Suspiria de profundis

“Que n’és d’emprenyador ser vell” diu la iaia amb un to de feixuguesa no exempt d’un refilet humorístic. “Guaita, el Ventura ja n’ha fet noranta” segueix, com si l’admirés que el seu germà hagués aconseguit dur tan enllà la càrrega i deixant de banda que ella també s’hi apropa. Mentrestant, ell va vinclant el cap per donar-li la raó i jo me’ls vigilo tots dos, amb els seus ulls clars, la seva ganyota sorneguera que mai acaba d’abandonar-los i els seus trets cisellats pel temps; bells malgrat la vellesa o potser precisament més a causa de la vellesa.
Venen d’una nissaga forta; és aquesta fortalesa allò que els ha sostingut i mai els valgué de gaire queixar-se. De manera que no trobo que hi hagi res de deshonrós en la seva protesta, en el seu serè però no conformat blasme a l’anar perdent facultats i haver de deixar de confiar en l’únic que sempre tingueren: l’empenta per valer-se per si mateixos.

El cas del meu tiet avi és notori, perquè ell fou minaire i a les mines de carbó s’hi va passar trenta anys. L’altre dia va caure escales avall i va fer-se un trau al cap. Però s’ho pren a broma, perquè n’havia rodolat de molt més llargues i fosques. Més de seixanta metres, per exemple, la vegada que fins i tot va caldre el teatre d’una inspecció i el seu descens a les tenebres va quedar ben enregistrat als papers; sang i sutge de la història que el temps esbandeix però no esborra. I encara tingué sort, potser més que l’avi, que després d’una guerra, del camp de concentració i de la tuberculosi va anar a arranjar els seus comptes pendents amb el règim a la mina i en aquells set anys que hi estigué va acabar d’esguerrar-se la salut. O que tantes condeixebles de la mare, a qui anaven a buscar a classe perquè sabessin que una explosió de grisú o l’esllavissada d’una galeria les havia deixat orfes i amb un peu a la misèria.
“Quan sortíem d’allà sota després d’un accident, de deixar enrere un company a qui no havíem pogut rescatar –continua en Ventura- el primer que veiem a l’entrada del túnel era la Guàrdia Civil. Venien a protegir els amos i els enginyers, perquè sabien que de la ràbia els haguéssim anat a buscar.”

Són records particulars de la família, però gens atípics en una comarca que tot just comença a desprendre’s de l’estalzí d’un segle d’activitat minera. El Nadal de 2007 tancava la darrera explotació de Saldes per l’insostenible proporció de sofre del seu carbó i es clausurava així un capítol cabdal de la seva història recent.

No hi ha res a apel·lar-hi i cal que ens en congratulem. Però com moltes de les persones que l’han viscut de prop, sento també una obscura melangia per un món que s’acaba, per una forma d’existència dura i sovint mortífera, però que d’una manera o una altra ens ha marcat la personalitat col·lectiva. Un final que no deixa de ser una seqüència ens l’ocàs occidental d’una dedicació que fa mil·lenis que ens acompanya, que ens espaordeix i ens fascina alhora per la seva colossal dimensió, que ens embafa d’un tuf mefític que encara trigarem a ventar-nos i que ens fa copsar amb tota la seva terrible grandesa allò que en Herman Melville descrigué genialment com “la insuportable continuïtat de l’esforç humà.”

”Si hagués sabut en què consistia la vida de mineria –diu un mural a la vila sarda d’Orgòsolo- m’haguera revoltat cent anys abans de lliurar-me a aquella feina.”

PS: ”Tierra Negra” és un excel·lent documental de Ricardo Íscar sobre la residual mineria lleonesa, que il·lustra aquesta relació ambivalent, d’orgull i espant, per aquesta baixada a les entranyes de la terra. Si mai podeu aconseguir-lo, no dubteu a veure’l.

“Fui sobre agua edificada”

Per a l’emperadriu i els seus lleials servidors

(Il·lustració de Gustavo Rico per a una faula d’assumpte històrico-tavernari que algun dia ens animarem a (auto)editar)

L’aigua de Madrid, la que baixa de qualsevol aixeta vull dir, és d’una qualitat excel·lent i suporta airosament tota comparació que us vingui de gust fer-ne. I és ben natural que sigui així, perquè aquesta va ser la raó de la seva fundació.
La discutida etimologia del nom de la ciutat, que Déu me’n guard de pretendre despatxar-vos aquí, estableix l’existència d’un ètim llatí /matric(e)/, és a dir, rierol o torrent, que va ser posteriorment arabitzat i va evolucionar fins el present Madrid. Hipòtesis alternatives, avui prou discutides, al·ludien a una traducció intermèdia d’aquest Matric(e) a l’àrab /magrà/, al qual s’hauria afegit un sufix romanç d’abundància (-et); així com a un cultisme llatí del segle XII –matric-via-aquae-, traducció del nom àrab Mayrït. Tant se val. Totes comparteixen un mateix tret: la riquesa en aigües de l’indret. I es tenen poc dubtes que va ser aquesta facilitat d’aprovisionament, unida a la seva situació entre els ports i passos del sistema central, la que va convèncer els àrabs per alçar-hi una fortificació i establir-s’hi de forma permanent.

Però no es tractava pas, com podria pensar-se, de l’aigua del Manzanares, massa llunyana per resultar convenient, sinó dels corrents subterranis d’aigües subàlvies que fluïen sota la vila. I amb els seus proverbials coneixement hidràulics, van crear un sistema de mines, canals de captació i pous que fornien a la ciutadella de l’element vital per a la seva subsistència. Son els anomenats viajes –via aquae en llatí- abans esmentats i que, emparentats segons els arqueòlegs amb els qanawat de l’Iran, els jttar del Marroc o els foggara de Tunísia, són els primers de la seva espècie documentats a la Península Ibèrica.
Parlem d’una xarxa de la qual se n’han trobat molts vestigis en excavacions recents i, encara més sorprenent, sobre la qual en època austríaca es va bastir el sistema de captació que, convenientment reformat i adaptat, encara serveix al Canal de Isabel II per complir aquesta funció al centre de la ciutat.
No estranya doncs que el lema del primer escut de la ciutat tingués ben present aquest seu tret determinant: “Fui sobre agua edificada.”

