L’étendard sanglant est levé

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Nacht und nebel

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Cal reconèixer que si bé una mica antiga, aquesta és una idea que ha fruit de gran prestigi i que ha tingut influència en la vida de milions de persones. És per exemple l’argument justificador del colonialisme, de coneguts beneficis al llarg de la història.

La diversitat és un destorb que grans redemptors de l’espècie s’han ocupat de conjurar sense estalviar-hi mitjans. Per exemple, feia molta nosa per construir un nou estat turc després de l’esfondrament de l’imperi otomà, però el kemalisme va tenir el coratge d’abordar el problema sense falses solucions de conciliació: armenis, grecs, assiris o cristians anatolis en poden oferir testimoni.  Després, la idea va assolir definitiu esplendor entre els anys 1935 i 1945. Com ens recordava fa poc la Maria, el 16 d’octubre de 1943 un comboi ple de diversitat sortia de Roma amb destí a una remoció d’aquell dissortat obstacle. Però és natural que l’efemèride no destaqui especialment, perquè en aquell mateix moment es duien a terme moltes altres accions tant o més decidides per dissipar aquella llarga boira.
Certament, alguns excessos de zel en aquest magne esforç van desprestigiar una mica la causa, però no van dissuadir nous entusiastes de seguir-hi porfidiejant. La diversitat molestava a Guatemala i Ingúixia, empipava a Cambodja, era un feixuc llast a la Krajina, a l’Alt Karabaj, a Abjàsia, feia més d’un milió de vegades nosa a Rwanda, per parlar només dels llocs on s’ha tractat la qüestió amb la fermesa que alguns reclamen.

La Unesco, organisme pusil·lànime per definició, ha oposat algunes resistències a aquesta visionaria concepció del futur homogeni de la humanitat. Però és evident que aquestes recomanacions no ha ennuvolat l’ànim d’un dels més abrandats defensors locals del Nou Ordre Mundial promogut pel govern dels Estats Units després de la Guerra Freda, del seu sabotatge a l’ONU, del seu assassí dret d’ingerència, de les seves invasions militars i de la seva paranoia de la seguretat, (i diguem de pas, de tot allò tan llastimosament convertit en quincalla sanguinolenta en la final ensulsiada del model neoliberal de 2008). I tretze són tretze, ara ens recorda el deure de frenar la diversitat amb la mateixa decisió amb què es posa setge a les malalties infeccioses.

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.

Tot desfent Babel I

“Plures linguas scire gloriosum esset, patet exemplo Catonis, Mithridates, Apostolorum.”
Comenius, Linguarum methodus novissima, XXI

Plaça del Mercat d’Osca

Esbrinar l’abast dels parlars èuscars -enllà del seu actual domini, durant el període de fraccionament de la romania i encara després- és una qüestió que ha interessat els filòlegs, com ho ha fet la de l’extensió i supervivència dels parlars àrabs en els territoris conquerits i reocupats per cristians. Composar-se una idea mínimament acurada d’aquestes coses no només interessa a la història de les respectives llengües, ans també ajuda a conèixer com i per quins mitjans i motius es va consolidar i va assolir la hegemonia una koiné basco-romanç, empesa primerament pel seu valor com a llengua d’intercanvi comercial, que per raons geogràfiques i de conjuntura política acabà per assimilar-se al castellà primer i a l’espanyol més tard.

Un document valuós per deduir com rutllava la cosa a l’Aragó tardo-medieval és la famosa Ordenança del mercat municipal d’Osca de 1349 que assenyala:

“Ítem nyl corredor no sia usado que faga mercaduria ninguna que compre nin venda entre ningunas personas faulando en algarabía, ni en abraych nin en basquenç, et qui lo faga pague por coto XXX sol”

Encara que sempre s’hagi de ser prudent a l’hora de fer determinades deduccions, no caldrà dir que aquest paper ha servit per extreure’n conclusions ben oposades. Per alguns indica que en època tan matinera aquesta varietat lingüística que esmentàvem ja havia pres consideració pública d’única compartida i, com a tal, que només ella podia garantir la convivència pacífica entre comunitats diverses. Per altres mostra com el seu procés d’imposició ve de molt lluny i explica en bona part el seu triomf davant altres opcions; començant per la del plurilingüisme, sovint assumida amb naturalitat en tantes societats medievals.

Nosaltres no pretenem anar més enllà del que, indirectament, el document constata: quan existeix la necessitat de proscriure un cert usatge és perquè aquest té suficient vitalitat com per a resultar problemàtic a qui el persegueix. És a dir, que a mitjan segle XIV hi havia comunitats prou properes a la vila com per anar-hi a fer mercat que tenien el basc i l’algaravia com a llengua habitual.
Sobta potser més la prohibició de l’hebreu, i que em corregeixin els qui en saben, perquè l’hebreu era una llengua litúrgica i de transmissió cultural, no pas d’ús quotidià, i perquè precisament els jueus hispànics, per la seva situació social i econòmica i pel caràcter de les seves ocupacions, podien trobar-se entre els més interessats en l’expansió d’un estàndard comú d’abast peninsular. Alguns historiadors ho han resolt dient que hi figura tant per un incipient antisemitisme (bé no tan incipient: a la mateixa Corona d’Aragó ja s’hi ha saquejat el call de Girona i els de Barcelona o Mallorca no trigaran gaire en córrer la mateixa sort, mentre que a Saragossa s’hi ha produït la primera acusació de crims rituals i s’han confiscat els seus béns) com per evitar que els jueus utilitzessin la llengua per fer tractes d’amagat als clients.
No sé pas que hi ha d’exacte en tot plegat.

