Balada de les cases enceses (en els primers vespres de juliol)

Sento feblesa pels fars. I encara que sempre m’ha agradat enraonar els meus afectes, no sabria dir exactament allò que me’n commou tant. Potser sigui la seva forma tan elemental i primària de delimitar una frontera inabastable. O potser aqueix destí estrany, solitari i poètic de la gent que s’ocupava de llur funcionament. De fet, hi ha en la seva naturalesa quelcom de profundament humà: la il·lusió d’abalisar les tenebres, de cercar en mig de l’adversitat i del perill un petit agafador, un llum de guia. No deixa de ser fascinador que els homes s’aboquessin a una activitat tan atzarosa i exposada com la navegació i es refiessin de mitjans tan mínims per dur-la endavant: instruments no sempre precisos, mapes amb enormes terres incògnites i uns tènues espurneigs sobre els penya-segats i rompents més traïdors del planeta.

Però més enllà del seu simbolisme, els fars també m’interessen des d’una perspectiva arquitectònica. Presents a tots els litorals del món i dreçats de forma continuada des d’èpoques remotes, el seu conjunt és un mostrari d’estils d’enorme diversitat i eclecticisme. I malgrat que fossin obres civils amb un caràcter eminentment funcional, no pocs foren construïts amb una certa ambició artística. I ja sigui per aquest motiu, per agrair els seus serveis, pel testimoni d’una forma de vida en extinció que representen o pel gràcil encís que ofereixen a la silueta de las costes pagaria la pena conservar-los.

Tot i que amb el desenvolupament de les tecnologies per satèl·lit la seva importància pràctica per la navegació mercantil hagi decaigut, hi ha països on fundacions públiques o privades s’ocupen de salvaguardar-los. També n’hi ha alguns que es conserven perquè seguixen complint les seves velles funcions. Altres, no obstant això, perduda llur utilitat, amenacen ruïna. No es pas un problema menor que el seu emplaçament els faci especialment vulnerables als elements atmosfèrics, a la ferotgia de vents i tempestes i a la corrosió salina: no só rares les històries i registres de fars que temporals i sisme s’empassaren. Però l’escull més determinant per la seva perdurabilitat ha estat la quasi total desaparició de les famílies de faroners. Sotmesos amb freqüència a l’aïllament i a dures condicions meteorològiques, amb responsabilitats gens lleugeres, i amb càrregues de treball molt feixugues, sobretot abans de la invenció de l’electricitat, la presència d’aquestes nissagues en els fars era la millor garantia de la seva preservació. Un ofici que acostumava a passar de generació en generació, fins que la seva transmissió va interrompre’s i fou abandonant-se en massa dels anys setanta ençà. Avui, malgrat que alguns faroners hagin aconseguit reconvertir-se i exerceixin càrrecs d’observadors de l’oratge o d’operadors d’equips de radar, només en queden un grapat als seus llocs i la seva retirada sembla cada volta més segura. Quan cessi la seva activitat, un mode de vida antiquíssim s’haurà acabat per sempre.

Com tot afeccionat, també jo tinc predilecció per alguns fars, i aprofito tot viatge per dominis marins per pelegrinar a la seva recerca. N’hi ha que són clàssics del gènere, com l’esplèndid exemplar que s’alça sobre el Cape Hatteras, l’illa coneguda com el cementiri de l’Atlàntic pels més de 2.500 naufragis que s’han patit en els seus encontorns. També els tres principals de Nantucket gaudeixen del meu favor, atesa la importància de l’enclavament en l’aventura balenera americana. I com no, per un esperó literari: són els fars que saludaren el pas del Pequod del capità Ahab a la grandíssima novel·la de Hermann Melville, Moby Dick. I, és clar, el misteriós Far de Santa Maria a Cascais. Altres ocupen posicions més modestes en la jerarquia mundial i es troben a la meva nòmina per raons d’índole sentimental. És el cas del far de la Punta de Sant Cristòfol a Vilanova i la Geltrú o del molt tristament desmanegat Farol da Ponta dos Capelinhos, a l’illa açoriana de Faial, supervivent de l’erupció del veï volcà al 1957.

