Etiquetes
Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.
La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.
Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.
rastres, vestigis, derelictes 
No creus que el fet que aquesta maledicció s’haja convertit en la teua brúixola té a veure amb el fet de pertànyer a una cultura “en vies d’extinció”? Pensava, llegint el teu escrit, en el que em deia una amiga jueva, “rescatadora” i cantant de velles cançons sefardites. Quan ens vam conéixer i li explicava de nosaltres (nosaltres els catalanoparlants -pareix una citació de conya de fuster-), després de la meua llarga (i alcohòlica;-) explicació em va dir si a mi em passava com a ella, si em sentia responsable de fer sobreviure i mantindre una cultura, les seues paraules exactes van ser “l’obbligo di tramandare un tesoro ricevuto”. Em vaig quedar de pedra, no ho havia pensat mai en aquests termes però li vaig contestar que sí.
M’estic perdent, torne al començament, no creus que la consciència de la possibilitat de desaparéixer com a cultura et fa apreciar aquelles, o aquells aspectes, que també s’estan extingint?
I tant! En el meu cas, Maria, aquest fou un descobriment determinant. I em va arribar gràcies a un reflex deformat: la temporada que vaig estar en contacte amb l’Arxiu Occità de la UAB. I com en un mirall de fira d’aquells que et retorna una imatge distorsionada però que essencialment és la teva, va ser en el cas occità que em vaig reconèixer a mi mateix i vaig ésser conscient d’ aquesta part de responsabilitat que dius.
Això evidentment determina la sensibilitat, la fa més preceptiva a tot allò que sona amb un timbre proper, educa l’esguard i el gust. El poeta aragonès Gabriel Sopeña deia en algún lloc que el nostre deure era “heretar, crear i transmetre”, que em sembla una manera molt concisa d’exposar aquest sentit que aquells qui pertanyem a una cultura més o menys marginal i en som conscients podem donar a la nostra existència.
Si a més a més aquest tret s’acusa per altres influències, ja tenim el quadre complet. I sempre penso que un pare anarquista, les meves lectures de primera joventut -Canetti, Walser, Nietzsche, Magris, Jünger- i la meva gran amistat amb en Paolo, tots ells carregats de sospita envers el Poder i la seva proclivitat a reduir la diversitat de la vida per a controlar-la millor, han marcat el meu caràcter d’una manera decisiva.
Creus que em podries convèncer i fer-me llegir a Magris? No havia llegit res, vaig començar Alla cieca i el vaig deixar sense acabar. Després li vaig sentir unes declaracions sobre el cas de Cesare Battisti que em van sentar fatal…tinc la sensació d’estar-me perdent un bon escriptor…hauria de llegir-lo? què hauria de llegir?
Una de les primeres coses que s’aprenen amb Magris és precisament a no tenir por, a no tenir ídols, a poder discrepar fins i tot d’aquells pensadors que admires sense sentir-te acomplexat. Jo mateix hi mantinc uns quants desacords. Així que no importa que hagis començat amb mal peu. I, per altra banda, Alla cieca (sabies que la traducció catalana va eixir més d’un any abans que la castellana?) és com començar a escalar per la cara nord la muntanya. Però crec que et pagarà la pena donar-li una segona oportunitat, perquè per les coses teves que llegeixo, m’ensumo que hi trobaràs un autor de referència.
Encara que la seva obra cabdal segueixi considerant-se Danubio, que jo vaig llegir a dinou i vint anys fins a l’extenuació i que em va resultar el descobriment de tot un continent amagat, jo t’aconsellaria començar per una altra banda. Crec que t’agradaria Microcosmi, que és un llibre amb menys erudició i termes en cursiva, però on la Gran Historia i la història personal s’imbriquen d’una manera encara més reeixida. Jo el trobo un magistral apropament a la barreja d’entusiasme i desencís, de prosa i poesia, d’alegria i fatalitat que s’aplega en tota vida. I, en afegit, està íntimament relacionat amb els indrets de la seva vida: Trieste, Friburg, Torí, les illes adriàtiques…que després tens molt fàcil de visitar o revisitar.
Després hi ha dos nouvelles que per la seva lleugeresa formal i extensió són òptimes per introduir-se en el seu univers literari. Un altro mare és el meu preferit de tots els seus llibres, i potser l’essència de la seva poètica. Illazioni su una sciabola, per altre banda, és un primer llibre narratiu que ja presenta moltes de les seves constants temàtiques i estilístiques (aquesta forma tan particular de mesclar relat, crònica de viatge i assaig). Mitjançant la quimèrica peripècia dels cosacs, a qui els nazis pagaren la seva col•laboració donant-los un fantasmagòric reialme a Càrnia, exposa com en tota vivència comunitària, política i històrica, hi conflueixen prou corrents, raons, desigs, drames personal i malentesos com per a no poder liquidar-les des d’una dogmàtica superioritat moral, i ensenya a jutjar els esdeveniments de forma contemporània i comprensiva.
Després hi ha el Magris crític de literatura germànica –i de la cultura centreuropea caracteritzada a la mateixa vegada per la seva sempre amenaçada diversitat i pel paper central del seu component alemany, i batejat per ell mateix amb el terme de Mitteleuropa- que jo considero la seva faceta més il•luminadora i que he fruit enormement en estudis com L’anello di Clarisse o Itaca e oltre, però que deixaria per més endavant si quedés atrapada per la seva obra.