En tot cas, i potser aquesta quadratura de l’entrada us pugui semblar forçada, regirant uns fulls sobre l’afer del judeocatalà, vaig trobar-me amb aquesta crònica del darrer sefardita del barri de Balat, on es recolza la tesi que ja manteníem en l’anterior apunt: “Mayir explica que els seus avantpassats parlaven tant en judeoespanyol com en qatalanit (judeocatalà), però el primer va acabar imposant-se en l’ús de la comunitat, malgrat que en el ladí hi romangueren paraules d’origen català (kaler, pisar, krosta), gallec, aragonès i asturià.”
Això és, que el ladí fou novament una koiné formada després de l’expulsió amb mots de totes les llengües ibèriques però apedaçada sobre la base del romanç castellà. Ja fos per raons pragmàtiques i de mercat, de prestigi o de pura i dura demografia, que són les que afecten el desenvolupament de tota llengua; però és un fet que no deixa de ser significatiu i digne d’atenció: mostra inquietants similituds amb el procés peninsular malgrat la diferència dels condicionants.

I si us sembla un altre dia ja parlem del procés, més aviat banal i previsible, que dissortadament transforma una lingua franca que no implicava cap adscripció nacional en el tòtem de les essències pàtries en què tants han fet tant per a convertir-la.

D’un temps, d’un país

Diu un dels poemes potser més coneguts de Joseba Sarrionandia:

Esklabu erremintaria
Sartaldeko ohianetan gatibaturik
erromara ekarri zinduten, ezklabua,
erremintari ofizioa eman zizuten
eta kateak egiten dituzu.
Labetik ateratzen duzun burni gorria
nahieran molda zenezake,
ezpatak egin ditzakezu
zure herritarrek kateak hauts deitzaten,
baina zuk, ezklabu horrek,
kateak egiten dituzu, kate gehiago.

…que per qui no sàpiga euskara i no s’hagi pres la molèstia d’aprendre’l (o no doni cap indici d’haver-se pres la molèstia d’aprendre’l, que ve a ser el mateix), com per exemple Patxi López, podria traduir-se com:

L’esclau ferrer
Furtiu a les selves d’occident
et portaren a Roma, esclau
et donaren un ofici de ferrer
i fas cadenes.
El ferro al viu que treus dels forns
el pots fargar com vulguis
pots fer-ne espases
perquè els teus companys trenquin les cadenes
pero tu, aquest esclau,
fas cadenes, més cadenes.

Mentre cercava una versió catalana d’aquest poema, he trobat una curiosa pàgina dedicada a recollir-ne traduccions en tantes llengües com sigui possible. En podeu trobar més de vint.
També en gallec.

Una història de coratge

No puc amagar un gran respecte pels txetxens, segurament no pas el més virtuós o temperat dels pobles, però sí un dels més tenaços i valents.
L’esperit de qualsevol altre en la seva situació, com ho demostren alguns dels seus il·lustres veïns, fa molt que s’hagués crebantat. El seu, masegat i potser embrutit, encara s’aguanta dempeus.

Potser embrutit? Sí. No m’interessen ara els contes de fades, les retòriques de bons contra dolents ni la projecció de bells ideals romàntics en nobles col·lectivitats sense màcula. Si la història hagués repartit les cartes d’una altra manera, no dubto que el paper d’opressors i oprimits pogués ara estar invertit. I cal ser fidel a la realitat: els recents períodes d’independència txetxena són difícilment defensables: el caos civil, la consolidació de faccions paramilitars que convertiren l’extorsió i el segrest en una indústria, la desfasada estratègia de terrorisme indiscriminat que només ha aconseguit enfortir les posicions dels falcons russos o la progressiva adscripció a l’islamisme purità més inquietant no són res d’alenador. Però també cal ser equànime: se’ls ha ofert cap altre camí que no passés per la submissió més humiliant?

Perquè de manera ininterrompuda durant els darrers dos segles, Txetxènia es pot caracteritzar com un gran laboratori de l’extermini. La paraula pot semblar devaluada, però com hem de referir-nos a un país que en aquest termini ha sofert la desaparició per diverses formes de persecució i violència d’un quart de la seva població? La quantitat de morts txetxens en la seva resistència a l’imperialisme rus és tan esgarrifosa que ni tan sols se’n pot fer un càlcul aproximat. De les guerres colonials tsaristes a les últimes intervencions de l’engranatge de terror militar dels governs de Ièltsin i Putin i els seus manefles locals, passant per tota una deportació a l’Àsia Central de deu anys a l’època estalinista, algú considera seriosament que se’n pugui treure cap ensenyament de flexibilitat, tolerància i desig de concòrdia?

