Etiquetes
En un basar turc la fem petar amb un txuvaix que coneix bé Catalunya i també el Caucas. Li comento el nostre desig de viatjar a Armènia. Ens en dissuadeix: “No hi aneu ara. T’hi maten per tres dòlars.” M’exposa la greu situació econòmica del país i com el conflicte de l’Artsaj ha deixat el trist llegat d’una societat massa familiaritzada amb la violència. I hi afegeix “a més a més, hi ha un fanatisme religiós exacerbat. Hi ha algunes zones magnífiques de vells monestirs, però són cristians ortodoxes i no van amb massa miraments.”
Tot i la reserva que els prejudicis d’una persona crescuda en una república russa i establerta a Turquia em puguin merèixer, no poso en dubte que tingui bona part de raó. Més tard penso que, de fet, l’insòlit seria que fos d’una altra manera.
En moltes comunitats forçades a fortificar-se en sí mateixes per a sobreviure, la intransigència és una de les herències més perverses que els deixa una tal situació de persecució. Quan descarten la rendició, per a romandre ferms al voltant d’unes determinades creences, amb el perill per a la pròpia vida o les dificultats que això suposa, els homes acorralats n’acostumen a desenvolupar un zel excessiu i fins i tot facinerós. Abocats al gueto, senten la temptació del purisme, car pensen que per a conservar íntegra la seva fe no hi ha lloc per a la vacil•lació o el relativisme. Com recorda la màxima de Sant Tomàs, perceben que “en una ciutat assetjada, tota dissidència és traïció” i acaben per abraçar el maximalisme. La història n’és curulla d’exemples: armenis, jueus, xiïtes o moltes d’aquelles minories nacionals que han quedat extramurs de l’estat en el qual aspiraven a englobar-se i reduïdes a ciutadania de segona.
Per descomptat, aquest extremisme és digne de refús. Però també cal dir que la moderació, la temperància i l’obertura de mires es molt més senzilla de practicar quan hom pot tenir una relació natural i desacomplexada amb la seva cultura que no pas quan es fa precís acantonar-se. I els discursos alliçonadors sobre las maldats de l’essencialisme haurien de tenir-ho molt en compte. Més encara perquè sovint es fan des de la còmoda situació de qui pertany a una cultura ben establerta i que mai ha conegut de prop el perill d’ésser eradicada.
rastres, vestigis, derelictes 
El problema Alexandre, com ben dius, és que la majoria dels creadors d’opinió pertanyen a cultures ben establertes, amb xarxes de control mai qüestionades i acceptades com realitats inamovibles. No són capaços d’entendre reaccions extremes: ells administren les dosis de moderació i radicalisme a la seva conveniència. Ells són els primers que s’escandalitzen en l’aplicació de mesures que són estrictament les mateixes que van fer possible en el passat la creació de llur poltrones i tribunes actuals. Fins i tot , en la seva presumpta cerca d’equilibris moderats, critiquen vagament els colonialismes passats: però en recullen els fruits i els equilibris. Com deia Kapucinsky, encara que un estigui en contra del colonialisme, continua sent colonitzador si pertany al poble dominador: algun preu s’havia de pagar per tanta ignomínia. Sempre queda la noble decisió de canviar de cultura si un vol restar a casa de l’altre.
El colonialisme te’ un doble problema: crea dolor i submissió en la seva execució, i radicalitat en la seva eradicació (si mai arriba). No es pot congelar la societat un cop l’abus ha cessat: això seria donar la raó als prepotents que no es van adaptar mai. El que caldria assegurar a partir d’ara en aquest món és que mai més els estats intentin aprofitar els desplaçaments de certes poblacions per exercir control cultural i econòmic sobre les altres (Convenció de Ginebra).
No estic en contra dels pobles compartint espais comuns: ans el contrari, una de les fonts de malenconia cultural més intensa per a mi és la desaparició del laberint d’Europa de l’Est, món de cruïlles continues fins al 1945, i encara avui en certa mesura, encara que amb intensitats més reduïdes.
Les regions , talment les ciutats, són més vibrants si hi conviuen ètnies diverses: sovint penso en l’exemple de Transsilvana, on Romanesos i Hongaresos continuen discutint qui va arribar primer (segurament van ser els Hongaresos, encara que avui siguin minoria): però el que és segur és que els Saxons van arribar-hi més tard, al segle XII. L’altre dia dinant amb un company de Brasov, em comentava que la minoria alemanya, avui en vies de desaparició, és molt respectada per la prosperitat i ordre que històricament ha aportat a la regió. Aquesta afirmació sembla ser forca generalitzada: tot reconeixent que en el passat també els saxons van aprofitar llur superioritat econòmica per dominar la pagesia romanesa, la combinació del fet que la immigració mai va arribar a ser massiva (sempre una minoria), de que cap estat n’aprofites la presència i de la vàlua innegable de la seva aportació demostra que és possible transferir població sense destruir identitats, mes aviat enriquint-les.
