Per efecte d’un protocol secret annex al pacte Ribbentrop-Molotov d’agost de 1939, Lituània cau sota l’òrbita d’influència soviètica i, el juny de l’any següent, després de diverses pressions, d’ultimàtums i d’una ocupació militar, procedeix a integrar-se en la seva Unió de Repúbliques Socialistes.

Fracassada la temptativa d’organitzar una resistència armada a l’annexió, el President Antanas Smetona s’adreça per ràdio a la nació abans d’abandonar el càrrec que ha exercit autoritàriament en els anys immediats. El dilema, però, és l’idioma en el qual fer-ho.
La qüestió és prou més delicada que no sembla. El rus i l’alemany queden descartats per motius obvis. Però la tria del lituà, que simbòlicament escau a la situació, dificultaria la recepció del discurs, que pretén ésser una protesta d’abast internacional. I a més a més, cal considerar que un nombre gens menyspreable de lituans són de llengua polonesa, formen part de les comunitats jueves que s’expressen en jiddisch o, fins i tot, són membres de la minoria rutena.
Davant d’aquest embolic, el professor Smetona, home lletrat i de formació clàssica, opta per una solució fins a cert punt estrambòtica, però recolzada per una tradició no tan remota i per un estatus d’oficialitat que formalment mai s’havia perdut: fa el seu parlament en llatí.

Aquesta anècdota té el regust d’una reverberació poètica i terminal de la història: la d’una convenció ja gairebé oblidada que es reactualitza per darrer cop. Perquè si descomptem l’excepció vaticana i els petits cercles més o menys acadèmics que en fan una utilització simbòlica, el discurs de Smetona deu ésser l’última vegada en la qual el llatí és emprat amb la intenció de servir de Lingua Franca.

Com de tantes altres en aquell atziac 1940, la civilització europea s’acomiada així d’una vella companyia.