Amb una població esquarterada i esporuguida, sotmesa per la força i governada per un titella de Moscou, amb una comunitat internacional vergonyosament còmplice del desastre, amb els últims defensors de la independència atrinxerats a les muntanyes i, després de la purga russa de cabdills moderats, cada volta més captius del wahabbisme, l’ànima txetxena podria estar tocada de mort i seguir el camí de russificació que ja han tastat tants pobles circassians.

Però potser també puguem confiar en la seva llarga capacitat de refer-se de la catàstrofe generació rera generació, en el seu amor immarcescible per la llibertat, en aquesta bastida última de la seva voluntat de no desaparèixer que s’expressa mitjançant el Nokhxallà, el codi d’honor ancestral dels txetxens.
Li ho explica un kabardí a Yo’av Karny –i aquest ho recull en el seu preciós “Highlanders. A journey to the Caucassus in quest of memory” que en Paolo em va regalar aquest Nadal: una mina d’informacions a la qual aniré remetent-me periòdicament en les meves incursions pel laberint caucàsic-: si dues persones de qualsevol nació es trobessin, posem al bell mig de Sibèria, envoltats per una cinquantena de russos, es rendirien, com és natural. Si aquestes dues persones fossin txetxens, lluitarien. Hi pots posar el coll.”

L’espectre del bronze

(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

Revisionisme

M’ ha costat decidir-me a publicar aquesta entrada, perquè sentia que desbordava els marges d’aquesta bitàcola i perquè m’ha sortit massa llarga. Però com tinc fortes raons familiars per fer-ho, penso que puc justificar-ho com un vestigi de memòria personal. I, també he de confessar-ho, perquè la pasta de segons quins opuscles convida a desfogar-se on i com es pugui.

Resulta que en els darrers anys hem sofert un revifament dels corrents revisionistes de la Guerra Civil Espanyola. Els seus propulsors acostumen a descarregar de responsabilitats criminals el franquisme amb un garbuix força reduït de subterfugis. Les seves versions tracten de demostrar que no existia una legalitat republicana digna de tal nom i que els sectors conservadors, catòlics i nacionalistes es van veure empentats a la solució extrema de la insurrecció. Expliquen que, de tota manera, la república estava condemnada i que hagués sucumbit als embats revolucionaris, fet que hagués portat el país a convertir-se en una més de les titelles soviètiques o en una quimèrica illa anarquista. Els més agosarats arriben a suggerir que les esquerres van trobar allò que anaven cercant i que la insurrecció va salvar Espanya del caos i de mals pitjors.
Fins i tot edulcoren la ferotgia dels generals colpistes. Concedeixen al règim de Franco el caràcter d’un govern només transitòriament autoritari que ràpidament va prendre perfils tolerants més que no pas els d’una dictadura clerical-feixista. I en aquesta darrera operació dilueixen el tarannà essencialment genocida del bàndol rebel: se centren en qüestionar les xifres generalment admeses de represaliats i executats, les emmarquen dins de l’exonerador context dels “horror de tota guerra civil” o posen en un mateix pla les deliberades i sistemàtiques atrocitats de les columnes militars africanes i el terror que falangistes, carlins i altres partides paramilitars exerciren a la reraguarda conquerida amb les molt més esporàdiques, espontànies i limitades en el temps mesures de repressió o excessos comesos en el cantó republicà. Llàstima que esguerrin la teoria les proclames d’un carnisser com Queipo de Llano, que a les ràdios de la zona ocupada esventava discursos d’aquest to: “Mañana vamos a tomar Peñaflor. Vayan las mujeres de los rojos preparando sus mantones de luto. Estamos decididos a aplicar la ley con firmeza inexorable: ¡Morón, Utrera, Puente Genil, Castro del Río, id preparando sepulturas! Yo os autorizo a matar como a un perro a cualquiera que se atreva a ejercer coacción ante vosotros; que si lo hiciereis así, quedaréis exentos de toda responsabilidad.”

Però tots aquests esforços semblen primàriament destinats a una fi més enllà del debat historiogràfic: que no es qüestioni fins a quin punt la fesomia, l’equilibri de forces, les orientacions de la opinió pública i els marges de debat de l’Espanya d’avui venen determinats per una estratègia planificada i portada a terme de liquidació física i moral de la dissidència. Encara rai que, malgrat la destrucció de tants dels arxius de la repressió en els anys 60 i 70, queden centenars de fonts i testimonis que no permeten l’engany. Començant per les paraules del cervell de l’alçament, Emilio Mola: “Hay que sembrar el terror…hay que dar sensación de domino, eliminar sin escrupulós ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros”, que va ser la consigna d’actuació nacional que va impregnar tots els anys de guerra i de la primera postguerra.

De manera que quan s’accepta que en una guerra civil tothom en fa de l’alçada d’un campanar i que es millor no remoure el passat perquè tothom en pot sortir empastifat; o quan es pretén, com l’establishment espanyol ha propagat sense descans, que ja no té sentit entestar-se a rescatar i esclarir tots aquests fets, en realitat s’està donant per bona aquella gegantina tasca d’extermini. I quan l’ecumènic discurs sobre la idoneïtat dels pactes de la transició – una reforma graciosament concedida per les Corts Franquistes, no cap mena de procés de ruptura democràtica- ens empeny a sentir-nos conhortats per una sortida que va permetre la reconciliació de totes les sensibilitats, hom no pot deixar de sentir una instintiva repugnància. Perquè significa, en primer terme, claudicar a acords fets sota el xantatge i l’amenaça. I en segon lloc, perquè suposa admetre que els responsables, sostenidors i beneficiaris d’aquell esgarrifós carnatge i dels subsegüents 40 anys d’imposició que se’n derivaren no havien perdut el dret moral a participar de la vida política i governar sense passar per una depuració. I que gaudien d’idèntica legitimitat que els qui van patir-lo o senzillament no hi van contribuir.