Crec que a l’entrada “Sobre la talvera” hi recollia el nostre parer compartit d’ideal de relació intercultural i interètnica. Jo sento també fortament l’enyor d’èpoques i ciutats que han fet compatible la convivència i la interferència sense que hi esdevingués l’ hegemonia declarada d’un grup; sense que certes dinàmiques de poder portessin a l’escanyament de la diversitat. Equilibris, fluctuants i a voltes precaris, que es donaren en algunes ciutats medievals i que, com bé recordes, es mantingueren més o menys dempeus en una part important de l’Est d’Europa fins a temps no massa llunyans. La paraula cruïlla en el teu comentari m’ha fet surar per uns instants…
Però amb això vull expressar exactament un insubornable amor a la diferència, una diferència sempre evolutiva i que es va reformulant, però que mai es desfà en l’informe.
Avui, malgrat un discurs oficial, si més no a Europa, del valor de la diferència, la indulgència envers qui la menysprea segueix sent molt acusada. De fet, fins i tot ha renascut un terrorífic discurs que es pretén hereu de la il·lustració i no sé quines bajanades més i que sermoneja sobre l’aspiració a un món ecumènic, sense variació, sota un ordre beatífic universal i satisfactori per a tots.
Sovint la cosa encara és més gruixuda que aquest somni malsà, perquè només amaga la legitimació d’una opció indiscutible i que -si ens els escoltessim- semblaria sorgida d’un afany multitudinari de concòrdia i consens. Però com la majoria d’opcions dominants, sorgeix més aviat d’un exercici d’imposició, del colonialisme militar i cultural i mediàtic. Del xantatge i la por. A Espanya ja els coneiexes prou. Son la ideologia més significativa en els dos partits més representats. Però ara fins i tot tenen un partit exclusiu que aconsegueix representació al parlament(malgrat que sigui una mera plataforma de promoció personal).
Per altra banda, els processos d’assimilació i reducció s’han fet més senzills i més intensos. Com més uniforme sigui un mercat o més indiferenciada una societat, més fàcil es imposar-hi unes determinades mercaderies o un control polític. I els grans mitjans de comunicació de masses serveixen devotament a aquesta fí, serveixen per accelerar aquest engranatge.
Però no sé perquè t’escric tot això -si no és per dir-m’ho a mi mateix en veu alta i recordar-me que hi ha una gran tasca per endavant. Tu ho saps millor que jo: és contra tot això que ens hem alçat.
Perdó per la meva ignorància, però hi ha alguna connexió entre el genocidi armenio de la primera guerra mundial i el conflicte d’Artsaj?, en qualsevol cas com era el problema entre els armenios i l’imperi otomano, religiós, econòmic, cultural?
A aquesta zona del món tot està tan entortolligat que és dificil deixar d’unir esdeveniments…
En certa manera, la reivindicació actual d’Azerbaidjan sobre l’Artsakh nasqué durant la primera guerra mundial i la revolució russa, i rebé el sosteniment de l’imperi otomà, que aprofitava així per a afeblir els seus enemics armenis. O sigui que sense connexió directa, si forma part d’un mateix entramat geopolític.
Per altra banda, seria força complicat tractar d’esclarir quin fou l’aspecte més decisiu en el creixement de la tensió turco-armenia. Els aldarulls i revoltes havien començat ja al segle XIX amb les reivindicacions nacionals armenies per aconseguir més autonomia. Però encara no existia un plantejament obertament independentista i majoritari.
La Guerra accelerarà els esdeveniments. De fet, la deportació que ràpidament derivarà en la carnisseria de 1915 s’explica com una mesura turca per a controlar una rereguarda conflictiva en el cor d’un conflicte on l’imperi otomà corria el perill d’ésser esquarterat.
Aquest punt de vista, és criticat per aquells qui consideren que no va ser senzillament una política repressiva que va anar-se’n de les mans dels encarregats d’executar-la, sinó una maniobra perfectament preparada per a desempallagar-se d’un problema que no parava de créixer i preparar el camí a una Turquia homogènia.
Per cert, benvinguda a aquestes pàgines Sophie. Espero que hi tornis sempre que vulguis a demanar el que et vingui de grat!!!