Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.

El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.

Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.

Ja farà un lustre que vaig abocar-me a la recerca d’un espectre, el d’un vell campió del món d’escacs, Alexander Alekhine, que va deixar rera seu un rastre d’ombra i confusió que els anys, lluny d’esvair, han fet més hermètic i dubtós. La meva dedicació només obtingué un fruit parcial que ara es marceix en el fons d’algun calaix de projectes mai rodats. I no me’n planyo. Potser aquesta és la millor sort que pot córrer un fantasma estimat: seguir esperant-nos en les cruïlles del misteri.

No sé si aquestes són les millors recomanacions per una setmana de Sant Jordi, però no m’ha semblat mala idea honorar un sant d’identitat tan esquiva amb una petita història de llibres esmunyedissos.

Sense poder corroborar-ho per altres mitjans que les informacions d’alguns periodistes que em mereixen força crèdit i la carregosa sensació de déjà vu que tot plegat traspua, diria que la relació de l’Estat Xinès amb el Tibet correspon a la d’un esquema inequívocament colonial. Això és, el d’una èlit que pertany a l’ètnia majoritària a Xina però no encara al Tibet, la Han, que aprofitant una situació de domini aconseguida per la força perpetua la subordinació política i econòmica de la població autòctona i aplana el camí per a una substitució cultural. De manera que no tinc cap escrúpol en veure com la Xina ha de fer front a retrets, amenaces i pressions en un moment en el qual voldria donar una imatge beatífica de sí mateixa.

Potser sigui cruel estendre aquesta mateixa reflexió a totes aquelles persones que de bona fe s’han lliurat a la tasca d’agitació, a la protesta davant les ambaixades xineses, al sabotatge del pas de la torxa olímpica i la a presentació compulsiva de peticions on-line. La contribució a una causa justa no s’invalida per la inhibició en altres casos similars. Però les dobles morals sempre fan de mal passar. Sobretot si hom percep que d’una lluita la seva essència només n’és l’excusa per a una utilització interessada.

La fama dels escaladors bascs ve de molt lluny, encara que en el passat hagin pogut emprar aquesta llegendària habilitat amb fins més aviat dubtosos.

Només se’ls acut una estratagema: establir una avançada en territori enemic. Però l’únic indret escaient és un espadat amb una petita planura en el seu cim a vuitanta metres de la fortalesa. L’inconvenient és que només bons grimpadors poden portar a terme la missió. Entre la soldadesca no n’havia i tampoc calia esperar la col•laboració de la gent del país. És llavors quan els mercenaris de l’expedició pensen en la proverbial aptitud dels bascs i s’afanyen a contractar-ne una companyia. Guilhem de Puylaurens, cronista de la croada, rememora l’episodi:
“enviaren bascs lleugerament armats, guiats per altres que coneixien la contrada; varen escalar els rosts durant la nit, per sobre de precipicis esfereïdors (…) En llevar-se el dia, varen veure amb horror la via per la qual havien realitzat l’ascensió nocturna; convençuts que no serien capaços de fer-ho de dia”.
L’eficàcia d’aquest pont d’enllaç va ésser determinat per minar la moral i la resistència dels defensors del pog càtar. La croada, gràcies a uns convidats improvisats, abastava un dels seus objectius militars.

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.

Quan vull abstreure’m i passar una estona distesa, o quan em toca fer baixar llargs viatges rutinaris i sense massa amenitats, res m’agrada més que llegir novel•la negra. Evidentment hi ha la fascinació pel mecanisme que conté tota bona narració del gènere, l’interès de seguir una trama que va descabdellant-se, la intriga, el misteri i totes aquestes coses. Però en realitat són només aspectes secundaris, guarniments a la veritable diversió.