L’element aquàtic, de fet, té també un gran protagonisme en altres mites d’origen de Madrid. Parlem concretament del seu patró Sant Isidre, a qui encara a finals del s.XIX se’l treia en processó per demanar-li pluja i que com recorden uns versets a la font que li és consagrada: “Cuando Dios quería/aquí agua había/¡Oh ahijado tan divina,/como el milagro lo enseña,/pues saca agua de la peña/milagrosa y cristalina!”.
En efecte, entre les seves gestes principals hi trobem la d’haver fet brollar dues vegades aigua d’un penyal i, encara més significatiu, la d’haver salvat al seu fill caigut a un pou pel mitjà de fer pujar les aigües fins al brocal, aconseguint que surés i en pogués eixir sa i estalvi.

Una pertinaç insistència que ha arribat a donar peu a suggeridores teories per part de la càtedra de Història Medieval de la Universidad Complutense: tenint en compte que Madrid no tenia població autòctona abans de l’ocupació de Muhàmmad I i que, segons les cròniques, Isidre no hauria nascut abans de 1082, això és, quatre anys abans de l’ocupació cristiana d’Alfons VI, els pares del sant havien de ser descendents dels colons musulmans que s’instal·laren a Castella en els tres segles precedents. O per dir-ho d’una altra manera, que Isidre hauria nascut musulmà. I el detall d’una sínia de cadufs, emblema de la enginyeria hidràulica àrab, cisellada a l’arca primitiva on va ser soterrat aporta un gens menyspreable matís a la hipòtesi que Isidre hagués arribat a rebre aquesta formació dins la seva comunitat i abans de llur conversió.

Així doncs, una presència invisible i constant, sorda i mística, que hom pot evocar cada vegada que demana un got d’aigua fresca a un taverna de Madrid. Un got que fins i tot, com explicaré en un altre lloc i format, podria perfectament venir d’aquestes remotes fondàries. Perquè com explica certa rondalla, els vells cellers madrilenys tenien cinc aixetes: una pel vermut, una pel sifó, una altre per la cervesa, una quarta que abastava d’aigua i una cinquena que ningú sabia perquè servia, però que es deia, no obstant això, que comunicava amb les deus subterrànies de la ciutat.
Jo, en al·lucinada recerca, encara he arribat a veure les cinc aixetes en llocs com la Bodega Rivas del Carrer Palma.

PD: En els termes etimològics de l’entrada hi manquen alguns signes fonètics que ara em costaria incorporar al meu editor de text. Per exemple, la y de Mayrit és una jim i per tant, en transcripció castellana, li faltaria un accent circumflex invertit per a representar-la. Donat que en fem una transcripció catalana, potser fos legítim escriure Majrit, però com desconec si hi ha una tradició escrita que recolzi aquesta transcripció, em fa una mica de respecte. Que els arabistes que sovintegen aquesta pàgina perdonin la meva peresa i, sobretot, la meva ignorància.

Quaderns de Sardenya I: Lloança de les fades

Cavitats excavades en cingleres, cambres guanyades a la roca viva amb rudimentàries eines de pedra, tota Sardenya està foradada per una munió d’hipogeus –s’estima que el seu nombre supera els 2.500- on els primitius pobladors de l’illa tornaven les despulles dels seus a la Deessa Mare.

Veritables ciutats subterrànies dels esperits, proveïdes de sales, corredors, portes i finestres, amb alts sostres cisellats amb símbols màgics, molt probablement bastides a semblança de les cases dels vius en petita escala, és difícil romandre insensible a les suggestions d’aquests indrets, a les seves insinuacions primitives i místiques. Ho demostra que en sard, tot i rebre també el nom popular de forreddus (literalment nínxols) siguin coneguts com Domus de Janas. És a dir, cases de fades.

Acostumats a la preferència d’aquests éssers pels paratges boirosos i regalimants del nord celta, potser pugui sobtar aquesta atribució. Però quan els poders solars declinen i la fosca comença a davallar sobre els turons agrestes i solitaris del país, un rostre amagat, arcaic i fetiller, n’emergeix per convèncer-nos de les raons de les velles toponímies.

Jo, si més no, les qüestions feériques me les prenc molt seriosament, perquè quan es viatja hom mai sap a qui haurà d’acabar-se encomanant i amb quines forces se les haurà de tenir. I els costums ancestrals de les janas no són per anar-se amb forassenyats escepticismes. Perquè segons la tradició aquestes criatures, filles de les larves i les làmies, habitaven les denses forestes sardes on mitjançant la seva sobrenatural bellesa atreien a pagesos tarambanes per satisfer els seus desaforats desigs sexuals i xuclar-los la sang fins a l’extenuació i la mort. Finíssimes teixidores, també es deia que els seus dominis estaven coberts per un filat no més visible que una subtil calitja i que els servia per apressar a qualsevol criatura que goses rondar-hi, fos bèstia, home o gegant.

Això fou, però, en la seva salvatge joventut. El pas dels temps, les amenaces dels alts poders per les seves moltes malvestats, el concubinatge amb amants humans de qui s’haurien encaterinat i amb qui haurien engendrat descendència mig humana i, en definitiva, les dolçors de la vida illenca, n’hauria ablanit el caràcter, fins a reduir-les a presències benèfiques i recaptoses; a les janas trapelles però de bon fons de les rondalles.

Probablement les formes grolleres del nostre present, amb els seus enrenous maquinals, les seves lògiques industrials i els seus maons i ciments per onsevulla que es pari hagin foragitat a les darreres janas, com a les seves germanes les xanes asturianes i lleoneses o a les anjanas de Cantàbria.
O potser, senzillament, només s’hagin esmunyit per alguna escletxa cap als reialmes de la Mare per a retrobar-hi els seus antics instints i covar-los tot esperant l’hora del seu retorn.

Jamaica o Mort

A aquestes hores segurament tothom a qui pugui commoure la notícia ja la conegui, i el títol d’aquest entrada soni a la contrasenya secreta amb la qual en el futur ens identificarem.

