Dotze paraules de comiat (de 2008)

A hores d’ara encara no sé on soparé aquesta nit. Però si acabo fent-ho a casa del sogre no sabré resistir-me a demanar-li la ja ritual entonació de les doce palabras retorneadas que fa un parell d’anys vaig admirar-me en escoltar de la seva boca.

L’exposició de tot allò que se sap d’aquesta mena de cançó-salmòdia-exhortació màgica exigiria una extensió de monogràfic que queda fora de les meves possibilitats. Sortosament, podeu trobar a la xarxa excel·lents estudis comparatius (com ara aquest o aquest) que se n’ocupen.
Estesa no només per bona part del domini ibèric, d’Euskadi a Andalusia i de Portugal a Castella en múltiples variants que parlen de la seva riquíssima proliferació, és també coneguda en altres països d’Europa i Àsia, i n’existeixen tant versions sefardites com bizantines i àrabs. De fet, sembla que la seva primera aparició escrita es dóna en un text zoroastrià i encara aquesta s’hauria nodrit de versions anteriors. Si mai busqueu un riu formidable que travessi temps, espais i cultures molt diverses, no és pas desenraonat recordar-vos d’aquest que fa segles que s’arrossega entre pobles de pertot.

Aquestes doce palabras retorneadas consisteixen en una espècie de fórmula mnemotècnica per a la recitació d’un credo que si bé pogué tenir un origen d’ensinistrament religiós popular, s’ha emprat com a conjur guaridor o com a talismà contra fatalitats meteorològiques, així com també s’ha difós la llegenda que serveixen per franquejar el pas de l’ànima a l’altre món o protegir-se de les insídies de bruixots i diables. Evidentment, ha sofert adaptacions segons quin fos el rerefons doctrinal dels qui l’expressaven –del sol i la lluna iranià al deu i la verge pura- però l’essència i estructura s’ha mantingut intacte de forma sorprenent i colpidora.

Si tot va com espero, avui enregistraré la versió del nostre Marcelino –que després de certes recerques he constatat que és especialment original-, però per anar fent boca, us deixo aquesta altra pròpia de les zambombas gaditanes que espero sigui un dels molts assumptes que puguem tractar aquí plegats en aquest proper i venturós any que pica a la porta.

Arcaics paranys

M’agraden els laberints.
Sí, ja sé que els laberints agraden, encisen o intriguen gairebé tothom. Vull dir que m’agraden amb aquella fascinació i disposició a abandonar-s’hi que es reserva a un nucli essencial de coses; són dins la nòmina definitòria de fílies on els més il·lustre dels seus amadors, Jorge Luis Borges, hi encabia els rellotges de sorra, els mapes, la tipografia del segle XVII, les etimologies, el gust del cafè i la prosa de Stevenson.

La figura del laberint, en totes les seves dimensions, ha donat peu a obres i especulacions d’alta volada i no sé pas com una petita nota personal i concentrada com aquesta podria afegir-hi res d’interès. Si us hi incita la qüestió, podeu adreçar-vos al clàssic de Karoly Kerényi o al volum tan esplèndidament editat també per Siruela de Paolo Santarcangeli. O si encara no us heu resignat a deixar de llegir en català, a la vindicació d’un ver emblema de la complexitat que suposa Laberints. Llocs, imatges, textos, films, de Ramon Espelt.

La meva pretensió avui és molt més modesta. Us els introdueixo com un joc de descoberta, una mera invitació al fantasieig ociós. Però també com una petita clau a certes formes delicioses de mentalitat arcana: alguns antropòlegs han tractat d’esbrinar quina funció podien jugar en determinades societats primitives, i han aventurat que podien ser un utillatge espiritual de l’home prehistòric que els emprava per extraviar-hi els esperits demoníacs que l’amenaçaven: foren paranys per caçar espectres.
No em digueu que no és una idea prou delicada i subtil com per fer-me perdonar l’estona que us hagi pogut furtar.

PD: Després d’escriure aquest apunt, m’he ensopit una mica quan he descobert que l’article de la wikipedia anglesa –força reeixit, encara que no tant com el de la versió francesa- ja recollia aquesta noció. Jo que pensava que us estava deixant un petit rastre no gaire divulgat!
Però almenys m’ha servit per recordar que oblidava posar un enllaç a la xarxa de la molt distingida Labyrinth Society i al seu magnífic cercador de dèdals d’arreu del món.
Comptat i debatut, segueixo en deute amb vosaltres. Així que tard o d’hora hauré d’abordar la nota personal i concentrada, o la impressió d’algun pelegrinatge particular per les geografies laberíntiques, que creia haver eludit en aquesta ocasió.
PPD: L’amic Bovolo, en una de les seves entrades recents que més m’entusiasmen, també ha registrat una variant d’aquest ús: els laberints podien servir per entorpir el retorn dels revinguts del més enllà. Certament, hi ha perills que demanen no mesquinejar en enginy i mitjans…

Allahu Akbaru (però tot serà falsificat)

De sobte, una veu esquinça la quietud de la tarda coagulada. Aviat obté una resposta i un eco que procedeix de tots els punts cardinals i que es transforma en una reverberació hipnòtica. La ciutat queda suspesa en la irrealitat, o encara millor, en una mena de suprarealitat. Com en un trànsit. És l’adan, la crida a l’oració.

