Etiquetes

, , , ,

Aprofito un dia de festa per anar a l’encontre de Castella, una ocupació intermitent que reprenc de tard en tard. Faig parada i fonda a Sepúlveda, vella seu de considerable pes durant la reconquesta, posseïdora de furs propis poc a poc neutralitzats i que durant segles gaudí d’uns privilegis i potestats que bé permetrien considerar-la com una petita república autònoma.

Sepúlveda podria passar per un arquetip de totes les viles mitjanes d’aquesta terra que després d’una època de prosperitat entraren en una llarguíssima decadència de la qual encara no n’han sortit, i que avui s’aguanten gràcies al turisme de cap de setmana madrileny, a velles rendes i a algunes rèmores d’explotació rural. A mi, aquest hàlit, aquesta fesomia, sempre em provoquen una impressió corprenedora: semblen cossos que s’haguessin esgotat en una tasca perllongada i feixuga i dels qui ja només en quedés l’esquelet, el gest exsangüe i ombrívol de qui ha perdut la vida en va.

Perquè aquesta missió hauria estat la construcció d’Espanya, el treball inacabat d’incorporació a Castella de la resta de pobles i nacions de la península. I aquest procés d’assimilació no només hauria fracassat en la temptativa de crear una nova identitat orgànica que integrés als incorporats, ans hauria suposat el sacrifici fútil de la pròpia.
Espanya portaria alguns importants segells castellans, la llengua el més notable de tots, però en serien ecos desfigurats i arcaics, ombres remotes i difícils de reconèixer i que, sortosament, no haurien cristal•litzat de manera homogènia.

És aquesta lletja cruïlla –no haver reeixit en transcendir-se, però tampoc poder dissociar-se d’aquest ens indefinit i malgirbat que és obra seva: Espanya- el purgatori de Castella. Una mena de justícia poètica que no impedeix la compassió envers el seu destí, que també és una imatge deformada del nostre. És igualment l’obstacle, potser ja insuperable, per a bastir un castellanisme sòlid i no només basat en la reacció a la pèrdua de la seva condició dominadora. O l’amargor que porta a certs companys castellanistes d’inspiració comunera a denunciar que el seu drama és haver estat utilitzats per unes elits dirigents, tant o més que qualsevol altre poble hispànic, en la creació d’un Gòlem que voldria engolir-nos a tots.

”Els esforços inútils arrosseguen a la malenconia” digué Ortega y Gasset, que tot i extreure’n conclusions molt diverses a les meves, ja va detectar aquest malestar irresolt. Castella i Sepúlveda m’inspiren aquesta malenconia. Tot hi conspira: el paisatge crepuscular, un immens llegat arquitectònic sovint massa desmarxat, el silenci, els pobles envellits i que es deshabiten o es converteixen en segones residències de senyorets de capital, la tòpica però fonamentada sobrietat de caràcter del paisanatge, la decadència tangible de les antigues formes de vida…
També és el seu encís, que mai tindria si realment fos la versió depurada d’una proposta hegemònica i vencedora.
Potser per això, quan hi vaig, sempre hi arreplego visions residuals: vells forns de llenya del segle XVIII, casalots pairals que mai obren les seves finestres, imponents colomers una mica enrunats, masmorres. O els rètols amb velles paraules castellanes que es resisteixen a entrar a l’ombra: figón, almoneda, tahona…