Etiquetes

, , , , , , , ,

D’ençà del poeta escita Anacarsis, que distingia tres tipus d’homes, els vius, els morts i els qui naveguen, els homes de mar han estat objecte de fascinació i malfiança. Els mariners sempre han conformat grups heterogenis que es regien per codis propis i mantenien formes de relació diferents d’aquelles de terra endins. Per als filòlegs han estat una font d’informació preciosa i els etimòlegs han hagut de resseguir els transvasaments que es produïen entre ells per a encalçar l’evolució de mots esmunyedissos. Fins i tot han originat idiomes propis, els pidgin, dels quals ens n’ocuparem en una propera anotació, fruit del contacte entre homes d’origen lingüístic molt divers.

En anglès existeix el terme motley crew per a definir aquests escamots tan poc homogenis que integraven les tripulacions dels vaixells mercants, militars i sobre tot filibusters de l’època daurada de la navegació a vela. Les grans novel•les marineres (de Moby Dick o Maqroll el gabier a les obres de Patrick O’Brian o les cròniques bucaneres del cirurgià Exquemelin) reprodueixen aquest tòpic i la documentació que es conserva sobre la pirateria així ens ho confirma.Precisament, a l’esplèndid volum de Peter Lindebaugh i Marcus Rediker The many headed Hydra. Sailors, slaves, commoners and the hidden history of the Atlantic s’indaga en aquest grup humà que fou multiètnic, plurilingüe, solidari entre sí i que el poder establert sempre tingué per subversiu. Com diuen els mateixos autors, els vaixells pirates eren un “món capgirat del revés”, “una hidrarquia de dalt a baix” i mantenien un ordre multiracial, multicultural, democràtic avant la lettre i on llurs integrants cercaven les condicions d’igualtat i llibertat a les quals de cap manera podien aspirar en les embarcacions regulars de les armades reials. “Bandits de totes les nacions”, els anomenava el governador de Jamaica Nicholas Lawes: en efecte, la dotació de qualsevol d’aquests vaixells solia estar formada per anglesos, gal•lesos, danesos, africans, holandesos, irlandesos i etc., sense que aquesta circumstància establís diferències entre ells. Empentats a l’oceà –molt especialment a l’Atlàntic- per la pobresa, les despossessions de la terra i els enrolaments forçosos, les motley crew protagonitzaren moltes insurreccions i desafiaments a l’ordre constituït fins ben entrat el segle XIX, i encara alimentaren el contrabandisme residual del segle XX. I els seus usos i costums, tan particulars i ben servats, ara que aquesta classe social ha gairebé desaparegut, són un tresor de troballes pels rastejadors de vestigis.

Per altra banda, els homes de mar, com bé saben els antropòlegs, sempre han estat fantàstics conservadors de tradicions i creences. A l’illa d’Eusa, a Bretanya, als anys 60, encara hi ha testimoni de la celebració de proëlla, enterraments simbòlics d’aquells dissortats que havien mort al mar sense que se’n recuperessin les despulles. Una creu de cera representava el cos perdut que es portava en processó a l’església on s’hi feia una nit de vetlla, l’ofici de difunts i on es guardava en una urna. Quan l’urna estava plena, es transferia al cementiri per al seu soterrament.
Proëlla, del bretó bro i elez, es podria traduir lliurement com “repatriament a la terra”.