Etiquetes
Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.
Sigui com sigui, la història d’Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l’han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s’hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d’una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s’han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.
L’extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d’Armènia s’entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d’alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d’aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.
Les jatxkars són l’altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d’afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l’origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s’erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d’algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d’Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d’ una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l’abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l’animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l’exèrcit de l’Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l’últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.
No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s’haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d’atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l’opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s’han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.
rastres, vestigis, derelictes 
Je, ya había leído las invectivas de Veiga al “Fisking”. A mí también me acaba cansando el narcisimo de Robert Fisk. En cuanto a la cultura armenia, no sé si podrás hablar también de su diáspora. En Francia su presencia es importante, pero también en Buenos Aires (Argentina), donde existe una comunidad armenia muy numerosa. Por cierto, su gastronomía, una delicia.
Samuel: ya habrás sospechado que el I que va después del título amenaza con extender la serie en sucesivas entregas. Por los horizontes de este blog no hablaré en demasía de asuntos más geopolíticos, pero la peculiar presencia armenia en distintos lugares del mundo sí que me parece que compete a esta modesta colección de rastros. Así que espero complacer pronto la petición.
A Venècia hi ha una comunitat molt vella, has llegit La masseria delle allodole? (no sé si l’han traduït)d’Antonia Arslan. ELs Taviani han fet una pel·li…espere el cap. II
Maria, em sembla que ja m’has vist el llautó amb les meves constant queixes per la manca de traducions d’alguns llibres predilectes o anhelats en llengua catalanesca.
Algun dia en faré un post per exorcitzar dimonis.
Per altre banda, auquesta combinació de Venècia -ciutat sempre present en els meus embadaliments-, armenis i els grans Taviani m’ha fet salivar. Gràcies per la informació!
PD: També a Jerusalem hi ha una vella comunitat armènia. Jueus i armenis comparteixen algunes circumstàncies i han estat comunitats establertes en ciutats comuns com les esmentades Venècia, Buenos Aires o Istanbul, Salònica i París. Malgrat aquesta fàcil identificació, sembla que les seves relacions no sempre ha estat idíl·liques…
Amb els armenis m’has encertat el post, és d’aquelles històries que se t’enganxen al cap i tornen i tornen…llàstima que ja no tinga temps de llegir i documentar-me com m’agradaria…així que ho fas tu i em (ens) vas explicant cosetes ja em va bé. El llibre està en espanyol i es diu La casa de las alondras, la Arslan és una estudiosa de literatura popular http://www.antoniarslan.it/.
Per cert, sabies que el primer llibre en armeni va ser imprés a Venècia el 1512? Els armenis hi tenen un illa, a Venècia.
http://www.mekhitar.org/ita/primaMekhitar.shtml
Alexandre,
No acabo d’estar d’acord amb aquestes critiques d’en Veiga a en Fisk. En Veiga ja em va semblar un personatge una mica ombrívol durant el curs que varem seguir plegats a Bellaterra. Ja llavors ell semblava tenir la veritat absoluta: només va ser capaç de recomanar dos llibres i amb moltes reticències i recances. També va desplegar un important ventall de prejudicis. Desprès les seves lliçons eren una posada en escena continuada. No serà que els dos , Fisk i Veiga, van pel mateix camí però resulta que un ha arribat molt més lluny que l’altre? D’en Fisk ja vaig dir que ell va per lliure i això li impedeix veure certes coses, però la manera de desqualificar d’en Veiga és realment molt barroera, indigne d’un autoanomenat acadèmic.
Be, ja saps que hi ha una colla de personatges que es poden comptar amb els dits d’una ma’ sobre els que discrepem. Ell n’és un, tot i que tu el coneixes molt millor.
Sorprenent nova coincidència: avui m’he trobat amb gran delit a la bústia ‘Imperium’, que havia encarregat per Internet. En versió anglesa obligada.
Paolo,
Ja saps, que les nostres petites i esporàdiques discrepàncies em semblen molt enriquidores. A vegades m’han fet repensar la meva perspectiva i descobrir obres i personatges que em tiraven enrera o contra qui tenia prejudicis. De fet aquesta mateixa noció de “repensar” continuament les coses i les pròpies conviccions, el més característic dels meus trets, crec que també te’l dec.
De’n Veiga…estic d’acord que el seu to burleta a vegades i molt taxatiu en altres pot donar una impressió incorrecta de la persona. La cara més irònica i informal que has detectat -i que no s’estalvia donar garrotades gens diplomàtiques quan li sembla- penso que és la seva manera de treure importància a una disciplina que sempre s’aborda amb certa grandiloqüència i fer així l’aprenentatge de la història més didàctic. I també de provocar i d’atiar el debat d’idees, que crec que sí és un tret que aprecies en tota situació i persona.
Per altra banda, potser sí que els seus escrits i opinions traspuin un alt concepte de sí mateix. Però és que en algunes òrbites (Balcans, Turquia) pot vantar-se de ser dels pocs especialistes que treballa amb fonts originals i disposa d’informació de primera primera mà gràcies a manegar-se en les llengues dels països d’aquesta òrbita i viatjar-hi sovint; un fet extremadament insòlit.