No puc dir que amb en Javier Ortiz fóssim amics –encara que en un dels seus Apuntes del Natural tingués la gentilesa de donar-me aquest tracte i jo el considerés com a tal- perquè ens havíem freqüentat poc i gairebé sempre mitjançant correspondència o missatges a la seva llista de correu, però la seva mort m’ha colpit d’una manera que mai faria la d’una simple coneixença. Ara m’adono que en els darrers vuit o nou anys ell ha estat una de les presències més estables de la meva vida; una de les persones a qui he llegit de manera més fidel i amb més regularitat. Perquè com tants d’altres, era dels qui s’alçava al matí amb el deler de seguir la seva crònica, primer als Diarios de un resentido social i després en els esmentats Apuntes i a la seva columna de Público, que substituïa a la de El Mundo, d’on n’havia plegat com a director d’opinió per “incompatibilitats ideològiques.” Un dolç hàbit, d’aquells que hom incorpora a la seva quotidianitat de manera discreta sense descobrir com arriben a marcar els seus dies fins que alguna impertinència, sovint la maleïda mort, els aboleix sense esmena.

En un cert moment, en Javier m’havia convidat a unir-me a las Voces Amigas de la seva pàgina web, però finalment certa trigança meva i algunes consideracions tècniques van ajornar indefinidament la incorporació d’aquest blog a aquell espai seu. Tanmateix, la seva rebel·lia, la seva dissidència, la seva forma de repensar i capgirar els llocs comuns més viciats i inservibles o la seva decisió de no resignar-se a les injustícies han influït decisivament en la meva educació i en la formació de les meves opinions. A Ortiz hi acudia a desvetllar-me de les meves complaences, a refermar les meves idees o a conhortar-me d’estar menys sol quan les unanimitats més feixugues i vergonyoses ens queien al damunt. Perquè va tenir sempre clar el seu bàndol: el dels oprimits per qualsevol poder i el dels relegats per les moltes iniquitats d’aquest món. I el va defensar amb una prosa concisa, amena, d’una formidable qualitat expositiva i curulla d’arguments incisius i originals.
És allò que se’n diu un mestratge. Adéu-siau, doncs, mestre. Ja t’estem trobant a faltar, però procurarem no decebre’t.

..I potser, des de la Jamaica on ens estiguis esperant, no et desagradi sentir aquesta cançó nostra que havies fet tan teva.

En clau sefardita

La llegenda destil·la una delicada melangia i engalana una fidelitat ja prou generosa i emocionant. Ens explica que els jueus sefardites que el 1492 patiren els efecte de l’edicte que el seu gran refutador Isaac Abravanel va qualificar com “la manceba de todas las expulsiones, la grande, la amarga”, i hagueren de marxar amb una mà davant i l’altra darrera, s’endugueren d’amagat les claus de les seves cases hispàniques amb l’esperança d’una absència només transitòria. Així haurien passat de generació en generació fins al dia d’avui, en què moltes families d’aquest origen encara les conservarien com un recordatori de la llar perduda.
Una composició sefardita condensa la història en els versos que diuen ¿Dónde está la llave que estaba en el cajón?/Mis nonos la trajeron con grande dolor/de su casa de España.

Llàstima que algunes coses no acabin d’encaixar.
La primera és que aquesta lletra no és una composició popular tradicional, sinó una creació de Flory Jagoda, la gran intèrpret de música ladina del segle XX nascuda a Sarajevo. L’altra, i més decisiva, és que el primer esment a aquesta llegenda –si deixem de banda alguna marginal referència en documents duaners de confiscació de béns a jueus que emprengueren aquella nova diàspora- es troba a l’obra d’Ángel Pulido; als llibres i articles mitjançant els quals aquest escriptor i agitador pretengué des de 1905 reivindicar la condició espanyola d’aquells qui malgrat l’allunyament secular i la dispersió havien servat la llengua de la mare pàtria.

La conclusió de molts historiadors i etnòlegs és que o bé Pulido va inventar-se aquell romanç commovedor o bé se l’inventaren alguns dels sefardites balcànics que conegué en els seus viatges i ell s’avingué a creure-se’l i estendre’l amb èxit incontestable: d’ençà aparegueren una munió de claus rovellades que els seus propietaris juraven i juren autèntiques i el pes d’aquesta imatge ha estat tan transcendent que molts programes, congressos i associacions de l’àmbit sefardita l’han incorporat com a símbol.

Sense aquesta notorietat, l’afer podria quedar en un episodi simpàtic que no mereix més giragonses. Però evidentment, quan parlem d’una ficció d’aquesta escala, amb aquest impacte real en l’imaginari dels seus propis protagonistes, va molt més enllà. Per alguns intel·lectuals sefardites aquestes efusions folkloritzants traeixen la veritable memòria, i en fer-ho converteixen en artificial un llegat autèntic, emmascaren la lluita per la seva transmissiói permeten sublimar a través d’estilitzacions la responsabilitat envers la realitat crepuscular d’aquest cultura.

Comprenc aquests retrets, i els riscs que la mistificació introdueix sempre en teixits tan precaris, la possibilitat de llur deformació sense retorn. Però a vegades aquesta mena de tradicions inventades expressa alguna cosa molt pregona de l’ànima d’una comunitat. Mostra la il·lusòria però valent esperança que l’irreparable tingués reparació, i projecta l’anhel de comptar amb una clau encara que fos simbòlica capaç d’enrunar velles bastides: una idea que emprada no només com a estèril consol, sinó com a emblema d’una actitud pot tenir inesperats poders transformadors.

Coda: Potser Hugo Pratt ens oferís la més poètica solució a aquesta disjuntiva. La seva família materna, de turcs sefardites, tenia una d’aquestes preteses claus i ell va emportar-se-la a Toledo per provar d’obrir alguna porta. Explica que, com era d’imaginar, no va trobar-ne cap, però que anys més tard aquella mateixa clau misteriosa li servia per obrir el pany del seu apartament de Paris.

Ombres d’ahir

En dies com avui, si fa no fa a l’hora d’escriure aquesta anotació, la del crepuscle, els escolanets de moltes parròquies s’enfilaven als campanars, sovint carregats de castanyes i d’alguna bóta de vi dolç, i engegaven el solemne toc de finats que mantenien per torns i no deixaven remetre fins l’albada de l’endemà.  Era l’època on les campanes encara marcaven el ritme de les coses. Jo ja no l’he viscut. Llevat d’excepcions cada vegada més rares, va cloure’s fa trenta i quaranta anys i segurament mai tornarà.

No es pas que me’n planyi. Segurament la desacralització de la vida, l’abolició de formes rígides d’ordenar-la, ens hagi comportat molts avantatges. Però a vegades tinc la impressió que sense festes, sense regles i obediències heretades, sense temps mesurats i assignats a determinats ritus, la vida pot semblar una fletxa disparada sense aturador cap el no-res. No ja un perpetu cicle, un continu retrobament, una col·lecció de fregaments per retardar l’arribada de la mort i embolicar-la en un laberint d’estratègies digressives, sinó una línia que fuig sense obstacles.

