Etiquetes

, ,

L’escolto imprecisa a la llunyania, després va acostant-se fins que fuig de bell nou. Aquesta escala que puja i després baixa: la crida de l’esmolador. Es la música més malenconiosa que conec i aquella que amb més eficàcia em retrotreu als despreocupats matins de dissabte de la infantesa. A un altre temps, a una altra manera de viure. No sabria dir per quin motiu. Molt sovint m’he quedat embadalit escoltant aquesta harmònica de joguina, lliurat a un vague somieig, a una dolça mol•lície. Altres vegades prenc algun ganivet que ha perdut el seu tall i surto a la finestra a demanar un servei. Per tradició, molts esmoladors venien d’Ourense, però també n’hi ha de gitanos, com aquells amb qui m’he avesat a tractar. M’expliquen que ja són molt pocs qui mantenen l’ofici. El negoci ha anat a la baixa. Qui sap si conquerida per valors consumistes, la majoria de la gent s’estima més reemplaçar les seves eines que reparar-les i prolongar-ne l’ús. O bé és la vida de barri, la vida de carrer, que remet i, cada vegada més aïllats del nostre entorn, deixem esfondrar els vells ponts de comunicació social.

Intercanviem aquestes impressions, ambdós absorts davant l’esmolet, del cadenciós pedaleig que mou l’engranatge. Com en un ritus antic, en una fidelitat que s’extingeix. Roda la roda i tornen a sonar aquestes notes errabundes que van vers el no-res. El salm de l’ocàs dels oficis nòmades.
És la música més malenconiosa que conec. Però en el seu fons conté una alegria que ho desmenteix. La d’una mobilitat zíngara que es resisteix a aturar-se.
Avui i encara.