Etiquetes

, , , ,

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d’Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l’han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s’hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d’una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s’han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L’extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d’Armènia s’entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d’alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d’aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l’altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d’afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l’origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s’erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d’algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d’Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d’ una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l’abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l’animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l’exèrcit de l’Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l’últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s’haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d’atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l’opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s’han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.