L’étendard sanglant est levé

Desfilada de la Croix-de-feu, l’organització ultranacionalista d’extrema dreta més important de la França d’abans de la Segona Guerra Mundial.

Aquell qui no sap que fer el gat pentina: ara resulta que el govern francès ha anunciat que engegarà un gran “debat” sobre la identitat nacional que amenaça amb estendre’s durant mesos, servir-se d’una munió d’òrgans polítics, associacions i entitats patriòtiques, sostenir inacabables actes, col·loquis, xerrades i adoctrinaments generalitzats i fer-hi participar, tant sí com no, a tot Déu, començant per la quitxalla de les escoles. La cosa sona a una barreja bastant inquietant de Revolució Cultura Xinesa i programa de l’Action Française, però com es tracta d’un teatre molt ben teledirigit per l’establishment sarkozià, les conclusions són ja previsibles i ens podrem estalviar el seguiment de tot aquest feixuc numeret.

Sarkozy i el seu manefla del Ministeri d’Immigració, Luc Besson, que són els qui han muntat la paradeta, encara han tingut la prudència de no demanar quins són els valors polítics que han impulsat l’acció dels governs francesos de, posem el cas, el darrer segle, així com el bagatge que deixen al darrera. Perquè tenint present el militarisme imperialista que dugué a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’entusiasta col·laboracionisme amb nazis i japonesos convenientment aprimat pel maquillatge de la depuració, el repertori d’atrocitats i tortures abans de marxar d’Algèria amb la cua entre les cames o el neocolonialisme rapinyaire bastant més que subsidiari del genocidi de Rwanda i de les carretades de morts de les guerres del Congo, podrien haver-ne sortit un xic escaldats.

Soldats francesos tutelant les milícies Interahamwe que participaren molt activament en el genocidi de Rwanda. (Crèdit a PASCAL GUYOT/AFP/Getty Images)

Però fins i tot si l’esforç se circumscrigués estrictament a destacar els veritables principis que han impulsat la construcció de la nació -vull dir si no es tractés només de fer un altre cop propaganda del triplet de sempre (liberté, fraternité, egalité) i afegir-hi algun invent reaccionari de nou encuny- podrien quedar ben lluïts. Perquè, sense que en això es distingeixi gaire d’altres estats-nació tot i excel·lint-hi, França s’ha aixecat sobre la xenofòbia, el supremacisme, l’assimilació desconsiderada de la diferència i l’esclafament de les minories. El memorial de greuges és prou conegut, reiteratiu i fastigós com per a molestar-nos a repetir-lo. Basta repassar una mica els mètodes i justificacions amb els quals les autoritats republicanes han imposat durant tres segles la llengua francesa i privilegiat un centralisme cultural a ultrança per veure quina és la naturalesa excloent i racista d’aquesta mística identitat francesa.

De manera que, senyor Sarkozy, fóra bo que deixés tranquils els francesos ordinaris, que certament han sabut conservar uns valors terrenals i quotidians molt seriosos com el gust per la bona taula, la conversació amistosa i els plaers de la vida en general o certa tendència a protestar i revoltar-se quan indesitjables com vostè han aparegut amb les tisores de retallar drets conquerits amb moltes penes i treballs, i s’estigués de promocionar abstracta xavalla nacionalista que en el seu cas concret arrossega un passat criminal i vergonyós que més valdria començar a enterrar.
Ara bé, si així i tot segueix endavant, no s’endugui cap ensurt si encabat tots estem encara una mica més farts de la seva retòrica bufada o si la marsellesa, la tricolor i tots els seus símbols opressors ens produeixen una mica més d’al·lèrgia que abans de començar. Seria la penitència que li escauria per gavanyar diners públics en remenar aquesta mena de materials tòxics.

Manifestació contra els retalls de les ja migrades subvencions estatals a les escoles bretones Diwan, enèsim intent jacobí de sabotatge d’un ensenyament públic i de franc en una llengua vehicular diferent del francès

Nacht und nebel

Camp anglès de gestió de la diversitat bòer a Krugersdorp, Àfrica del Sud,  en alguna data posterior a 1889. Probablement, el precedent més notable d’una manera d’abordar l’experiència de convivència multicultural que va fer fortuna al segle XX.

“La diversitat fa nosa i és un pal a les rodes del progrés humà.”

Cal reconèixer que si bé una mica antiga, aquesta és una idea que ha fruit de gran prestigi i que ha tingut influència en la vida de milions de persones. És per exemple l’argument justificador del colonialisme, de coneguts beneficis al llarg de la història.