Per totes aquestes raons, la feina de les associacions i dels historiadors que documenten malgrat les grans dificultats la magnitud del degollament resulta tan fonamental i alhora tan incòmoda.
Cada vegada que s’excaven fosses comuns, que es romp l’omertà que encara pesa sobre tants pobles i que es demostra el grau de por i humiliació que hagueren de sofrir els vençuts; o que gent com Paul Preston, Francisco Espinosa o Arcángel Bedmar expliquen com el saqueig, la violació, la tortura, l’assassinat i, en definitiva, el terror foren els instruments d’una neteja programada i executada per assegurar la reraguarda i destruir qualsevol rastre de teixit social contestatari, es compren que el nostre present està bastit sobre l’insostenible principi de la impunitat, de no haver demanat comptes als botxins i d’haver deixat que la configuració ideològica i psicològica del país que portaren endavant mai fos desmuntada i combatuda. En resum, que les declaracions del Generalísimo de 1937, en les quals revelava les seves intencions “Ocuparé España ciudad a ciudad, pueblo a pueblo, ferrocarril a ferrocarril. Me dará menos gloria pero más paz en el interior (…) No tomaré la capital ni siquiera una hora antes de lo necesario: primero debo tener la certeza de poder fundar un nuevo règimen” segueixin planant sobre els nostres horitzons.

Potser fem tard en molts aspectes i aquesta mena d’amnèsia induïda i fatal ja ha arrelat irreversiblement entre nosaltres. Però que la Fiscalia de l’Estat utilitzi com argument que estem davant de crims comuns que van prescriure amb la Llei d’Amnistia encara fastigueja. Sortosament, també hi ha senyals que indiquen que no tothom s’ha conformat i que hi ha encara gent disposada a fer que aquesta acceptació ecumènica dels feliços i redemptors orígens de la democràcia espanyola resulti molt més indigesta. Així que revisionisme? Tant com en vulguin! No hi tenim res a perdre (llevat de la ja molt malmesa confiança en el valor del nostre sistema).

Rroma, ús i abús

Arran de la darrera entrada, l’amic Paolo, sempre amatent a desviacions oficialistes, em va comentar llur preocupació per l’ús excloent del terme rom o roma que havia apreciat en els darrers anys i que amenaçava d’escombrar-ne altres de ben nostrats i que trobava llastimós deixar perdre. Jo vaig defensar la possibilitat de l’alternança, crec que sense massa capacitat de persuasió. Ara, amb una mica més de calma, m’agradaria donar una resposta més enraonada.

Rrom (“home, marit, un dels nostres”), Rroma (el seu plural), Rromanó them (poble rroma) o Rromanipen (gitanitat) –la doble erra inicial és la proposta de denominació en l’estàndard de la llengua romaní, malgrat que hagi caigut en alguns dels seus dialectes, i que permet marcar la diferència amb l’etònim rômani/romanès- és la manera en la qual els membres de moltes comunitats gitanes d’arreu del món s’anomenen a sí mateixos. Certament, la projecció pública d’aquest terme, que probablement procedeix d’un dom o dombas sànscrit amb el qual es denominava els grups indis d’ocupacions itinerants dels segles VI i VIII, és bastant recent i té una intenció política. La seva promoció, per una banda, ha tractat de fixar una nomenclatura que permeti presentar els gitanos de qualsevol indret com a membres d’un mateix poble i reforçar-ne el sentiment de pertinença; una estratègia especialment important si atenem a la seva dispersió i manca d’altres patrons d’identificació territorial o institucional. Per altra banda, ha cercat d’ésser una alternativa a denominacions que sovint han comportat connotacions força despectives.
Si acaba per ser veritat que s’està imposant –i això resulta incontestable en àmbits acadèmics o administratius- no deixaria de ser una noticia que el poble gitano hagués aconseguit fer quallar una iniciativa sorgida de les seves pròpies files. I en afegitó, no podria al·legar-se que fos una invenció purament artificial i moderna.

Però també cal considerar les objeccions a la seva total hegemonia. Per començar, hi ha algunes comunitats que per la seva situació i història el poden sentir com aliè. Sense anar més lluny, els gitanos ibèrics es reconeixen desacomplexadament orgullosos en aquest nom. Altres, cas dels sinti d’Europa central o els manoush d’Alsàcia, perceben com a més proper el terme que descriu la seva branca concreta o, fins i tot, n’hi ha que han desenvolupat la noció de formar un grup ètnic autònom: els lyuli d’Àsia Central, els ghurbeti o mandi de Xipre, els tiduha d’Iraq i força altres.
Però aquest argument és capciós, perquè precisament és aquesta esquerda la que la introducció del mot rrom pretén reparar. O per posar un exemple més proper: molts no renunciem a utilitzar el terme català quan volem referir-nos de manera general i objectiva a la nostra llengua comú, tot i que respectem que en molts contextos es facin servir les denominacions pròpies que la evolució de l’idioma ha anat produint.