Potser per això m’estimo també algunes de les pràctiques substitutòries que la nostra societat pugui trobar a aquestes velles fórmules. Com la revetlla de Halloween. Conec gent que beu Coca-Cola a manta, es gasta el que no te en sabatilles de certes marques, s’alça de matinada per seguir els partits de bàsquet dels equips de Los Angeles  i passa les vetllades defensant la conveniència d’Obama davant McCain. Però no celebren el Halloween perquè “és una americanada”.
Suposo que no han aconseguit convèncer-me dels efectes deleteris d’aquesta negra carnestoltada, dels perjudicis culturals de buidar carbasses per fer-ne llànties i de la corrupció de les pròpies tradicions que significa sortir al carrer amb disfressa de vampir. I és que sempre trobaré més profitós anar de gresca amb la feliç desimboltura dels esquelets que tenen permís per sortir de nit que quedar-se a casa lamentant que ja ningú recordi el sentit d’aquesta diada. Especialment perquè, a la seva original i sorneguera manera, aquest eco de l’antic Samain dels celtes se n’encarrega a la perfecció, i per unes hores permet subvertir l’espai dels vius i dels morts, cedir els cossos a les comparses de la ultratomba i obrir la resclosa als revinguts que venen de visita al seu passat món.

La sensibilitat fantasma

No he oblidat que a les classes de llengua de l’Institut, sovint consumides en arideses ortogràfiques, les sessions dedicades a la sociolingüística se’m presentaven com vacances pagades a un oasi. Devien ser les llistes i mapes de totes les llengües que es parlaven a Europa, algunes amb uns pocs milers d’usuaris i rere les quals hi llampeguejava la constatació de miraculoses pervivències i diferenciacions, qui em portaven la remor d’una festa que tot just començava en aquell llindar.

Però d’aquelles lliçons conservo també molt viu el sacseig d’un estremiment primer: en la descripció de les llengües romàniques, al darrer rengle i de passada, s’hi afegia un cert dàlmata que s’assegurava extingit a les darreries del segle XIX.
Aquella idea difícil d’assimilar, oferta en brut i prèvia a qualsevol aprofundiment en el concepte de canvi lingüístic, contenia per a mi quelcom d’esglaiador: com la pèrdua del membre d’una família que projecta sobre tots els altres una ombra de fatal amenaça; el recordatori de la pròpia mortalitat i l’avís que ja no és possible la innocència.

Que per altra banda els nostres esforçats professors no dediquessin ni un segon de més al dàlmata s’ha de saber perdonar. Encara avui és un petit enigma pels filòlegs, perquè les fonts escrites en són molt escasses i els testimonis directes una poquesa. El seu origen sembla trobar-se en les bosses de parlants il·líris romanitzats que habitaren en viles de tota la costa de Dalmàcia, de Rijeka a Kotor. Durant la fragmentació del llatí aquestes ciutats desenvoluparen les seves pròpies variants de romanç i, després, gràcies a certa continuïtat urbana, resistiren a l’eslavització total del seu rerepaís. Curiosament, va ser l’expansió medieval veneciana qui primerament va contribuir a una progressiva assimilació que ja al segle XIV estava engolint dialectes com el ladera de Zadar. Altres, com el de Ragusa (Dubrovnik), patiren les finals raneres durant el segle XVI.
Després d’aquesta data, i llevat d’algun enclavament residual a terra ferma, podria dir-se que el dàlmata, que en qualsevol cas mai degué comptar amb més de 50.000 parlants, només romangué viu a un grapat d’ illes de l’Adriàtic: a Cres, Rab o Vecla (Krk).

És a aquest darrer paratge on a 1897 s’adreça el gran lingüista italià  Matteo Bartoli per a trobar a qui n’era el darrer parlant, Tuone Udaina.
Però Bartoli ni tan sols obtingué la recompensa d’un informant d’excepció: Udaina, que de fet havia après l’idioma de forma indirecta per les converses dels seus pares i avis, era ja un vell esdentegat i sord  que feia vint anys que no refrescava el seu dàlmata i que s’hi expressava en una forma molt contaminada pel vènet i el croat. Per acabar-ho d’adobar, Udaina va morir només un any més tard en trepitjar una mina i va escapçar així les esperances de Bartoli de completar la seva tasca.
Descomptant algun altre aïllat i incògnit parlant, Udaine fou el darrer humà en saber comunicar-se en vegliota i amb la seva defunció es tancava el precari registre documental d’aquesta llengua.

Potser m’he estès massa en l’exposició d’uns fets que poden trobar-se sense penúries en llibres especialitzats o a la Xarxa. Però es tractava d’una altra cosa. Era l’afany d’identificar si tornant a explicar-me aquesta història hi trobava el ressort que va activar dins meu la passió per la nota al marge, per la perifèria, per passadissos oblics.
I sí, crec que en certa manera dec al dàlmata, i a aquesta noció titubejant que introduïa en els meus horitzons, el primitiu reconeixement d’allò que avui anomenaria la meva sensibilitat fantasma: la acusada inclinació per tot allò que és evanescent, i la percepció que sobre les darreres coses, quan ja deixen traslluir la foscor que ha de devorar-les, s’hi manifesta no ja llur utilitat perduda, sinó com deia Max Weber, el seu sentit. I que el seu deixant, el seu eco que s’esmorteix, l’halo espectral que projecten sobre el món parlen amb més eloqüència d’un indret, d’una gent i de les seves circumstàncies que moltes presències més sòlides i tangibles.  També el silenci –un silenci dalmàtic-  qui fa apreciar i entendre el so.

Els darrers en caure

El passat mes de març la mort de Lazare Ponticelli segellava la memòria viva francesa de la Primera Guerra Mundial. Ell n’era el darrer combatent i, contràriament a la seva primera intenció, va acceptar els sepelis d’estat que li proporcionaren “com a homenatge a tots els caiguts”, sempre que foren una cosa “digna, sense fanfàrries mediàtiques ni grans desfilades”. Si ens atenem a anotacions com la d’Ernst Jünger quan parla de les improvisades sepultures en les quals reposen tants milers de soldats anònims, podríem arribar a pensar que un segle ha donat per molts progressos en els hàbits funeraris. Així es construeix la història: fent abstracció del dolor i el sofriment i investint-los de significats que els transcendeixen de manera consoladora, com pretén Sarkozy quan atribueix a aquella generació escabetxada de joves europeus el continent pacífic i pacificat d’avui.