La diversitat és un destorb que grans redemptors de l’espècie s’han ocupat de conjurar sense estalviar-hi mitjans. Per exemple, feia molta nosa per construir un nou estat turc després de l’esfondrament de l’imperi otomà, però el kemalisme va tenir el coratge d’abordar el problema sense falses solucions de conciliació: armenis, grecs, assiris o cristians anatolis en poden oferir testimoni.  Després, la idea va assolir definitiu esplendor entre els anys 1935 i 1945. Com ens recordava fa poc la Maria, el 16 d’octubre de 1943 un comboi ple de diversitat sortia de Roma amb destí a una remoció d’aquell dissortat obstacle. Però és natural que l’efemèride no destaqui especialment, perquè en aquell mateix moment es duien a terme moltes altres accions tant o més decidides per dissipar aquella llarga boira.
Certament, alguns excessos de zel en aquest magne esforç van desprestigiar una mica la causa, però no van dissuadir nous entusiastes de seguir-hi porfidiejant. La diversitat molestava a Guatemala i Ingúixia, empipava a Cambodja, era un feixuc llast a la Krajina, a l’Alt Karabaj, a Abjàsia, feia més d’un milió de vegades nosa a Rwanda, per parlar només dels llocs on s’ha tractat la qüestió amb la fermesa que alguns reclamen.

La Unesco, organisme pusil·lànime per definició, ha oposat algunes resistències a aquesta visionaria concepció del futur homogeni de la humanitat. Però és evident que aquestes recomanacions no ha ennuvolat l’ànim d’un dels més abrandats defensors locals del Nou Ordre Mundial promogut pel govern dels Estats Units després de la Guerra Freda, del seu sabotatge a l’ONU, del seu assassí dret d’ingerència, de les seves invasions militars i de la seva paranoia de la seguretat, (i diguem de pas, de tot allò tan llastimosament convertit en quincalla sanguinolenta en la final ensulsiada del model neoliberal de 2008). I tretze són tretze, ara ens recorda el deure de frenar la diversitat amb la mateixa decisió amb què es posa setge a les malalties infeccioses.

Seriosament: jo sóc de natural tou i indulgent i els estirabots d’Arcadi Espada,  la seva escriptura engolada i pedantesca i el seu to d’eterna dignitat ofesa em provoquen més riure i menyspreu que una altra cosa. Però hi ha beneiteries que no només ofenen la intel·ligència, sinó que poden arribar a ser letals. I cal defensar-se’n. I no em refereixo a combatre-les intel·lectualment (són pur detritus i no paga la pena un esforç d’argumentació),  sinó amb la llei:  cal buscar quina figura ens podria defensar-nos de la incitació al supremacisme ètnic i al genocidi cultural; cal estudiar quin cordó sanitari podem posar en marxa perquè aquests discursos de dogmatisme totalitari i mesianisme d’emancipació per la via de la criminal uniformitat siguin no només bandejats, ans onerosos i perseguits.
I si no trobem el ressort per a perseguir-los en l’actual marc legal, s’haurà de fer alguna cosa per acabar amb aquesta impunitat de ràdio mil turons a l’espanyola.

Diferència o barbàrie

Les últimes tres setmanes hem estat fruint de la segona part del cicle “O Dikhipen-Miradas gitanas en el cine”, que ofereix la Filmoteca de Madrid amb la col·laboració de L’Institut de Cultura Gitana La cosa ha sortit prou lluïda i ha tingut un cert ressò en els mitjans de comunicació. Servidor ha tingut el plaer de contribuir-hi amb una humil xerrada als venerables Cines Doré, un article al darrer número dels Cuadernos Gitanos que s’acaba d’editar, un conversa en companyia de La Chunga i l’amic Ximo López Bustamante a RNE3  i fins i tot una fugaç aparició als informatius de la 2 (vegeu a partir del minut 15 del vídeo i tingueu en compte que la tele engreixa…).

Aquesta vessant gitanològica meva, però, ha tingut també la virtut de posar de relleu la perplexitat que aquest fet desvetlla entre algunes persones del meu cercle de coneixences. Plantejada la qüestió de l’alteritat que encara representa aquest poble, “el problema” gitano”, hi ha una certa reacció, que es dóna fins i tot entre persones sensibles a la condició minoritzada d’una cultura per formar-ne part elles mateixes, que ve a expressar-se com “tampoc els gitanos posen massa de la seva banda en la millora de la seva imatge i situació d’aïllament”.

L’afirmació ja presenta algunes dificultats, perquè gitano, com català, francès, tibetà o malai, és un terme polisèmic que sintetitza moltes possibilitats. De quins gitanos parlem? Perquè només a l’estat espanyol n’hi ha que parlen espanyol, català, basc, gallec i que són neoparlants del rromanó o conserven trets residuals del caló; de catòlics, evangelistes, pentecostalistes i ateus, de dretes i d’esquerres, de conservadors i de llibertaris; dels qui duen 300 anys establerts a un mateix indret i dels qui segueixen una vida seminòmada; propietaris d’empreses o dedicats al negoci de l’espectacle i d’abocats a unes deplorables condicions de marginalitat, però també que dels qui fan senzillament d’advocats, de sastres o depeixaters.. És a dir, de tota mena. I si parlem d’una idea essencialista i estereotipada de gitano, hereva d’un tronat discurs romàntic i fabricada gairebé per complet des de fora de la pròpia comunitat i amb finalitats com a mínim dubtoses, aleshores millor que ho deixem córrer.