Més acurats semblen altres retrets. Per exemple, l’elemental de fidelitat i elegància lingüística –l’exemple que em donava en Paolo em sembla correcte: que els alemanys es diguin entre si mateixos deutsche no vol dir que la resta haguem de renunciar a les nostres apel·lacions, tot i que que no siguin casos i necessitats comparables. O encara aquells de caràcter cultural: la substitució de denominacions autòctones suposa en certa manera amputar els roma de part de la seva identitat; ni que sigui aquella que els correspon per la manera com han estat vistos pels altres.

Per exemple, gitano ens remet a l’enginyós ardit de què es serviren alguns d’aquest grups per introduir-se en diversos regnes europeus; això és, com una comitiva de nobles d’Egipte (o egiptans). Al seu torn, el zíngars (zincali, zingari, zigeuner, tsigane, cigány, tsiganin i etc.) ens submergeix en una fascinadora aventura etimològica que té arestes com els syginis (antics pobladors de Tràcia) o l’athinganos del grec que significa intocables i que hauria servit per denominar una casta social anterior amb formes de vida molt similar a la dels gitanos. I el mateix passa amb el bohemians, que ens parla de les cèl·lules amb el segell d’aquest reialme que beneficiaren el seu trànsit, el kalé o caló (literalment “negre” en neosànscrit) o fins i tot denominacions derivades dels seus oficis tradicionals: els ursari (domadors d’ossos) o argintari a Romania, entre un fotimer d’altres.

Així que malbaratar aquest tresor per raons de correcció política o interessos de grup sembla poc justificable. Però també cal tenir present que el fet d’emprar el terme rroma pot estar comportant un canvi en la percepció d’aquesta nació que jutgem altament imprescindible per refermar-ne la continuïtat i existència. De manera que, com mantenia en un principi, l’ alternança i la tria segons el context i la funció és la millor manera de servir les dues causes a l’encop. O si més no, és aquella que més m’agrada i que seguiré en els posts que periòdicament pugui escriure sobre qüestions gitanes, que us ben asseguro que d’interessants n’hi ha a gavadals.

Z de zingari

Prou que preferiria dedicar l’apunt d’avui a algun rastre que embranqués en subtils misteris els amables lectors d’aquesta pàgina. Però hi ha vegades que hom ha d’atendre deures més urgents i prestar la seva veu, tot i que sigui feble i humil, a qüestions davant les quals no pot permetre’s el luxe de la negligència.

D’un temps ença, el sinistre pinxo que ocupa el càrrec de Ministro dell’Interno d’Itàlia, Roberto Maroni, ha vingut adoptant mesures adients a la xenofòbia populista que el seu propi govern promou i esventant declaracions que en temps i llocs menys indecents estarien condemnades al blasme i l’ostracisme.
Seguint una vella tradició europea i italiana, els gitanos han estat  els primers en rebre. El nomenament de comissaris especials i la confecció d’un cens d’empremtes digitals i adscripció ètnica dels romà de Nàpols i Milà n’han estat els primers i tètrics capítols. Es tracta, han explicat amb tota la barra els responsables del setge, de protegir la comunitat, encara que l’efecte real hagi estat encoratjar els miserables que amb impunitat s’han dedicat en les darreres setmanes a cremar campaments, repartir pallisses i practicar altres nobles modalitats del pogrom.

L’afany de protagonisme de Maroni, però, no ha permès ni mantenir mínimament les aparences. Primer ha amollat, amb visible satisfacció, que molts gitanos  “han marxat espontàniament a la més permissiva Espanya de Zapatero.” I si bé no tinc res especial contra els afalacs al president del nostre estat,  m’impedeix congratular-me’n el fet de riure cap de les gràcies d’aquest subjecte, sobre tot quan després afegeix que “la gent senzilla de la qual procedeixo raona així: si no tens treball, com vius? Robant i cometent delictes, i aquesta condició teva fa sentir-me insegur.”

Caldria dir que la gent senzilla de la qual jo procedeixo i amb qui tracto i amb qui m’honoro de conrear amistat veu amb força més preocupació que els mateixos nyèbits que durant els anys setanta dardaven pels voltants de Piazza Euclide buscant rojos i negres a qui estomacar, com Ignazio La Russa, ocupin ara màximes responsabilitats de govern, o que l’exèrcit i la policia italiana sota el seu control tinguin les mans deslligades per fer la guitza a tot aquell qui considerin sospitós d’alterar un ordre social i una concepció excloent de la nació que baixa dreta de les casernes de Salò i dels fraterns aplecs de Nüremberg.

