Etiquetes

, , , , , ,

El sicilià deu ser una de les llengües d’Europa que sense reconeixement oficial ha tingut una continuïtat més notable i, fins a la darrera part del segle XX, es podria dir que era de bon tros la llengua majoritària dels sicilians. Es tracta d’un d’aquells casos típics de la particular diglòssia italiana, que durant molts anys ha mantingut una mena d’equilibri entre l’italià, és a dir, l’estàndard culte format sobre la base del dialecte literari toscà, que s’emprava en àmbits oficials i escrits, i el vernacle que servia per a la resta d’usos.
Una situació que segons el filòsof Manlio Sgalambro s’ha pogut mantenir perquè la gent diferencia molt bé els espais de cada varietat: es relaciona amb l’estat i fa els negocis en italià, però frueix, menja, fornica, somnia, es baralla, viu i mor en dialecte.
Aquest statu quo, però, sembla anar esvaint-se: la infiltració de l’italià gràcies al sistema educatiu i als mitjans de comunicació de masses, i les circumstàncies habituals que conflueixen en la interrupció de la transmissió, han acabat per desplaçar el sicilià i convertir-lo en un cas més d’idioma minoritzat. Tonino Guerra, el gran guionista col.laborador de gent com Antonioni, Fellini, Tarkovski, Visconti o els germans Taviani, i poeta en romanyol, es mostrava menys optimista que Sgalambro en una visita que ens va fer quan la Universitat Popular del poble on ara visc va publicar-li una traducció castellana de tota la seva obra lírica. Ens deia, entre càustic i melangiós, que el dia de demà ningú podria llegir els seus poemes perquè ningú sabria romanyol, que caldria demanar els morts que ens ensenyessin què volien dir. I afegia que “els morts cobren molt cares les seves lliçons.”

Sgalambro, per la seva banda, és més conegut per les seves aventures musicals amb Franco Battiato que per les seves col.leccions d’aforismes nihilistes. Battiato, una de les meves debilitats i també sicilià, ha escrit, però, només tres cançons en aquesta llengua al llarg de tota la seva carrera, tot i que potser siguin de les millors seves.
Stranizza d’amuri n’és una. Aquí us en deixo una versió cantada en clau tradicional i jazzística per Rita Botto. D’aquesta manera us podreu fer una idea de la sonoritat d’aquesta llengua en la qual també el català hi deixà la seva empremta i que arribà a compartir amb ella l’estrada de les corts sicilianes allà als segles XIII i XIV.

La cançó possiblement es remet a records d’infantesa de Battiato durant la guerra i la postguerra. Fa referència al desvetllament dels primers impulsos amorosos enmig de la destrucció. La seva escolta sempre em provoca una sacsejada, com la del protagonista del fragment que diu:
“Man manu ca passunu i jonna/sta frevi mi trasi ‘nda ll’ossa/’ccu tuttu ca fora c’è ‘a guerra/mi sentu stranizza d’amuri…l’amuri/e quannu t’ancontru ‘nda strata/mi veni ‘na scossa ‘ndo cori/’ccu tuttu ca fora si mori/na’ mori stranizza d’amuri.”
I que, mentre cap amic catalano-sicilià ho arregli, jo traduiria com “A mesura que passen els jorns, aquesta febre m’entra als ossos/i malgrat que fora hi ha guerra/sento una estranyesa d’amor…l’amor/I quan et trobo pel carrer/tinc una descàrrega al cor/ i encara que a fora es mor/ no mor aquesta estranyesa d’amor.