Perquè el gran llibre policíac sempre i primerament cartografia una realitat en el marge, un món subterrani, molt sovint en procés de canvi i descomposició. És la radiografia de societats convulses, la juxtaposició d’universos en conflicte; el retrat de ciutats i barris subalterns, el daguerreotip per on hi pul•lulen outsiders i gent d’anar a la busca, personatges acorralats i fronterers o aristòcrates tronats que es resisteixen a l’extinció de la seva forma de vida. És així a les obres de Chester Himes, Jim Thompson o Dashiel Hammett o en les dels seus deixebles moderns com Walter Mosley, Batya Gur o Henning Mankell.
Considero que tota l’atracció d’aquesta literatura la descrigué amb magnífica precisió el seu mestre suprem, Raymond Chandler, en llurs converses amb el periodista Charles W.Morton:

“No escric per diners ni per prestigi, sinó per amor, un amor estrany i persistent a un món en el qual les persones poden pensar en subtilitats i parlar en idiomes de cultures gairebé oblidades. M’agrada aquest món i sacrificaria de tant en tant el meu son i el meu repòs i una bona quantitat de diners per endinsar-m’hi graciosament.”

(Centre de Los Angeles, 1950)

És natural que el fill d’un ferroviari senti una barreja de calidesa familiar i d’invitació al somieig quan pensa en el món dels trens. Però val a dir que l’assumpte ho facilita i molt. Hi ha en els ferrocarrils quelcom de molt pesat i important i de lleuger i eteri alhora. Una èpica i un romanticisme que es gronxa entre l’oníric i l’industrial, entre el recolliment i la vastitud, entre el misteri nocturn i la polseguera de l’estepa. La seva sola remor, la mera visió mental d’una locomotora que comença a marxar o del fum que vela les andanes d’una vella estació en una fotografia esgrogueïda em resulten un argument suficient per a disparar la imaginació en mil direccions; i en tinc prou amb pujar-hi per sentir una despreocupada alegria i un esperançat conhort.

Encara que s’hi puguin oposar al·legacions tan notables com la Prosa del Transiberià de Blaise Cendrars o el cicle de Barnabooth de Valery Larbaud, si hi ha un país que hagi desenvolupat una poètica de les vies fèrries aquest és els Estats Units d’Amèrica. Les inesgotables fonts de la seva música popular van plenes de la carbonissa de vagons desmarxats que amaguen a fugitius i d’històries de ferrocarrils fantasma que creuen comtats apartats a mitjanit. Les seves tarifes econòmiques i la capacitat per a transportar molts passatgers són matinerament percebudes com a símptomes de democràcia, i el tren representa la conquesta d’una terra verge en el temps dels pioners. És també el símbol de l’emancipació pels esclaus del sud que se’n serveixen per a escapar al nord. En el Blues esdevé un leitmotiv constant, tant en la seva vessant més immediata, descriptiva i costumista com metafòrica. De fet, la poderosa imatge d’alguna cosa que avança lenta però inexorable, impossible d’aturar, és una de les associacions d’idees més recurrents de la gran música folk americana. Com també ho és la seva vessant de passaport a una altra vida, llunyana i millor.
L’historiador de la cultura negra nord-americana Houston Baker explica com el blues carrega sempre una connotació d’errància nomàdica que el tren de mercaderies, en continu moviment, precipitant-se sense descans cap a una nova i desconeguda experiència, identifica de manera insuperable. És l’esperit que recullen els primers versos del Travelling Blues “The train’s at the station, I heard the whistle blow, I done bought my ticket and I don’t know where I’ll go” o el cèlebre Midnight Special de Leadbelly:boomp3.com

Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com

Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com, 
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.

En un basar turc la fem petar amb un txuvaix que coneix bé Catalunya i també el Caucas. Li comento el nostre desig de viatjar a Armènia. Ens en dissuadeix: “No hi aneu ara. T’hi maten per tres dòlars.” M’exposa la greu situació econòmica del país i com el conflicte de l’Artsaj ha deixat el trist llegat d’una societat massa familiaritzada amb la violència. I hi afegeix “a més a més, hi ha un fanatisme religiós exacerbat. Hi ha algunes zones magnífiques de vells monestirs, però són cristians ortodoxes i no van amb massa miraments.”

Tot i la reserva que els prejudicis d’una persona crescuda en una república russa i establerta a Turquia em puguin merèixer, no poso en dubte que tingui bona part de raó. Més tard penso que, de fet, l’insòlit seria que fos d’una altra manera.