Això sí, s’hauria de concedir a Maroni que els seus projectes no puguin rebre l’acusació de tenir una orientació exclusivament ètnica. Perquè fins i tot en aquesta Itàlia on el ministre de defensa demana respecte per aquells militars que lluitaren de bracet dels nazis, costa d’imaginar que puguin tornar-se a cosir zetes de “zingari” a les robes dels gitanos o que sigui factible enviar-los de bell nou amb bitllet d’anada a Belzec o Jasenovac. De fet, es tracta d’un moviment més ample i obreptici que, amb el vistiplau d’una societat cada cop més eficientment dominada per la por i el fantasma de la inseguretat, cerca de fer passar per l’aviador no només els gitanos, visibles i seculars caps de turc, si no tot element dissident, immigrant o no, que gosi rebel•lar-se contra  aquests plans d’uniformització cultural i domini oligàrquic.

Però també seria honest advertir Maroni que molts no pensem plegar-nos de braços mentre els seus nous fasci di combattimento fan i desfan, intimiden i abusen o, encara més covardament, insinuen, atien i difonen nocions que els facin el camí més planer. Per exemple, el proper 27 d’octubre, gràcies a la Universitat d’Alacant, un grapat de companys ens reunirem en el primer Seminari de Cinema Gitano, on em correspondrà exposar com el cinema i els mitjans de comunicació porten massa temps generant,  reproduint i condescendint en una imatge distorsionada i racista del poble rom, sense que aquesta dissortada gent, sistemàticament posada entre l’espasa i la paret –és a dir, davant la tria de l’assimilació total o la marginalitat- hagi tingut l’oportunitat i els mitjans de donar-hi cap rèplica. Si hi viviu a prop, em sentiria molt content de convidar-vos-hi.

Estiu indi I

Un del assumptes que més obstinadament ha aparegut en les nostres converses amb l’amic Paolo, i que sovint té un amarg reflexe en els seus focs follets, és la consciència de com quan en un conflicte cultural i social s’hi esdevenen iniquitats i imposicions per la via de la força, si no es reparen ràpidament i s’estableixen pactes de convivència en peu d’igualtat, aquestes corren l’alt risc no només de perpetuar-se sinó també de legitimar-se.

Tractaré d’explicar millor el concepte amb una experiència recent i llur comparació amb altres de ben conegudes per tothom. He passat l’agost a la Columbia Britànica i els Territoris del Yukon. Aquesta vasta massa de terra d’administració canadenca compta amb una presencia europeo-americana que no va més enllà dels 150 anys –i en alguns indrets remots no pot considerar-se que tingui rellevància gaire més lluny de l’època de la construcció de la Alaska Highway als anys 40. Abans, i per un període aproximat de vuit mil·lenis, fou la llar d’una població nativa que avui es troba dividida en més de dues-centes nacions (i deixarem per un altre dia l’esclariment de la complexa classificació social, ètnica i lingüística que determina la pertinença a un d’aquests pobles).

Com qualsevol pot imaginar, la colonització blanca no va ser cap model de respecte: les despossessions, el menyspreu ferotge per la tradició precedent, els intents oberts d’assimilar els aborígens i la marginació racial una vegada aconseguit aquest adjectiu serien un matusser però acceptable resum d’aquesta activitat “civilitzadora”. Però potser per la immensitat de l’espai, l’escassa densitat de la població blanca en moltes d’aquestes contrades i la malgrat tot relativa immediatesa del procés, hi ha subsistit una massa crítica prou important de pobles nadius que mitjançant una resistència progressiva, ferma i serena ha anat fent sentir la seva veu i obtenint de l’estat canadenc el reconeixement de drets i reivindicacions territorials i culturals. Tan se val si s’ha tractat de pura mala consciència, d’un càlcul polític o d’un sincer penediment i desig de reparació: després de molts anys de dura oposició i d’una manera molt notable, el Canadà no s’ha limitat a demanar vagues excuses, sinó que ha dotat de continguts reals aquest revertiment d’antigues infàmies: retorn de terres expropiades, estatuts especials, un esforç econòmic d’integració i promoció a tots els nivells, plena identificació d’aquestes anomenades First Nations com a part fonamental de l’herència d’aquestes regions i, allò que encara és més important, una forta pedagogia per fer comprendre els nouvinguts que allò que s’estava portant a terme era el correcte.

Va ser especialment il·luminador que, en totes les meves xerrades amb gent de diversa edat i condició, no trobes ningú que no defenses aquestes mesures i recordes que el seu establiment que avui podria semblar discriminatori per a ells mateixos s’havia de jutjar amb la perspectiva d’allò escaigut no fa més d’un segle.
Evidentment, es podrien afegir molts matisos a aquesta perspectiva tan falaguera, i la situació dels indis està molt lluny de ser idíl·lica. La transmissió lingüística, de la qual parlaré en un proper apunt, es troba molt deteriorada i els quadres de desarrelament i inadaptació són encara una ferida ben oberta. Perquè fatalment, tot procés substitutiu d’aquesta intensitat i velocitat, que no dóna lloc a la elecció o si més no a la lenta absorció, deixa cicatrius que no poden guarir-se. Però la clau de tot l’afer és que, si bé és il·lusori pensar que en aquesta mena de conflictes es pot fer marxa enrera i que ja per sempre els nadius s’ hauran d’empassar el fet d’haver sofert una dramàtica i sobtada alteració del seu lliure esdevenir, s’han bastit els fonaments per impedir que els qui van patir la violència i aquells qui la van propiciar o se’n van beneficiar es sentin investits de les mateixes prerrogatives i d’idèntica legitimitat. Com a mínim, fins que la balança no torni a estar una mica equilibrada.