I malgrat aquesta possible “hybris”, he de dir que sempre que he necessitat alguna dada o comentari personalitzat m’ha atès i m’ha tractat de tu a tu de manera ràpida, exquisida, planera i detinguda, i només pel fet d’haver estat alumne seu fa ara més de deu anys. I les seves classes…doncs és indubtable que tenien un caràcter histriònic i que cercava el lluiment i el cop humorístic, però jo veig tot això més com una virtut que com un defecte, com una estatagema pedagògica engrescadora. Ja saps que la comèdia i l’humor són dues de les coses que més seriosament em prenc.
“Imperium” sospito que t’ha de fer levitar, perquè molts dels temes que toca i la forma de fer-ho et seran íntimament propers. I dels llibres de Kapus que he llegit el considero el millor.
Maria,
El film dels Taviani aquí va estrenar-se el passat desembre amb l’estrambòtic títol de “El destino de Nunik”. Me’l vaig perdre perquè el passi de premsa va ser quan ja havia marxat de vacances de Nadal, així que les teves indicacions em serviran per a recuperar-lo, per més reserves que em susciti la Paz Vega (la persona i l’actriu, que amb ambdues m’ha tocat bregar-hi).
De l’illa veneciano-armenia n’havia llegit alguna coseta, tot i que molt per sobre i que no l’he visitada. L’enllaç que has introduit és de primera. Moltes gràcies! I espero seguir publicants petits esborranys de temes que t’interessin i t’incitin a deixar-me comentaris, que sempre resulten molt reconfortants.
Alexandre,
Em refermo en la precisió d’abans: tu el coneixes molt millor que jo. Però en aquells articles l’enveja es veu des de massa lluny: de fet, Fisk és un suposat especialista en l’Orient Mitja’, regió veïna dels Balcans però certament molt diferent.
Aplaudeixo el coneixement exhaustiu de llengües i costums i fets, però fixa’t en el que diu, entre d’altres coses, comentant una foto:
Voluntarios armenios en el Ejército alemán, campaña de Crimea. Al parecer, unidades especiales de esta nacionalidad participaron en la represión de alzamiento de Varsovia, en 1944. Su trayectoria es objeto de culto en webs neonazis, como “Pan Aryan Alliance” de la cual procede esta foto. La manipulación propagandística y política del genocidio armenio ha sido tan intensa que se ha vuelto incontrolable.
Jo veig que ell pensa que només uns pocs en poden opinar, però malauradament d’un escàndol humà tan gran això és massa demanar. A més, clar que hi hauran hagut intervencions armènies execrables en determinats moments de la historia, però’ aixo’ no serveix per equilibrar cap balança. La qüestió que els historiadors també haurien de respondre és perquè Alemanya ha acceptat el propi passat i sobre els armenis encara se n’hagi de parlar. I quan de les coses se’n parla públicament, el marketing i les seves estratègies s’hi apunten de seguida -i llavors defensar una causa justa amb mitjans barroers esdevé injustícia?-. A mes això de que s’ha tornat incontrolable jo comparativament no ho veig enlloc: dels nazis ningú se ne’ riu, de Stalin encara és lícit fer brometa—escandalosa realitat que hauria de fer avergonyir tothom, dels Armenis la majoria de la població no en sap res. De l’Holodomor ucrainià ja no en parlem –suposo que caldran uns quants anys i lobbies i que Ucraïna esdevingui més rica-
Per fer les coses publiques cal simplificar i aquesta tasca e’s arriscadíssima i perillosíssima. Però cal fer-ho.
Fisk es passa de frenada, no ho dubto.
Els historiadors tenen un problema de fons: molts fan una feina honesta cercant la veritat, però majoritàriament no han de prendre decisions . Prendre decisions és una tasca humana molt complexa: no justifico res, però’ d’això n’haurien d’aprendre tan en Fisk -que no e’s historiador- com en Veiga, i a un altre nivell, segur que jo també.
La precisió historica és fonamental, cabdal, essencial, però saber-ne treure conseqüències concretes,palpables, tant o més. En això molts pocs historiadors exquisidament cultivats poden aportar alguna cosa.
Paolo, aquí has encetat un debat de molt volada sobre la utilitat de la història i la feina dels historiadors: un filosofia de la història que ja ha fet vessar molta tinta. Sense dubte penso que, com deia en una cita a Febvre en anotacions anteriors, aquest objectiu és comprendre i fer comprendre. I estic completement d’acord amb que cal donar a aquest coneixement una projecció real i efectiva.
Però també entenc, com crec que ens diu en Veiga, que resulta extremadament perillós jutjar fets de manera no contemporània o instrumentalitzar-los per a recolzar una posició sense ésser molt acurat amb els fets i les interpretacions. La mancança d’un aparell crític i la matusseria en les formes poden esguerrar una causa o exposar-la dramàticament als oportunismes de torn. L’ideal seria poder difondre fets històrics amb gran detall sense que això n’impedís l’accés a un públic ampli. Però car això és una quimera, també participo de la teva opinió que a vegades s’ha de córrer aquests riscos, perquè no tractar una qüestió per por a les mistificacions que pugui sofrir seria permetre el triomf de la impunitat i la paràlisi de l’acció que se’n pugui derivar.
Tota aquesta reflexió m’ha inspirat un parell de noves entrades on poder seguir aquesta discusió.