Però la defunció de Ponticelli, i les malauradament properes dels últims vuit vellards que visqueren en pròpia pell aquell horrorós carnatge, ens aboquen a un problema irresoluble: la desaparició dels postrems testimonis directes d’una experiència extrema de la nostra civilització.
Als camps de la Somme i de Verdun, dels Dardanels i de Tannenberg, d’Ypres i Passchendaele s’hi produí una transformació radical de les escales de destrucció i de valor de la vida humana. I d’alguna manera, aquí l’encerta el president de França, tots en som fills. Paradoxalment, gairebé tots aquells qui n’hagueren de processar els ensenyaments d’una forma directa i no mediatitzada ens han deixat i ja ens cedeixen la càrrega de recordar per memòria interposada què foren els fangars de Flandes i les tempestes d’acer que escombraren en quatre anys un vell món.

Per aquest motiu, devem un especial reconeixement a tots els qui cercaren de posar-nos-ho a l’abast; els homes que amb penúries i sacrifici de la pròpia comoditat rescataren i destil•laren en llibres i documents preciosos aquests fragments arrencats a la destrucció. Són herois d’un combat encara més alt que el que mantingueren d’uniforme: la lluita contra la mort i l’oblit. Contra la insensible superposició d’estrats que sempre amenaça de fer transparent i de convertir en mera retòrica institucional, en una guatlla mastegada pel departament de comunicació de qualsevol Elisi, allò que és i ha de ser indigerible. La ferida impossible de cicatritzar que sempre ens ha de recordar la part de nosaltres que va quedar-se al front de la Primera Guerra Mundial.

I heard the whistle blow

És natural que el fill d’un ferroviari senti una barreja de calidesa familiar i d’invitació al somieig quan pensa en el món dels trens. Però val a dir que l’assumpte ho facilita i molt. Hi ha en els ferrocarrils quelcom de molt pesat i important i de lleuger i eteri alhora. Una èpica i un romanticisme que es gronxa entre l’oníric i l’industrial, entre el recolliment i la vastitud, entre el misteri nocturn i la polseguera de l’estepa. La seva sola remor, la mera visió mental d’una locomotora que comença a marxar o del fum que vela les andanes d’una vella estació en una fotografia esgrogueïda em resulten un argument suficient per a disparar la imaginació en mil direccions; i en tinc prou amb pujar-hi per sentir una despreocupada alegria i un esperançat conhort.

Encara que s’hi puguin oposar al·legacions tan notables com la Prosa del Transiberià de Blaise Cendrars o el cicle de Barnabooth de Valery Larbaud, si hi ha un país que hagi desenvolupat una poètica de les vies fèrries aquest és els Estats Units d’Amèrica. Les inesgotables fonts de la seva música popular van plenes de la carbonissa de vagons desmarxats que amaguen a fugitius i d’històries de ferrocarrils fantasma que creuen comtats apartats a mitjanit. Les seves tarifes econòmiques i la capacitat per a transportar molts passatgers són matinerament percebudes com a símptomes de democràcia, i el tren representa la conquesta d’una terra verge en el temps dels pioners. És també el símbol de l’emancipació pels esclaus del sud que se’n serveixen per a escapar al nord. En el Blues esdevé un leitmotiv constant, tant en la seva vessant més immediata, descriptiva i costumista com metafòrica. De fet, la poderosa imatge d’alguna cosa que avança lenta però inexorable, impossible d’aturar, és una de les associacions d’idees més recurrents de la gran música folk americana. Com també ho és la seva vessant de passaport a una altra vida, llunyana i millor.
L’historiador de la cultura negra nord-americana Houston Baker explica com el blues carrega sempre una connotació d’errància nomàdica que el tren de mercaderies, en continu moviment, precipitant-se sense descans cap a una nova i desconeguda experiència, identifica de manera insuperable. És l’esperit que recullen els primers versos del Travelling Blues “The train’s at the station, I heard the whistle blow, I done bought my ticket and I don’t know where I’ll go” o el cèlebre Midnight Special de Leadbelly:boomp3.com

Per altra banda, els espirituals del segle XIX ja juguen amb els ritmes i sons del tren com a ornamentació musical; un recurs que no deixarà mai d’emprar-se en el folk americà. La tornada de Freight train blues, un tema popular enregistrat entre molts per Bob Dylan en el seu primer àlbum homònim, així ho demostra:boomp3.com

Només uns exemples d’una utilització que apareix amb una insistència formidable en el cançoner de molts altres grans songsters i bluesmen. Així el cas del Too too train blues de Big Bill Broonzy:boomp3.com, 
o d’altres que ara em venen a la memòria.
Els rastres notabilíssims d’una presència sense la qual seria impossible entendre la cultura tradicional dels Estats Units i que els grans i ràpids trens d’alta velocitat i la vida moderna potser hagin apaivagat, però de cap manera esborrat del seu imaginari.

Polisèmia d’Israel

(Jueu iemenita fet sonar el xofar. Matson Collection 1934-39)

Arran d’una conversa recent vaig refermar la meva percepció d’una situació paradoxal. A diferència de tants conflictes i litigis oblidats del món (Nagorno-Karabaj, Colòmbia, Birmània, Argèlia i etc.), de l’àrabo-israelià gairebé qualsevol persona amb un mínim d’interès per l’actualitat se sent amb esma per formular-ne un judici o donar-ne una opinió i, si més no, pot afirmar-se que és aquell del qual se’n reben més informacions regulars (no entrarem a discutir-ne la qualitat). Però aquest fet no acostuma a coincidir amb una idea mitjanament acurada de la societat israeliana i, per tant, dels contorns d’aquest problema. La noció més pregonada es correspondria amb la d’una societat homogènia i que de manera molt unitària recolza les polítiques i orientacions del seu estat. Però aquest concepció està completament allunyada de la veritable naturalesa d’un país tan excepcional en la seva configuració i tan divers en la seva composició com Israel.