I allà on volia anar: aquesta manera d’abordar el problema topa frontalment amb el d’un cert pensament europeu que es fa dir hereu de la il·lustració i que amb la pretesa de la igualtat dels ciutadans vol fer passar per just allò que no és més que l’statu quo del poder dominant. I quan un poble o una comunitat minoritzada tracta de refer la seva cultura estroncada i exigir allò que li pertoca, alcen la veu per denunciar-ne el seu criminal etnicisme, anacronisme o provicianisme, segons escaigui. Són, és clar, els abrandats defensors de no somoure els fantasmes del passat i deixar les coses com són, encara que hagin arribat a ser gràcies a passades vilanies i abusos.

Un dels més representatius propagandistes d’aquesta versió de la barra lliure, el gran egòlatra del periodisme espanyol Arcadi Espada, arriba a introduir conceptes tan indecents com el de la sippenhaftung per representar qualsevol esforç de mitigar velles injustícies i repensar la realitat en termes d’una major equitat. La sippenhaftung és una figura del dret medieval germànic que significa l’extensió de la responsabilitat d’un crim a la nissaga de qui l’ha comès, encara que no hi hagi tingut cap participació. En la seva demagògica equiparació, per exemple, la política de normalització lingüística catalana no seria quelcom altre que una forma d’aquesta sippenhaftung, que deriva sobre els actuals castellanoparlants de Catalunya el pecat d’aquells qui han aprofitat els darrers tres segles de subordinació política del Principat per imposar la seva cultura.
I així, mitjançant l’evocació d’aquesta aberrant pràctica jurídica, pretén neutralitzar els afanys dels qui lluiten per mitigar una alteració tan desproporcionada dels equilibris naturals portada a terme per les vies de la força i la ocupació militar. Un argument que segons la mateixa perversa lògica podria aplicar-se a tota situació similar i que, per exemple, per no caure en la odiosa sippenhaftung, ens hauria de fer donar per bona tota dominació o genocidi que no hagi pogut reparar-se després d’una generació.
Malgrat tot, es tracta d’una degeneració del discurs molt interessant perquè ens retorna a la constatació que fèiem al principi: la importància del factor temporal en la sedimentació de situacions iniqües i la possibilitat de fer-ne una causa plausible una vegada es difumina la relació directa amb aquells qui la protagonitzaren.

Crec que la meva postura resulta evident. No sóc tan il·lús ni tan capsigrany com per a pretendre que les cultures, les societats, les comunitats s’han de mantenir inalterables i perfectament diferenciades les unes de les altres. Les filtracions, les intercomunicacions, les oscil·lacions i fregaments no només s’han d’acceptar com un part de la dinàmica històrica humana, sinó que són enriquidores i permeten obrir pas a noves configuracions. Una vida que pagui la pena de viure no pot ser res més que aquesta lluita i mutació infinita, i qualsevol aspiració de congelar-ne el moviment és un instint nauseabund de mort. Però tot això s’ha de produir sense dreceres violentes i sense que una de les parts estigui sotmesa i lligada de mans i peus, sinó per un intercanvi recíproc, on tots els agents siguin igualment permeables. I si es percep que no ha estat així, llavors és legítim corregir-ne els excessos i aportar contrapesos fins on sigui necessari. I tota apel·lació a sippenhaftungs i altres fantasmagòries justificatives només posen de relleu el desig d’una obediència servil i la manca de respecte pel proïsme.
És a dir, brut i repulsiu imperialisme.

Acudits i vacances

Després d’anys de fer-ne de l’alçada d’un campanar, amb la inestimable aquiescència d’ajuntaments i administracions de tots els colors, la nostra estimada Comunidad ha plantat aquest simpàtics cartellets per esperonar-nos a conservar les carrerades del rodal. Per si de cas, ja ha tingut la prevenció de protegir-les amb una bona capa d’asfalt i colònies senceres de nous habitatges a banda i banda.
És el particular sentit de l’humor de la Marquesa de noséquè i Aguirre Gil de Biedma. Encara que sembli difícil, amb el temps hom s’hi arriba a acostumar.
Me’n vaig de vacances fins a primers de setembre. A veure si amb la distància, a més a més de comprensió, també aconsegueixo que em faci una mica de gràcia.
La nostàlgia la dono per causa perduda.

Tauromàquia: l’oblit imprudent

El meu avi, fill de Lucena i veí de Sevilla, es delerava amb els toros. Al meu pare, en canvi, nascut no gaire lluny de la Real Maestranza, sempre l’han fastiguejat. Jo, entremig, me’ls miro amb perplexitat. M’agrada quelcom del seu ambient i ritualisme, del castissisme del seu llenguatge i de llur ressò atàvic, i se m’acostuma a ennuegar l’espectacle. Em respecto els seus partidaris i entenc els seus detractors, encara que sovint em molestin les maneres casernàries de certs defensors d’ambdues causes.
Ara bé, allò que em costa més de pair és que se’ls refusi per considerar-los un símbol del colonialisme dels veïns. En aquestes coses hauríem de mostrar més astúcia i menys visceralitat i ens evitaríem que s’aprofitessin les armes que ens hem deixat prendre.