Però fins i tot els més discrets em mereixen interès i m’inspiren tendresa i un intens sentiment de refugi. I per reverberacions que se m’escapen, però que han de tenir a veure amb alguna nostàlgia marina de l’exiliat a terra endins, quan arriben les primeres vesprades de juliol sempre els descobreixo ballant-me pel cap i em sobto fantasiejant-hi.
Aquest temples laics: avançades a la fosca, promeses d’un amarratge segur pels esforçats de la mar.

Un petit i infeliç rastre de l’Armada Invencible

Tot just s’acaba d’estrenar una pel·lícula, Elizabeth: the golden age, que s’ocupa de l’agònica resposta d’aquesta reina a l’intent espanyol d’invasió naval mitjançant la Grande y Felicísima Armada; la que ha passat a la història amb el nom a hores d’ara irònic d’Invencible.

Aquesta temptativa fallida o defensa reeixida, segons per on es miri, és un mite fundacional de l’imperi britànic. Resulta així comprensible que n’hagi circulat tanta literatura i que, com succeeix al film, els anglesos hagin tractat l’afer amb certa dosi d’exaltació patriòtica. La realitat és força més prosaica: gairebé tots els historiadors moderns accepten que en el fracàs d’aquella expedició militar hi van contribuir molt més els factors logístics i meteorològics que els purament militars. Primer, Álvaro de Bazán, Almirall de Castella i encarregat de dissenyar la flota va morir un mes abans de poder comandar-la i hagué d’ésser substituït a corre-cuita. Després, la frisança de Felip II la feu marxar insuficientment preparada. Però l’element decisiu va ser que les galernes i tempestes suposaren un obstacle constant als seus progressos i que les dificultats per a ancorar a les costes de Flandes, i així acomplir el pla d’embarcament de tropes, van convidar els responsables de l’operació a tornar a la península amb la cua entre les cames. Sense fruit, però també sense baixes o pèrdues considerables.
De fet, llevat de la transitòria penúria financera a la qual abocà a ambdós reialmes i fora del seu impacte propagandístic –d’un cert enfortiment de l’autoritat de la sobirana anglesa i d’una passatgera minva del prestigi de les tropes de’n Felip- l’episodi no tingué gaire conseqüències geopolítiques. Fins i tot podria dir-se que la marina imperial espanyola extragué profitosos ensenyaments de l’experiència que li permeteren perllongar el seu domini nàutic encara uns anys més i que l’impagament de salaris als mariners anglesos i les condicions sofertes en els navilis de Sa Majestat provocaren seriosos aldarulls a l’illa.

Els problemes més greus que hagueren de patir les tripulacions de La Invencible, principalment castellanes, basques i portugueses, sorgiren ja en el camí de tornada. Car decidiren fer-ho mitjançant una ruta per l’Atlàntic nord, que circumnavegava la Gran Bretanya i davallava després deixant Irlanda a babord, es van veure sorpresos per una ferotge meteorologia just a la vora de les cantelludes i sinuoses costes d’aquesta illa. El resultat va ser que uns 25 vaixells encallaren o s’estavellaren contra els espadats irlandesos.

És aquí on comença una segona i difusa història, de rastre molt més esquiu i proper als gustos d’aquest bloc.
La majoria dels qui, malgrat el naufragi, aconseguiren trepitjar terra ferma caigueren captius, patiren el saqueig dels nadius o foren ajusticiats per destacaments anglesos.
Només un grapat d’audaços o sortosos aconseguiren obrir-se camí i arribar a Escòcia, on es podia esperar l’ajut d’alguns nobles locals. Un d’ells fou Francisco de Cuéllar, que va explicar la seva rocambolesca peripècia en una esplèndida carta (i perdoneu-me l’enllaç).
I no és un fet que s’hagi oblidat: si hom visita l’actual comtat de Leitrim podrà sorprendre’l que unes plaques assenyalin el camí que va prendre Cuéllar en el seu pas pels dominis de Brian na múrtha O’Rourke, on setanta membres de l’armada trobaren refugi a casa d’aquest senyor revoltat contra els anglesos, o que es guardi memòria del setge que vuit d’aquests soldats aguantaren en el castell de Rosclogher, propietat de Lord MacClancy.