En moltes comunitats forçades a fortificar-se en sí mateixes per a sobreviure, la intransigència és una de les herències més perverses que els deixa una tal situació de persecució. Quan descarten la rendició, per a romandre ferms al voltant d’unes determinades creences, amb el perill per a la pròpia vida o les dificultats que això suposa, els homes acorralats n’acostumen a desenvolupar un zel excessiu i fins i tot facinerós. Abocats al gueto, senten la temptació del purisme, car pensen que per a conservar íntegra la seva fe no hi ha lloc per a la vacil•lació o el relativisme. Com recorda la màxima de Sant Tomàs, perceben que “en una ciutat assetjada, tota dissidència és traïció” i acaben per abraçar el maximalisme. La història n’és curulla d’exemples: armenis, jueus, xiïtes o moltes d’aquelles minories nacionals que han quedat extramurs de l’estat en el qual aspiraven a englobar-se i reduïdes a ciutadania de segona.

Per descomptat, aquest extremisme és digne de refús. Però també cal dir que la moderació, la temperància i l’obertura de mires es molt més senzilla de practicar quan hom pot tenir una relació natural i desacomplexada amb la seva cultura que no pas quan es fa precís acantonar-se. I els discursos alliçonadors sobre las maldats de l’essencialisme haurien de tenir-ho molt en compte. Més encara perquè sovint es fan des de la còmoda situació de qui pertany a una cultura ben establerta i que mai ha conegut de prop el perill d’ésser eradicada.

De sobte, una veu esquinça la quietud de la tarda coagulada. Aviat obté una resposta i un eco que procedeix de tots els punts cardinals i que es transforma en una reverberació hipnòtica. La ciutat queda suspesa en la irrealitat, o encara millor, en una mena de suprarealitat. Com en un trànsit. És l’adan, la crida a l’oració.

De tots els estímuls sensitius que la visita a un país musulmà forneix, pocs se’m presenten més subjugadors que aquesta fórmula musical que convoca els fidels cinc vegades al dia. Els muetzins, dalt dels seus minarets i orientats cap a La Meca, reciten la professió de fe que recorda que Al·là és el més gran i Mahoma el seu enviat. Després es giren a esquerra i dreta perquè tots puguin sentir-ho.
Encara que el contingut de la cançó sigui inflexible, cada muetzí té la seva entonació particular, les seves pauses, els seus ornaments. Es tracta d’un cant melismàtic, en la mesura que les síl•labes es poden allargar i contenir diverses notes. En ocasions, escales completes. Els afeccionats al flamenc no podem deixar de sentir un estremiment per la manera en la qual aquesta tècnica recorda als ayeos del cante jondo.

L’habilitat en l’execució de l’adan ha estat motiu de prestigi i orgull per a les mesquites. Tenir a un bon muetzí era tradicionalment el millor reclam per a fer-se amb una abundant parròquia. Existeixen, a més a més, diversos estils, de les prosòdies monòtones de l’islam purità a les exuberants recreacions de certes tendències i escoles. És un patrimoni ric i variat, però que en essència ens ha arribat gairebé inalterat des dels seus orígens i que ens remunta com per eixarm a les acaballes del segle VI.
Observo, malgrat tot, que també això, una de les coses més segures en les darreres catorze centuries, és susceptible de canviar. Si més no, en algunes grans ciutats sarraïnes, tals que Istanbul o Damasc, bona part de les mesquites compten ja amb equips amplificadors, que difuminen la importància de la potència vocal del muetzí. Però encara percebo una altra substitució més insidiosa: l’ús de cintes pregravades. Encara que el seu ús no s’hagi estès completament, és preocupant, car es tracta d’una alta bastida enderrocada. L’estandardització i desnaturalització d’allò que en un altre temps va ser autèntic i original sembla no conèixer límits. I sembla una marea disposada a inundar-ho tot. La vida s’assembla cada vegada més al seu simulacre.

En aquest enllaç hi podeu escoltar alguns recitats d’adans notables. Potser el dia de demà ja només es puguin sentir en aquest format.