No pretenen aquestes línies discutir assumptes d’una complexitat tan gran i dissuasòria com són els orígens del conflicte o els arguments de cadascuna de les posicions (que en tot cas són moltes més de dues) i els fets en què es fonamenten. Tracten simplement d’introduir la idea d’una societat formada per molts fragments i sensibilitats i amb un encaix extremadament enrevessat.

Per prou conegudes circumstàncies històriques, durant el segle XX el territori actual d’Israel va rebre successives onades immigratòries que es sobreposaren a la població autòctona de Palestina, àrab en part molt important, antics súbdits de l’imperi otomà i sota règim de protectorat britànic després, però també de jueus que mai havien format part de la diàspora. ¿Però qui són aquest immigrants jueus que arriben primer a l’escalf de la encara minoritària ideologia sionista i, ja després de l’holocaust, com a remei al desarrelament que provoca la destrucció de les seves comunitats a Europa, empentats per la seva precària situació en les democràcies populars de l’òrbita soviètica o per la seva posterior desintegració, fugint de les dictadures sud-americanes o de la creixent inseguretat que senten en els estats àrabs o senzillament engrescats per les favorables condicions de retorn i les garanties que els ofereix la seva nova ciutadania? De fet, aquesta pregunta ens portaria a un problema previ en absolut menyspreable ¿Què és ser jueu? ¿Una condició religiosa, ètnica, cultural, nacional? ¿Una barreja de tots o alguns d’aquest elements? ¿Una resta més que no pas una suma, com deia Musil dels austrohongaresos?

La resposta es troba en la pluralitat aclaparadora d’identitats particulars que han confluït en el gresol israelià. Els seus membres poden venir de les comunitats que primer s’instal•laren a la Península Ibèrica i després de l’expulsió s’estengueren pels dominis otomans i altres ciutats de França, Itàlia i Holanda, anomenats sefardites; els ashkenazis o jueus germànics i orientals supervivents de la Shoah i vinguts dels shtetls o ciutats de Rússia, Polònia, Hongria, Lituània, Romania, Ucrania i etc., qui també arribaren després dels 60 en periòdiques fornades; els mizrahis, o jueus amb arrel en països musulamans com el Iemen, Siria, Iraq, Iran o el Marroc (i que sovint refusen que els encabeixin en un mateix sac), jueus nord o sud-americans de tota mena i fins i tot alguns grups escadussers com els falashes o Beta Israel d’Etiòpia, els gruzim de Geòrgia, els darrers residus del criptojudaisme de Mallorca o Portugal i altres comunitats de fantasmagòrica filiació amb les tribus perdudes de l’antigor com els Bnei Menashe indis. En total s’identifiquen fins a 71 divisions ètniques en el judaisme, la majoria presents a Israel en major o menor mesura. A més a més, cada procedència suposa un grau diferent d’assimilació: d’aquells jueus qui abans del nazisme no tenien ni de bon tros aquesta condició per sobre de la d’ésser alemanys, italians o txecs (per exemple) a aquells per qui el judaisme havia estat sempre el seu tret fonamental d’identificació. I, és clar, també diferents mentalitats religioses: de l’ultraortodòxia, el hassidisme o el caraïsme als corrents liberals i reformistes o directament laics. I cadascún d’aquests respectius grups i subgrups amb les seves particulars tradicions, ritus, modes de relació i codis de valors.

Lingüísticament les coses tampoc són senzilles: malgrat l’extraordinària adopció i aceptació de l’hebreu com a llengua comú, encara avui queden moltes persones a Israel per a les quals és una segona llengua o una llengua apresa en edat adulta. I la disparitat d’accents possibles així ho delata. A això cal afegir el pes d’altres idiomes lentament minoritzats però encara conreats en determinats àmbits: aquells considerats propis, como el jiddisch o el ladí, altres vigents per la continuitat del seu ús entre qui els han tingut com a llengues mare -el rús i el romanès principalment- o la plètora de llengues semites o africanes portades per diversos contingents d’emigrants.
Per si no fos prou, el ventall d’opcions polítiques i ideològiques també és inusualment ample. A l’actual Knesset o parlament nacional hi tenen representació 12 partits polítics, sense comptar els religiosos radicals per qui l’estat secular d’Israel és una mena d’heretgia que es neguen a reconèixer.

En darrer terme, existeixen també subtils distincions entre aquells ja nascuts dins d’Israel -els sabres, “figues de moro”- o fora d’ell, entre els qui arribaren abans, durant o després de la guerra d’Independència, entre els qui són fills de les granges col•lectives Kibbutzim o colons dels assentaments o etc. i etc.
I si hom creu que, per alguna mena de fraternitat primària, una superposició d’estrats tan complexa no ha generat infinitat de divergències i tensions s’equivoca de mig a mig. Els prejudicis, els sentiments de discriminació d’alguns grups, les discusions sobre la separació efectiva o no del poder civil i el religiós, les acusacions a l’Estat de voler uniformar aquesta societat segons el model ashkenazi majoritari o de relegar les opinions que discrepen amb el sionisme oficial han estat a l’ordre del dia.
I tot això sense tenir en compte l’omnipresent i virulent debat sobre les polítiques que cal seguir en el conflicte amb els palestins i països veïns o deixant de banda els àrabs amb ciutadania israeliana que sumen la gens menyspreable quantitat d’un milió cent mil habitants (aproximadament 1/7 part del total de la població).

De manera que la propera vegada que es tingui la temptació d’associar l’Estat d’Israel a alguna mena de realitat compacta es farà millor de tenir en consideració aquestes circumstàncies i d’evitar les sempre traïdores generalitzacions. En pocs casos funcionen amb una lògica tan deficitària com en parlar d’aquest gòlem de mil fangs distints, d’aquest fet polisèmic anomenat Israel.

Les armèniques I

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d’Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l’han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s’hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d’una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s’han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L’extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d’Armènia s’entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d’alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d’aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l’altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d’afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l’origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s’erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d’algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d’Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d’ una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l’abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l’animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l’exèrcit de l’Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l’últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s’haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d’atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l’opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s’han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.

La força del vampir

En el moment de la seva formulació, el lema que pretenia que la força del vampir era que ningú creia en la seva existència pogué ésser un encert literari però, com el seu autor devia saber perfectament, també es tractava d’ una descarada mentida. Perquè la figura del “espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos”, com el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix amb una encisadora barreja de candidesa, provincianisme i desdeny, va planar sobre tota la edat mitjana i moderna i estigué ben viva (o millor dit, ben no-morta) a bona part d’’Europa fins a temps molt immediats.