El record d’aquesta fugissera presència té altres vestigis igualment deliciosos. Com la infundada creença popular en l’origen hispànic de cognoms irlandesos com Costello o Moore o que en algunes localitats com Torquay encara s’hi aparegui el fantasma d’algun d’aquells dissortats.

Motley crew

D’ençà del poeta escita Anacarsis, que distingia tres tipus d’homes, els vius, els morts i els qui naveguen, els homes de mar han estat objecte de fascinació i malfiança. Els mariners sempre han conformat grups heterogenis que es regien per codis propis i mantenien formes de relació diferents d’aquelles de terra endins. Per als filòlegs han estat una font d’informació preciosa i els etimòlegs han hagut de resseguir els transvasaments que es produïen entre ells per a encalçar l’evolució de mots esmunyedissos. Fins i tot han originat idiomes propis, els pidgin, dels quals ens n’ocuparem en una propera anotació, fruit del contacte entre homes d’origen lingüístic molt divers.

En anglès existeix el terme motley crew per a definir aquests escamots tan poc homogenis que integraven les tripulacions dels vaixells mercants, militars i sobre tot filibusters de l’època daurada de la navegació a vela. Les grans novel•les marineres (de Moby Dick o Maqroll el gabier a les obres de Patrick O’Brian o les cròniques bucaneres del cirurgià Exquemelin) reprodueixen aquest tòpic i la documentació que es conserva sobre la pirateria així ens ho confirma.Precisament, a l’esplèndid volum de Peter Lindebaugh i Marcus Rediker The many headed Hydra. Sailors, slaves, commoners and the hidden history of the Atlantic s’indaga en aquest grup humà que fou multiètnic, plurilingüe, solidari entre sí i que el poder establert sempre tingué per subversiu. Com diuen els mateixos autors, els vaixells pirates eren un “món capgirat del revés”, “una hidrarquia de dalt a baix” i mantenien un ordre multiracial, multicultural, democràtic avant la lettre i on llurs integrants cercaven les condicions d’igualtat i llibertat a les quals de cap manera podien aspirar en les embarcacions regulars de les armades reials. “Bandits de totes les nacions”, els anomenava el governador de Jamaica Nicholas Lawes: en efecte, la dotació de qualsevol d’aquests vaixells solia estar formada per anglesos, gal•lesos, danesos, africans, holandesos, irlandesos i etc., sense que aquesta circumstància establís diferències entre ells. Empentats a l’oceà –molt especialment a l’Atlàntic- per la pobresa, les despossessions de la terra i els enrolaments forçosos, les motley crew protagonitzaren moltes insurreccions i desafiaments a l’ordre constituït fins ben entrat el segle XIX, i encara alimentaren el contrabandisme residual del segle XX. I els seus usos i costums, tan particulars i ben servats, ara que aquesta classe social ha gairebé desaparegut, són un tresor de troballes pels rastejadors de vestigis.

Per altra banda, els homes de mar, com bé saben els antropòlegs, sempre han estat fantàstics conservadors de tradicions i creences. A l’illa d’Eusa, a Bretanya, als anys 60, encara hi ha testimoni de la celebració de proëlla, enterraments simbòlics d’aquells dissortats que havien mort al mar sense que se’n recuperessin les despulles. Una creu de cera representava el cos perdut que es portava en processó a l’església on s’hi feia una nit de vetlla, l’ofici de difunts i on es guardava en una urna. Quan l’urna estava plena, es transferia al cementiri per al seu soterrament.
Proëlla, del bretó bro i elez, es podria traduir lliurement com “repatriament a la terra”.