Però encara eludint aquest particular, si continuem desboscant el rerefons d’aquestes manifestacions, allò que hi trobem és l’hostilitat davant d’una determinada manera de viure la gitanitat resistent a la assimilació total dels seus trets diferencials. Una cosa que acostuma a expressar-se com “No fan cap esforç en integrar-se.” I què és exactament integrar-se? Menjar escudella per Nadal, escoltar la COPE, abandonar els avis a una residència, fer-se els vestits debades aprofitant el privilegi de la representació pública? No ho sé ben bé. Però suposo que en aquest context significa la conservació d’uns valors i formes de relació que simplement no encaixen prou amb l’opció social dominant. I llavors, potser cal explicar que aquesta temptativa “d’integració”, encara en el cas que resultés acceptable, no s’ha portat a terme precisament pels camins de la persuasió. A Espanya el compte aproximat de lleis, pragmàtiques i ordenances contra aquesta comunitat, incloent-hi un decret de “Prisión general de gitanos” al 1749 i considerat com un precedent mundial d’intent de neteja ètnica, arriba a les 2.500, que és aviat dit.

I encara sense això, no ha existit ni una sola temptativa seriosa i continuada de bastir aquest procés sobre uns fonaments de diàleg i d’intercanvi, on els gitanos alhora que accedissin a tots els òrgans de participació social i en fessin seus els compromisos que això comporta, poguessin servar les seves tries culturals i enriquir-nos a tots amb elles. Tot s’ha reduït a escollir entre acceptació passiva de les condicions preestablertes o segregació. Així que no ha de sorprendre que les ovelles no hagin anat a l’escorxador de grat i sense oposar-hi recances. I tot així, mai serà prou preuat que aquest poble no s’hagi deixat corrompre pel rebuig i l’arraconament com per a generar un corrent generalitzat d’odi racial antigadjè. Sense anar més lluny, quan un paio com jo s’ha interessat i acostat al seu àmbit, se l’ha tractat de manera gairebé immediata amb deferència i estimació, sense oposar-li reserves i suspicàcies, ans el contrari, obrint-li totes les portes per a participar en les seves associacions i òrgans d’expressió. Aneu per aquest món fent aquesta mena de coses i ja em direu si això us passa a gaire llocs més.

Per tot plegat, el que que vull dir és que quan parlem de l’estigmatització sistemàtica dels gitanos, allò que ens hi juguem no és la sort particular d’un grup que ens pot provocar més o menys simpatia o refús. Sinó que ens hi juguem una cosa molt més cabdal que afecta a tothom: el dret a la diferència. És a dir, si per si mateixa no  suposés suficient esperó, la pròpia possibilitat de romandre fidels a unes opcions personals i comunitàries en el moment en el qual nosaltres, per qualsevol atzar de la vida o la història, esdevinguéssim també “gitanos”. O per dir-ho amb una fórmula crua, potser exasperada, però a parer meu dramàticament certa: la disjuntiva entre civilització i barbàrie.

“Oli i rembetes tu Dunia”

A casa, abans de sopar, algun vespre desvagat, ens dóna per servir-nos unes olives negres de Kalamata (o d’Aragó que són tant o més bones) i unes ombres de Retsina i per parar el nostre taulell de Backgammon on batre’ns sense treva.
Però realment, tot aquest ritus és una bona excusa per posar-nos en ambient i escoltar  discs de Rembetika.

Perquè les olives negres m’agraden amb desfici, la Retsina em baixa sense penalitats i el Backgammon, que els grecs anomenen tavli, em sembla un joc molt entretingut i que em trasllada ràpidament a les tavernes i parades de soc dels països del Mediterrani Oriental on es juga pertot. Però la Rembetika la descriuria com un dels meus cinc o sis grans enlluernaments musicals.

Què és la Rembetika? Això ens donaria molta feina.  Com hi retornarem en altres ocasions i avui només en voldria fer una introducció, diguem que és una forma de música urbana grega que, sobre bases i ritmes de balls tradicionals anteriors , es codifica durant el primer terç del segle XX. En el seu pervenir, ja marcat per l’inequívoc segell que l’ocupació multisecular otomana havia deixat sobre el llegat popular grec, hi tindran una influència decisiva els fets dels anys 1919-1922. És aleshores quan la formació de la moderna Turquia i la guerra amb els grecs pels antiquíssims establiments d’aquests a l’Àsia Menor es resoldrà amb un enorme èxode i intercanvi de població entre ambdós estats. Un més, i no precisament dels menys dramàtics, episodis de neteja ètnica que el terrible segle XX va anotar-se al seu sinistre compte.