Ho havia d’estar per força quan el 1725 un informe de la policia austríaca emprava per primera vegada en registre escrit la veu alemanya vanpir per a descriure el cas del camperol hongarès Peter Plogojowitz. La sospita de la seva intervenció en la mort de deu persones a la vila de Kisilova després del seu soterrament així ho justificava. I la defunció tampoc fou un eximent per Arnold Paole, a qui es considerà responsable de l’extermini de gairebé tota la població de Medvegia a Sèrbia l’any 1726. Si més no, és allò que establia el memorial Visum et repertum , signat pel metge militar Johan Flückinger i recolzat pels inspectors i oficials que s’ocuparen de l’afer. Unes noticies que, per altra banda, suscitaren la curiositat de les corts francesa i anglesa, que ràpidament adoptaren el mot a les seves respectives llengües.
A tal grau degué arribar la febre del vampirisme que autors il•lustrats com Voltaire la posen a tall d’ exemple de les superxeries que l’època de les llums esborrarien per sempre més.

Però els esforços d’aquests cavallers tan tibats i saberuts foren en va. Almenys a l’Europa Oriental, on la creença en els revinguts havia arrelat amb força preocupant. A 1801 encara tenia prou persistència com per obligar el bisbe de Siges a pregar al príncep valac Alexandre Moruzi que disposés tots els mitjans necessaris per a impedir que els habitants de Stoesti desenterressin “contínuament” els seus morts per a comprovar que no s’havien transformat en strigoi.
Una mena de comportaments que s’allargaren o es manifestaren sota altres formes molt més enllà del que podríem creure.
El següent enregistrament porta data de 1942 i l’obtingué l’etnomusicòleg iugoslau Spasoje Jovic a la vila de Miroc

boomp3.com

Es tracta d’una de les tonades que solia tocar-se de manera preventiva en els funerals serbis i valacs de l’est del país. El seu títol és inequívoc: melodia per espantar o expulsar els vampirs.

Malgrat tot, avui sembla que ja ningú creu en vampirs. I amb ells ha desaparegut també el seu més gran poder, digui que digui la sentència. Perquè més que una superstició, la temença a fantasmes i espectres no només representava un delit fantàstic, sinó la íntima proximitat dels vius i els morts, la fraterna continuïtat dels seus respectius espais, l’ordidura d’afectes i odis que la mort no podia interrompre i que per tant la derrotava.
Però la mort s’ha tornat anònima i d’una manera malaltissa tractem d’amagar-la i de fer-la tan asèptica com sigui possible. El seu secret i més afrontós triomf.

L’Alguer: mediocritat o seducció

Nòs amb nòs: el cas de L’Alguer per força genera sentiments ambigus. Perquè aquesta solitària i utòpica fidelitat de sis segles a les velles arrels aragoneses (el terme que ells fan servir) no pot deixar d’excitar-nos la fibra romàntica, però també costa d’oblidar que és el resultat d’una implacable acció de substitució colonial. Clar que no és assenyat jutjar de manera extemporània fets succeïts sota una lògica d’aplicació de les relacions de força tan diferent a l’actual, però…

De tota manera aquest petit descàrrec previ no influeix en allò que avui voldria comentar. Fa uns dies el músic alguerès Claudio Sanna oferia una entrevista a Vilaweb on introduïa una idea que jo mateix fa temps que tracto d’estendre. El motiu de la xerrada era la presentació a Barcelona del seu nou disc i, sobretot, l’èxit sobtat d’un dels seus temes: Santa mare llengua. Amb admirable concisió i sornegueria, hi explica la situació de l’alguerès i hi presenta la seva “hipòtesi irònica”: Ryanair podria salvar el català de l’Alguer.
Es tracta d’una manera d’ expressar que l’increment dels contactes gràcies als vols directes i econòmics entre Catalunya i la vila sarda poden generar un efecte revulsiu en la motivació dels joves algueresos per a recuperar un idioma que s’havia convertit en una cosa de pobres i bastaixos; vulgar, folklòrica, bruta com la ronya. El descobriment de les complicitats que el coneixement del català els ofereix fa que ja no suposi només una eina obsoleta per a parlar amb els avis, sinó també la contrasenya per a fer contactes i ampliar horitzons, estimular el comerç i el turisme o, encara més elemental i important, establir amistats i engalipar les xicotes gironines que aterren a l’illa

Tots els qui som a aquesta banda de la trinxera en la lluita per la diversitat lingüística ens hem ensinistrat en el refús de les raons purament utilitàries, però això no implica que no en traguem profit quan es pugui. L’alta lliçó de Santa Mare llengua és que cal ser inquiet, inventiu i aprofitar sense repòs les noves portes. Així que tots els planys que es vulguin per la manca de diners i recolzaments institucionals i totes les cerimònies mortuorio-filològiques que calguin, però dediquem sobretot els nostres recursos i energies a fer del domini d’una llengua, en aquest cas el català, una qüestió joiosa, excitant i envejable, a multiplicar les potències que gràcies a ella se’ns posen a l’abast i l’excel•lència de les alternatives que ens possibilita.
Per a poder lamentar millor la seva dissort és difícil que hom s’engresqui a formar part d’aquesta comunitat. Per a engruixir les files dels qui frueixin d’una festa selecta hi ha haurà galtades.

Llindar del gran món

El passat divendres vaig complir l’anhel de conèixer en persona Artur Blasco. Em va atendre amb la seva proverbial afabilitat, malgrat que la quantitat de persones que requerien les seves guspires de saviesa va impedir estendre massa la conversació.

Qui no hagi escoltat mai Blasco no sap què s’ha perdut. La seva història ja és llegenda: de jove va escapar-se dels grisencs horitzons del franquisme i va enrolar-se en un bacallaner islandès que amenitzava les hores de viatge amb les transmissions musicals de la ràdio de Grenlàndia. Més tard, instal•lat a Suècia, en els parcs d’Estocolm, va tornar-hi a escoltar aquell repertori que ja li era familiar, però que encara no havia desvetllat el seu interès. Fou només quan de retorn a Catalunya, empleat per la Diputació de Lleida, començà a visitar les contrades d’alta muntanya pirinenca i, en una d’aquelles travessies, conegué un vell acordionista, El fiter de Canelles, que davant el seu astorament reproduí totes aquelles cançons que Blasco havia conegut a Escandinàvia. L’afortunat encontre havia de decidir el seu destí i, de retruc, el de tota la música tradicional catalana.

