Etiquetes

,

Tot just s’acaba d’estrenar una pel·lícula, Elizabeth: the golden age, que s’ocupa de l’agònica resposta d’aquesta reina a l’intent espanyol d’invasió naval mitjançant la Grande y Felicísima Armada; la que ha passat a la història amb el nom a hores d’ara irònic d’Invencible.

Aquesta temptativa fallida o defensa reeixida, segons per on es miri, és un mite fundacional de l’imperi britànic. Resulta així comprensible que n’hagi circulat tanta literatura i que, com succeeix al film, els anglesos hagin tractat l’afer amb certa dosi d’exaltació patriòtica. La realitat és força més prosaica: gairebé tots els historiadors moderns accepten que en el fracàs d’aquella expedició militar hi van contribuir molt més els factors logístics i meteorològics que els purament militars. Primer, Álvaro de Bazán, Almirall de Castella i encarregat de dissenyar la flota va morir un mes abans de poder comandar-la i hagué d’ésser substituït a corre-cuita. Després, la frisança de Felip II la feu marxar insuficientment preparada. Però l’element decisiu va ser que les galernes i tempestes suposaren un obstacle constant als seus progressos i que les dificultats per a ancorar a les costes de Flandes, i així acomplir el pla d’embarcament de tropes, van convidar els responsables de l’operació a tornar a la península amb la cua entre les cames. Sense fruit, però també sense baixes o pèrdues considerables.
De fet, llevat de la transitòria penúria financera a la qual abocà a ambdós reialmes i fora del seu impacte propagandístic –d’un cert enfortiment de l’autoritat de la sobirana anglesa i d’una passatgera minva del prestigi de les tropes de’n Felip- l’episodi no tingué gaire conseqüències geopolítiques. Fins i tot podria dir-se que la marina imperial espanyola extragué profitosos ensenyaments de l’experiència que li permeteren perllongar el seu domini nàutic encara uns anys més i que l’impagament de salaris als mariners anglesos i les condicions sofertes en els navilis de Sa Majestat provocaren seriosos aldarulls a l’illa.

Els problemes més greus que hagueren de patir les tripulacions de La Invencible, principalment castellanes, basques i portugueses, sorgiren ja en el camí de tornada. Car decidiren fer-ho mitjançant una ruta per l’Atlàntic nord, que circumnavegava la Gran Bretanya i davallava després deixant Irlanda a babord, es van veure sorpresos per una ferotge meteorologia just a la vora de les cantelludes i sinuoses costes d’aquesta illa. El resultat va ser que uns 25 vaixells encallaren o s’estavellaren contra els espadats irlandesos.

És aquí on comença una segona i difusa història, de rastre molt més esquiu i proper als gustos d’aquest bloc.
La majoria dels qui, malgrat el naufragi, aconseguiren trepitjar terra ferma caigueren captius, patiren el saqueig dels nadius o foren ajusticiats per destacaments anglesos.
Només un grapat d’audaços o sortosos aconseguiren obrir-se camí i arribar a Escòcia, on es podia esperar l’ajut d’alguns nobles locals. Un d’ells fou Francisco de Cuéllar, que va explicar la seva rocambolesca peripècia en una esplèndida carta (i perdoneu-me l’enllaç).
I no és un fet que s’hagi oblidat: si hom visita l’actual comtat de Leitrim podrà sorprendre’l que unes plaques assenyalin el camí que va prendre Cuéllar en el seu pas pels dominis de Brian na múrtha O’Rourke, on setanta membres de l’armada trobaren refugi a casa d’aquest senyor revoltat contra els anglesos, o que es guardi memòria del setge que vuit d’aquests soldats aguantaren en el castell de Rosclogher, propietat de Lord MacClancy.


armadatrial1.jpg

El record d’aquesta fugissera presència té altres vestigis igualment deliciosos. Com la infundada creença popular en l’origen hispànic de cognoms irlandesos com Costello o Moore o que en algunes localitats com Torquay encara s’hi aparegui el fantasma d’algun d’aquells dissortats.