus cultes animistes, però es troben igualment sotmesos a unes polítiques que per altra banda, i això ho discutirem properament amb l’extensió que es mereix, són prou més presentables que les de molts dels qui ara fan veure que les blasmen.
Potser sigui cruel estendre aquesta mateixa reflexió a totes aquelles persones que de bona fe s’han lliurat a la tasca d’agitació, a la protesta davant les ambaixades xineses, al sabotatge del pas de la torxa olímpica i la a presentació compulsiva de peticions on-line. La contribució a una causa justa no s’invalida per la inhibició en altres casos similars. Però les dobles morals sempre fan de mal passar. Sobretot si hom percep que d’una lluita la seva essència només n’és l’excusa per a una utilització interessada.
rastres, vestigis, derelictes 
Alexandre,
Comparteixo les teves critiques a països que ara volen agafar torxes de defensors de les llibertats, però la pressió contra la Xina en termes de defensa dels drets culturals i individuals m’ha semblat notable i important. Sobretot perquè a Europa potser passem massa temps criticant als Americans a l’Irak i oblidem sovint conflictes poc mediatitzats: entre d’altres coses, perquè al Tibet els periodistes no hi poden anar amb llibertat i a l’Irak si’. I els EUA no estan intentant reescriure la histo’ria i els xinesos si. On no tinc dubtes és que hi ha molts altres indrets al món i també a la Xina on la prepotència colonitzadora d’alguns esta fent estralls en la dignitat de molts. Però els països emergents, tot i que sovint molt equivocats, sempre tindran l’excusa de que l’Oest també va ignorar les mes bàsiques de les regles del respecte ara fa uns pocs segles o decennis: el mateix raonament és aplicable al desenvolupament sostenible o a la suberna ecològica que marca l’agenda política mundial. Amb quina autoritat els països rics poden demanar als que ho volen esdevenir que han de frenar llurs expectatives pel be’ de tots, quan els primers van aconseguir aquesta riquesa sense l’oposició de cap altre supra poder?
Paolo:
Si de resultes d’aquesta posada en escena els tibetans n’obtenen alguna millora o la Xina es veu obligada a un tracte més acurat a les minories jo seré el primer en alegrar-me’n i la donaré per molt benvinguda.
Però allò que jo volia posar de relleu és que molts dels països que han volgut pontificar (i aquí discrepo una mica: m’ha semblat que de manera més aviat tèbia) no han precisament superat la fase d’imperialisme cultural i econòmic que denuncien en el país asiàtic. Només cal fixar-se, per exemple, en el tracte a les minories a França o en l’activitat de moltes empreses energètiques europees a l’Amèrica del Sud per a comprovar com n’és d’hipòcrita la seva actitut.
Aquest fet no els fa perdre en absolut la raó -si el comportament de l’estat xinès és intolerable, ho serà ho denunciï qui ho denunciï-, però sí l’autoritat moral i la capacitat d’exemplificar que cal progressar cap a altres maneres de fer les coses.
Per altre banda, passa si fa no fa el mateix amb el discurs ecològic. Mentre es fan tota mena de grans declamacions sobre la urgència d’emprendre mesures, encara no he sentit cap govern que discuteixi de manera ferma el model econòmic present basat únicament en creixement i consum -i el conseqüent augment de la petjada sobre el medi- i vagi així preparant el camí de models socioeconòmics alternatiu.