De tots els estímuls sensitius que la visita a un país musulmà forneix, pocs se’m presenten més subjugadors que aquesta fórmula musical que convoca els fidels cinc vegades al dia. Els muetzins, dalt dels seus minarets i orientats cap a La Meca, reciten la professió de fe que recorda que Al·là és el més gran i Mahoma el seu enviat. Després es giren a esquerra i dreta perquè tots puguin sentir-ho.
Encara que el contingut de la cançó sigui inflexible, cada muetzí té la seva entonació particular, les seves pauses, els seus ornaments. Es tracta d’un cant melismàtic, en la mesura que les síl•labes es poden allargar i contenir diverses notes. En ocasions, escales completes. Els afeccionats al flamenc no podem deixar de sentir un estremiment per la manera en la qual aquesta tècnica recorda als ayeos del cante jondo.

L’habilitat en l’execució de l’adan ha estat motiu de prestigi i orgull per a les mesquites. Tenir a un bon muetzí era tradicionalment el millor reclam per a fer-se amb una abundant parròquia. Existeixen, a més a més, diversos estils, de les prosòdies monòtones de l’islam purità a les exuberants recreacions de certes tendències i escoles. És un patrimoni ric i variat, però que en essència ens ha arribat gairebé inalterat des dels seus orígens i que ens remunta com per eixarm a les acaballes del segle VI.
Observo, malgrat tot, que també això, una de les coses més segures en les darreres catorze centuries, és susceptible de canviar. Si més no, en algunes grans ciutats sarraïnes, tals que Istanbul o Damasc, bona part de les mesquites compten ja amb equips amplificadors, que difuminen la importància de la potència vocal del muetzí. Però encara percebo una altra substitució més insidiosa: l’ús de cintes pregravades. Encara que el seu ús no s’hagi estès completament, és preocupant, car es tracta d’una alta bastida enderrocada. L’estandardització i desnaturalització d’allò que en un altre temps va ser autèntic i original sembla no conèixer límits. I sembla una marea disposada a inundar-ho tot. La vida s’assembla cada vegada més al seu simulacre.

En aquest enllaç hi podeu escoltar alguns recitats d’adans notables. Potser el dia de demà ja només es puguin sentir en aquest format.

La força del vampir

En el moment de la seva formulació, el lema que pretenia que la força del vampir era que ningú creia en la seva existència pogué ésser un encert literari però, com el seu autor devia saber perfectament, també es tractava d’ una descarada mentida. Perquè la figura del “espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos”, com el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix amb una encisadora barreja de candidesa, provincianisme i desdeny, va planar sobre tota la edat mitjana i moderna i estigué ben viva (o millor dit, ben no-morta) a bona part d’’Europa fins a temps molt immediats.

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.

Rituals de pas I : les torres del silenci

Malgrat que l’Islam ja s’havia pres la llibertat de manllevar-ne conceptes, quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 d.C., els zoroastrians es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, on a la rodalia de Mumbai encara existeixen comunitats que mantenen la flama símbol d’aquest culte. També en restaren escampats per Àsia Central, sense que avui en quedin més que restes terminals.

Però altres anaren a instal·lar-se a les remotes i eixorques terres entre Yazd i Kerman, al centre geogràfic de l’actual Iran, on estigueren menys exposats a la pressió social que acabava portant a l’adopció de l’Islam. Així se’ls va trobar a 1903 Abraham Valentine Jackson quan va escriure el seu bell informe Persia: Past and Present i, sense enormes alteracions, així podríem trobar nosaltres els més de 20.000 zoroastrians que encara segueixen habitant aquestes terres a hores d’ara.
Convertits en una minoria amb una certa protecció legal, tot i que sotmesos a subtils dissuasions, com les discriminacions laborals, el relegament econòmic, la submissió a la llei corànica i l’estigmatització de la llengua dari, a la xarxa hi ha abundant informació de qualitat sobre la seva vida passada i present, i els zoroastrians de l’Índia fins i tot es beneficien d’un programa de conservació patrimonial de l’UNESCO.

També podem documentar-nos sobre les seves arcaiques pràctiques religioses. La més colpidora de totes, no obstant això, sembla que ha deixat d’observar-se.
Per als zoroastrians els cadàvers són impurs, mentre que la terra i el foc són sagrats. Així que per a preservar-los de la contaminació, els cossos morts no es soterraven o s’incineraven: es deixaven exposats als elements perquè es podrissin i els carronyaires hi fessin festa grossa. Amb aquesta fi edificaren en cingleres aïllades unes torres concèntriques on es dipositaven les despulles fins que eren reduïdes a pols. Heròdot ja va documentar aquest procediment, que en la seva època primitiva tenia un caràcter iniciàtic i secret i que era portat a terme per un cos sacerdotal especialment designat per a la missió.

A principis del segle XX continuava sent el ritu funerari preferent dels fidels d’Ahura Mazda i els més ortodoxes no se privaren fins l’any 1970, quan la llei iraniana obligà a tancar la darrera dema, com s’anomenen aquestes cases de difunts en dari. A occident, però, són conegudes pel nom que va emprar un funcionari de l’imperi britànic a mitjans del segle XIX: torres del silenci.

(Fotografia de Sebastià Giralt a Flickr)

Sobre les elevacions de les planures desèrtiques dels encontorns de Yazd encara s’hi poden contemplar algunes d’aquestes construccions que durant més de vint segles allotjaren una de les cerimònies de passatge més singulars de les quals es servi memòria.