Etiquetes
Nòs amb nòs: el cas de L’Alguer per força genera sentiments ambigus. Perquè aquesta solitària i utòpica fidelitat de sis segles a les velles arrels aragoneses (el terme que ells fan servir) no pot deixar d’excitar-nos la fibra romàntica, però també costa d’oblidar que és el resultat d’una implacable acció de substitució colonial. Clar que no és assenyat jutjar de manera extemporània fets succeïts sota una lògica d’aplicació de les relacions de força tan diferent a l’actual, però…
De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d’ expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa
Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.
rastres, vestigis, derelictes 
Tens raó, propose deu vols diaris des del Principat a Manises plens de gironins i gironines (i lleidatans) seductors i capaços de convéncer els joves valencians que calga que el català és “la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats” ;-). És molt difícil des del País Valencià pensar-ho com una qüestió joiosa, excitant i envejable. És un drama.
No dic pas que s’hagi de mirar a una alta banda o fer veure que les coses són com no són. La situació és delicada i cal no enganyar-se per poder respondre més fermament.
El que essencialment vull dir és que, potser perquè sóc molt orgullós, no em resigno a aquesta imatge de poble declinant i a aquest to continuat de queixa i súplica que ens caracteritza. Imagino que hi ha qui creu que si s’adopta un discurs catastrofista hi haurà més gent que es desvetllarà per evitar el marasme. Jo, en canvi, crec que aquest discurs malastruga cansa, espanta i fa que la gent fugi d’una casa que s’ensorra. Em sembla de fet que és el clot al qual volien portar-nos, porucs i acollonits i “Virgencita como estamos”. O en una versió lleugera, a ésser discrets i que se’ns tingui una mica de llàstima per a veure si així ens deixen que ens consumim en pau i al nostre aire.
Contràriament sóc de la opinió que allò que cal és una exhibició alegre, desacomplexada i desafiant si fa falta de la nostra condició de catalanoparlants. I sobretot que, cadascú a la seva trinxera, s’esforci en ésser excel·lent, original, actiu i creatiu. A veure com es poden aprofitar tots els recursos que es tenen. A trobar valors afegits i fórmules engrescadores.
PD: Per exemple, a El meu país d’Itàlia això ho fas molt bé.
Estic d’acord, el comentari d’abans era conya. No ens resignem. Si el darrer paràgraf del teu comentari fóra el programa d’un partit, el votaria (per correu).
Hola Maese!! Es importante que, vistos los resultados de nuestra convocatoria, retornemos a la batalla contra nuestros enemigos con carácter casi de urgencia.
Un abrazo!!
Retroenllaç: En gaèlic meridional « rastres, vestigis, derelictes