Etiquetes

, , , , ,

En una carta del 14 de setembre de 1970 adreçada al Cardenal Jean Vollot, Secretari d’Estat Vaticà, Pau VI dóna l’ordre de dissoldre els cossos d’armes papals, exceptuant-ne la Guàrdia Suïssa. I tot agraint els serveis prestats i la fidelitat demostrada, liquida així el darrer baluard de poder a la Santa Seu de l’aristocràcia negra romana, és a dir, l’entramat de nissagues enriquides durant segles gràcies a la gestió dels bens eclesiàstics i ennoblides per títols, càrrecs i privilegis vaticans; el cos familiar del qual n’ havien sorgit papes, cardenals i sants a betzef i que el 1870 s’havia oposat ferotgement a l’adveniment dels Savoia i a la fi dels Estats Pontificis. La càfila d’importantíssimes barbes formada pels descendents dels Orsini, dels Ruspoli, dels Torlonia, dels Borghese, dels Massimo, dels Pallavicini i d’un llarg etcétera de cognoms il.lustres deixava d’aquesta manera de formar part orgànica de les més altes esferes de la jerarquia romana.

D’ençà, aquesta nobiltà nera perd ascendent i visibilitat, malgrat que mantingui els seus vincles mitjançant elitistes col•legis i clubs privats i que de tard en tard reaparegui a la vida pública fent costat a les posicions més ultramuntanes. També, en una societat tan avesada al conspiracionisme com la italiana, els seus noms solen relacionar-se amb tota mena de maniobres polítiques i empresarials ocultes. Però es diria que llur rastre es va evaporant i que la seva és una història declinant.
En una extraordinària pel•lícula de Marco Bellocchio que mai em canso de recomanar, L’Ora di religione, hi compareix un fantasmagòric Conte Bulla que evoca perfectament l’ocàs d’aquesta classe orgullosa i decadent.

Podria ser. Però en una ciutat que s’estima com cap altra els vestigis del seu passat, en una ciutat que amaga en el seu subsòl un nombre tan fabulós de cisternes, pedreres, mitreus, temples i columbaris subterranis, en una ciutat on encara hi funciona una claveguera que fou bastida en el segle VI a.C amb fonaments etruscs i que disposa de centenars de quilòmetres mig desconeguts de túnels, necròpolis i catacumbes, una cosa així mai es pot afirmar amb tanta seguretat. Els espectres romans són resistents i no es resignen a marxar de qualsevol manera.

I no sembla pas tractar-se d’una característica recent. Ovidi ens diu en els seus Fasts que a l’antiga Roma, durant un curt període, va deixar d’observar-se la festa de commemoració dels difunts, la Parentalia, però que hagué de reprendre’s perquè aquell oblit va portar “nefastes conseqüències”.