Prou que entenc que la tauromàquia va ser mistificada pel franquisme com tot allò que va tocar, i que va fer-ne un emblema de la victoriosa i recta hispanitat davant tota tendència disgregadora. I que encara abans, els intel·lectuals noucentistes, en el seu afany de fundar la identitat catalana en paràmetres cívics i europeus, van estigmatitzar les curses de braus com una rèmora bàrbara que calia abolir.
Però res d’això amaga que els bous –fatalment si es vol- són una tradició catalaníssima. No pretenc avorrir amb dades: n’hi ha prou amb dir que està provat que al Principat o al País Valencià ja s’hi bregaven braus abans que aquests regnes fossin xuclats per la corona castellana, o que si hom s’atansa a la plaça de Ceret, guarnida fins el capdamunt de senyeres i amb un cobla que fa sonar L’Estaca o la Santa Espina abans de l’espectacle, comprovarà que aquesta festa encarna un esperit resistencial de catalanitat.

De manera que si avui a Catalunya representen les essències més ràncies de l’espanyolitat és més aviat per la nostra deserció que per mèrits forans. Potser sí que allò més honorable sigui actuar en consciència i que si una cosa ens provoca rebuig no se’n calculin els aspectes tangencials. Però no deixo de pensar que hagués estat més intel·ligent reclamar aquesta herència, tornar a fer-la nostra –encara que fos a contracor- i impedir amb aquest sacrifici que la reaparició d’un matador a Barcelona es pogués convertir en un acte de fe integrista anticatalana.
Sí, certament hagués estat molt més murri impedir que se’ns apropiessin d’aquesta bandera, sobre tot tenint en compte que la crisi de valors estètics del ritual taurí en els darrers quaranta anys, la imparable decadència del coneixement del públic i la deterioració de la qualitat dels animals fan sospitar-ne un futur molt negre. Com diu Salvador Boix, l’apoderat català de José Tomás, “malaguanyats els esforços per liquidar-la – i per oferir-la com a trinxera enemiga, afegeixo jo- precisament ara, quan tot apunta que ella sola, més o menys tard, s’acabarà morint.

A l’immortalité

Aquesta bitàcola va ser creada per a consignar-hi persistències, a vegades petites i declinants, que desdiguessin la idea tètrica d’un món uniformitzat i proclamessin la bellesa de la diversitat i la necessitat de tenir-ne cura.
Però en aquest camí també ens hem topat amb residus i singularitats que, malgrat els nostres ferms principis, seria impossible enyorar si desapareguessin. Com les zones radioactivament contaminades o l’Acadèmia Francesa.A aquesta darrera, però, cal entendre-la. Després de cinc segles de servir de cadafals de velles glòries i de ser feliç irresponsable de galimaties com el de l’ortografia de la seva llengua, ara tem perdre’n el monopoli. I per això ha emès un comunicat en el qual blasma l’intent d’esmena de la Constitució, on el seu primer article podria incloure que “les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la nació.”

L’argument que sostenen aquest immortels –poca broma amb la maledicció de les mòmies- és que “Després de cinc-cents anys, la llengua francesa ha forjat França.”
Semblaria que aquesta farga on pràctiques com les prohibicions legals, els càstigs físics i pecuniaris, la instigació a la delació entre companys o les humiliacions públiques d’infants que parlessin qualsevol mena de “patois” han tingut plena vigència -per no posar-nos demagògics i recordar els nens algerins que recitaven el “nos ancêtres, les gauloises” mentre les autoritats colonials torturaven els seus pares- seria més aviat una cosa per avergonyir-se’n i tractar de superar. Però ben al contrari, els acadèmics manifesten les seva temença per un canvi que amenaçaria la identitat nacional i comprometria “l’accés igualitari a l’administració i a la justícia” (de l’accés a l’Acadèmia no en diuen ni un mot).

Això sí, la venerable institució no nega pas que les llengües pertanyin al patrimoni cultural i social francès (“Qui en dubta?” arriben a dir a exquisit cinisme) i que el text que incita a retirar tingui “excel·lents intencions”, només que aquestes no tenen lloc a la Carta Magna i caldria “expressar-les d’una altra manera i en un altre lloc”. Per entendre’ns: en els fulls parroquials, a les golfes de casa i on no emprenyin gaire.

Tot i així, cal agrair a aquesta docta i extraordinària intervenció que posi l’accent sobre la més que previsible intranscendència de la reforma. En primer lloc perquè encara ha de passar pel Senat, qui ja podria refer o edulcorar l’esmena. I després quedaria el seu retorn a l’Assemblea, on novament s’hauria de ratificar. Un sender costerut i pedregós que, com ens diu Juan Pedro Quiñonero, té molts números per esdevenir una depuració “que pudiera oscilar entre el retiro puro y simple del reconocimiento constitucional de las lenguas regionales, o la proposición de un texto calculadamente ambiguo que restituya a la lengua francesa su primacía política absoluta y determinante.”
És a dir, que tot plegat, net de pols i palla, serveixi per a torcar-s’hi el ses i poder així seguir amb més o menys coartades en la ruta ja familiar de l’extermini lingüístic.