Etiquetes

, ,

Quan es parla d’història dels Annales es fa referència a una escola historiogràfica francesa que va emprar la revista d’aquest títol com a vehicle d’expressió, i que d’ençà dels primers anys trenta va reaccionar, per resumir-ho de manera barroera, contra la història vuitcentista centrada en els grans esdeveniments, en les figures principals, en les correspondències diplomàtiques i les guerres i va pretendre fixar-se en processos i estructures socials de més fondària i duració però inferior visibilitat. Les seves característiques principals foren la interdisciplinarietat –amb incorporació al cos de les investigacions de coneixements avançats de geografia, de sociologia, de historia del pensament, d’economia i etc.-, la revalorització de totes aquelles fonts indirectes que avien estat menyspreades per considerar-se de poca volada o solidesa i una ampliació del camp de batalla que va tenir l’ambició d’aspirar a la construcció d’una “història total”.

A l’indispensable i persuasiu Combats per la història, (sense cap traducció catalana) Lucien Febvre dóna una de les moltes claus que justifiquen aquesta perspectiva quan ens diu que : Una de les formes d’elecció de l’activitat històrica consisteix en multiplicar els seus elements, en descobrir que quan no es tenen texts pot treure’s molt de profit de l’estudi agut dels noms de llocs, de l’examen comparat de certs grups de paraules, o fins i tot de la manera com estiguin repartits diversos tipus de sepultura, de l’expansió d’un mode de construcció, dels noms de sants que porten les esglésies, de ritus religiosos, de formes jurídiques, de cerimònies i costums i què se jo quantes coses més. Cal ser enginyós. Ser actiu davant allò desconegut. (…) Es tracta, efectivament, de comprendre i fer comprendre.

El fruit més depurat d’aquesta concepció potser seria El Mediterrani i el món Mediterrani a l’època de Felip II  de Fernand Braudel (sorprendrà algú que tampoc no existeixi traducció catalana d’una de les obres d’història més influents del segle XX?), un esforç titànic i d’alt voltatge literari per a destriar tots aquells elements que configuren un període històric i fer visibles tots els nivells que interactuen en la definició dels individus i de les comunitats que formen.

Els detractors de la història dels Annales n’han retret que la progressiva tendència dels historiadors d’aquesta òrbita a baixar fins els detalls més minúsculs acabava per multiplicar de tal manera els fronts d’investigació que feia impossible qualsevol síntesi, qualsevol perspectiva general i compacta, així com la tendència a fer arriscades inferències i vols de pensament sense el recolzament de documents i dades categòriques. Resulta una acusació estranya, perquè si hi ha quelcom que els Annales refusen és precisament les simplificacions, les solucions i compromisos que volen reduir la vida a explicacions lineals i que no tinguin en compte la seva extrema complexitat, les seves múltiples interferències i transvasaments.

Em sento obligat a reivindicar, amb tots els seus possibles defectes i incoherències, aquesta determinació que gent com Bloch, Pernoud, Braudel, Febvre o Le Goff tingueren. Avui vivim una reacció que sota la disfressa de neoracionalisme positivista, i amb la pretesa de passar comptes als excessos de la posmodernitat i a la seva destrucció de l’objectivitat com era entesa abans d’aquesta revolució de les ciències humanes, advoca novament per les veritats senzilles i contrastables, per la jerarquització i compartimentació dels coneixements i per una mena de religió dels fets provats. La majoria de qui la practiquen semblen homes espaordits per l’enorme exigència que suposa l’obertura d’un camp gairebé infinit i farcit de dades infinites en l’estudi de qualsevol activitat humana. I que, en conseqüència, es refugien en la especialització monogràfica, en l’ordenació asèptica dels fets, en la composició de models estàtics i en la construcció de sistemes sintètics.

Una involució que no es exclusiva del camp històric, sinó que es fa notar en tota l’àrea de les ciències socials. I que resulta summament dogmàtica, perillosa i empobridora. Contra la seva seducció, que es pregona enemiga del pensament feble quan realment n’és un agent, s’imposa la feina de seguir fent emergir rastres, vestigis i derelictes. És a dir, d’oposar continus obstacles al discurs d’una homogeneïtat objectivable en les manifestacions humanes.

Advertisements