D’ençà, Blasco començà a aprendre els secrets de l’instrument, a investigar i recollir dades i cançons en via de desaparició, a reactivar tots aquells acordionistes que havien anat plegant durant els anys de despoblació de les comarques septentrionals del país i a fer nous grups de divulgació d’aquest patrimoni sonor. Finalment, va radicar-se a Arsèguel, on cada any hi té lloc una trobada internacional de músics i on la seva casa és també el museu i centre d’estudis de l’acordió que fa pelegrinar a tota una nova fornada de joves que han portat el diatònic a una segona època d’esplendor. És tanta la magnitud del fenomen que el músic tradicional castellà José Ignacio Toquero, amic de Blasco, em deia l’altre dia que no em podia imaginar la de gent que es desplaçava a casa del mestre per assistir a les seves lliçons. El propi Artur acostuma a dir, mig en broma mig seriosament, que caldria establir una quota d’acordionistes, perquè el diatònic, que ell va agafar quan penjava d’un fil i el Fiter de Canelles era el seu darrer intèrpret, no només es pot considerar recuperat sinó que amenaça amb depredar altres instruments. De moment, ell l’ha emprès ara amb el rabec. Si el deixen els anys i els compromisos, estigueu segurs que també hi reeixirà.

Però Blasco té una altra virtut encara més preciosa: la d’encarnar un món pirinenc que no es resigna a ser quelcom replegat en sí mateix, conreador autista de la seva particularitat, sinó un porós territori de frontera que sense renunciar a una identitat pròpia s’obre i assimila les veus del gran món i hi estableix un diàleg entre iguals. I ho expressa mitjançant la figura concreta d’un instrument humil i errabund. Així fou en el seu concert de divendres, quan ens explicava com l’acordió va penetrar els Pirineus gràcies als temporers que a finals del segle XIX baixaven a Perpinyà a prestar la seva ma d’obra, quan ens il•lustrava les moltes infiltracions vingudes de pertot a la música d’arrel del país o ens projectava amb salts vertiginosos vers les petjades que encara poden resseguir-se en la música boliviana o colombiana dels catalans que van creuar el mar sense gaire més que aquesta caixa de llengüetes lliures i manxa entre els braços.

Un petit i infeliç rastre de l’Armada Invencible

Tot just s’acaba d’estrenar una pel·lícula, Elizabeth: the golden age, que s’ocupa de l’agònica resposta d’aquesta reina a l’intent espanyol d’invasió naval mitjançant la Grande y Felicísima Armada; la que ha passat a la història amb el nom a hores d’ara irònic d’Invencible.

Aquesta temptativa fallida o defensa reeixida, segons per on es miri, és un mite fundacional de l’imperi britànic. Resulta així comprensible que n’hagi circulat tanta literatura i que, com succeeix al film, els anglesos hagin tractat l’afer amb certa dosi d’exaltació patriòtica. La realitat és força més prosaica: gairebé tots els historiadors moderns accepten que en el fracàs d’aquella expedició militar hi van contribuir molt més els factors logístics i meteorològics que els purament militars. Primer, Álvaro de Bazán, Almirall de Castella i encarregat de dissenyar la flota va morir un mes abans de poder comandar-la i hagué d’ésser substituït a corre-cuita. Després, la frisança de Felip II la feu marxar insuficientment preparada. Però l’element decisiu va ser que les galernes i tempestes suposaren un obstacle constant als seus progressos i que les dificultats per a ancorar a les costes de Flandes, i així acomplir el pla d’embarcament de tropes, van convidar els responsables de l’operació a tornar a la península amb la cua entre les cames. Sense fruit, però també sense baixes o pèrdues considerables.
De fet, llevat de la transitòria penúria financera a la qual abocà a ambdós reialmes i fora del seu impacte propagandístic –d’un cert enfortiment de l’autoritat de la sobirana anglesa i d’una passatgera minva del prestigi de les tropes de’n Felip- l’episodi no tingué gaire conseqüències geopolítiques. Fins i tot podria dir-se que la marina imperial espanyola extragué profitosos ensenyaments de l’experiència que li permeteren perllongar el seu domini nàutic encara uns anys més i que l’impagament de salaris als mariners anglesos i les condicions sofertes en els navilis de Sa Majestat provocaren seriosos aldarulls a l’illa.

Els problemes més greus que hagueren de patir les tripulacions de La Invencible, principalment castellanes, basques i portugueses, sorgiren ja en el camí de tornada. Car decidiren fer-ho mitjançant una ruta per l’Atlàntic nord, que circumnavegava la Gran Bretanya i davallava després deixant Irlanda a babord, es van veure sorpresos per una ferotge meteorologia just a la vora de les cantelludes i sinuoses costes d’aquesta illa. El resultat va ser que uns 25 vaixells encallaren o s’estavellaren contra els espadats irlandesos.

És aquí on comença una segona i difusa història, de rastre molt més esquiu i proper als gustos d’aquest bloc.
La majoria dels qui, malgrat el naufragi, aconseguiren trepitjar terra ferma caigueren captius, patiren el saqueig dels nadius o foren ajusticiats per destacaments anglesos.
Només un grapat d’audaços o sortosos aconseguiren obrir-se camí i arribar a Escòcia, on es podia esperar l’ajut d’alguns nobles locals. Un d’ells fou Francisco de Cuéllar, que va explicar la seva rocambolesca peripècia en una esplèndida carta (i perdoneu-me l’enllaç).
I no és un fet que s’hagi oblidat: si hom visita l’actual comtat de Leitrim podrà sorprendre’l que unes plaques assenyalin el camí que va prendre Cuéllar en el seu pas pels dominis de Brian na múrtha O’Rourke, on setanta membres de l’armada trobaren refugi a casa d’aquest senyor revoltat contra els anglesos, o que es guardi memòria del setge que vuit d’aquests soldats aguantaren en el castell de Rosclogher, propietat de Lord MacClancy.

El record d’aquesta fugissera presència té altres vestigis igualment deliciosos. Com la infundada creença popular en l’origen hispànic de cognoms irlandesos com Costello o Moore o que en algunes localitats com Torquay encara s’hi aparegui el fantasma d’algun d’aquells dissortats.