Etiquetes

, , , ,

Avui que tot en va ple d’aquest actor que després de guanyar un gran premi va dedicar-lo als còmics, se m’ha acudit remenar en el tèrbol procés que va convertir els comediants en un gremi tancat i va furtar la pràctica teatral a qui prèviament pertanyia: el comú del poble.
Durant aquest període tan barroerament considerat de decadència, que va de la caiguda de l’imperi romà a les acaballes del segle XV –fins el punt que el depreciatiu nom que se li ha donat evoca una mera època de transició: edat mitjana- el teatre popular és omnipresent i la dramatització de fets bíblics, però també de obres profanes, implica a gent de tota mena. Les representacions són sovint multitudinàries i ocupen a menestrals, pagesos, estudiants, comerciants i tothom que s’hi vulgui afegir. D’això encara en queden restes esparses arreu d’Europa, de les Passions i Pessebres vivents, a les mascarades i escenes camperoles que tenen lloc en diversos cantons alpins i passant per diversos rastres de desfilades, farses, misteris i lloances interpretats per actors aficionats.


(Pàgina dels estatuts del College d’Hubant on s’hi mostren els jocs teatrals que ocupen la vida qüotidiana dels seus estudiants)

Però al començament de l’Edat Moderna, aquest teatre popular fa nosa a aquells que en el darrer segle s’han anat configurant com una corporació que l’exercita a tall d’ofici. Uns decrets del Parlament de França de 1542 són el testimoni d’aquesta persecució gremial. Denuncien la baixa categoria i manca d’aptituds dels Confrares de la Passió que ocupen l’Hotel de Borgonya parisí per a fer aquesta mena de representacions “amateurs” amb frases de la següent índole. “…aquesta gent no lletrada ni entesa en aquests assumptes, de condició infame, com un fuster, un sergent, un tapisser, un peixater”, demanen que, “indignes del títol de burgesos” s’apliqui amb ells la raó dels antics “que feien anar els esclaus de la mà dels artesans” i els prohibeixen continuar amb la seva tasca.

En altres paraules: la gent del teatre professional aconsegueix que se’ls concedeixi el monopoli dramàtic i l’exclusivitat dels llocs destinats a la seva escenificació.
El raonament que justifica aquesta disposició no tracta ni tan sols de dissimular-se: passats deu segles de presumpta barbàrie medieval, el poble ja no té dret a la cultura, ha d’ésser assimilat a l’esclavatge i el teatre ha de passar a ser patrimoni dels esperits elevats que puguin apreciar la divisió d’actes i separació de gèneres, inexistent en el teatre anterior, i les regles de dicció i interpretació heretades dels clàssics.

Així que potser siguin les meves inclinacions medievalistes i l’afany de combatre l’equivocada i nefasta noció que es té de l’època com a temps de tenebres, però quan sento els planys pel tracte i menyspreu amb que es tracta avui els còmics no puc estar-me de recordar que foren els seus antecessors qui més lluitaren per a distanciar-lo de les masses i convertir-lo en una activitat elitista i preservada de la “xusma” que no n’era mereixedora.
I ara, a fer totes les reivindicacions que es trobin pertinents.

Advertisements