L’arribada d’aquesta massa de desplaçats, que anaren a instal·lar-se a les perifèries i barris més depauperats de Salònica o Atenes, portant amb ells la seva música, va donar a la rembetika la seva particular faiçó. Associada al submón de la delinqüència i dels costums més perdularis, les lletres de la rembetika parlen sense embulls de l’addició a les drogues, de misèries i presons, de tuberculosi, de prostitució i, en essència, de la vida marginal dels mangas.

De fet, l’exaltació del consum de haixix, d’heroïna i de cocaïna, o dels cafès i tuguris on s’hi anava a fumar a escoltar-hi i tocar-hi música, és tan predominant en la lírica del gènere que no estranya que durant els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial fos objecte de severes prohibicions per part del govern despòtic de Metaxas i que les autoritats se’l miressin amb una barreja de suspicàcia i menyspreu; mentre que les nostàlgies de la terra perduda i els seus aires orientalitzants tampoc l’ajudaren a guanyar-se les simpaties del nacionalisme grec de recta observància.

Indestriable d’aquestes evocacions i de la càlida sonsònia de les pissarres on fou enregistrada, és aquesta època  llegendària de formació i esplendor, que va més o menys de 1923 a 1942, aquella que acapara la meva atenció. Posteriorment, gràcies a l’emigració americana per una banda i a la gradual absorció de les bosses de marginalitat, l’altrament anomenat blues hel·lènic –no només per raons de similitud social, sinó també per curioses semblances sonores malgrat les diferències tonals i d’instrumentació- va començar a ésser acceptat més majoritàriament i avui forma part de la cultura grega diguem-ne oficial, tot i que encara revisqui records de temps menys heroics.
Però això és una altra història, i jo us deixo amb dos dels exemples que em van robar el cor, obra dels gegants Markos Vamvakaris…

…i de la jueva sefardita d’Istanbul que va fer carrera a Salònica i El Pireu, Rosa Eskenazi.

Post Scriptum: Com haureu notat, fa uns dies que estic molt enfeinat. En les properes dues setmanes, de fet, és possible que no actualitzi gaire o gens i que m’abstingui del plaer de escriure a casa vostra o de respondre amb la cortesia que mereixeu els vostres comentaris. Imperatius severs m’hi forcen, i prometo compensar-vos quan enllesteixi uns assumptes pendents i torni d’un breu sojorn fora d’aquesta llar vestigial.
Però si us plau de passar-vos per aquí a regar-me les plantes i foragitar lladregots, podeu aprofitar per veure dues interessants peces que podeu trobar per fragments al mateix youtube: aquí i aquí (després només cal buscar les altres parts a la barra de la dreta).

Perdut per sempre

Potser per llunyà, difícil de concebre tan proper i definitivament esvaït, o per representar d’una forma extrema el destí terrible del segle vint, la rarificació, la persecució i l’exili permanent; el món dels jueus de l’Europa oriental m’hagi interessat d’una manera tan viva. I en un gran darrer esclat, abans de la seva liquidació física, la literatura jiddisch ídix el descriu amb una força visionària, esbalaïdora i malgrat tot gairebé mai mancada d’un peculiaríssim humorisme.

La peripècia de qui abandona la familiaritat del món resclosit del shtetl, regulat per la tradició i el Llibre, i s’enfronta a l’experiència del nihilisme modern, al cacofònic sotsobre de l’exterior, a un gran món on hi “neva història” com diu un memorable personatge de Malamud, és una de les grans aventures de la literatura contemporània; el viatge sense retorn de qui surt del seu ambient de normes i paràmetres coneguts i ben definits i, lluny de poder-hi contrastar les categories apreses en els llibres i en els exemple morals, es troba abocat al desordre salvatge de l’existència, a una realitat que s’ha fragmentat en mil resquills, al desconcert d’una època on s’han començat a ensorrar tots els dics. El periple de formació esdevé així l’experiència definitiva de disgregació de la personalitat i l’anunci de l’escapçament irreparable d’un sentit unitari de la vida.

No és senzill parlar d’aquest univers literari ostjuden, fàcil de reduir a l’estereotip i a l’estampa chagalliana, però curull de trasbalsos i contradiccions ideològiques, dels relats dels mestres hassidim i dels afanys d’emancipació social que sacsejaren amb especial violència aquesta comunitat, de supersticions rurals i de les perplexitats il·lustrades de la intel·lectualitat jueva del primer terç de segle, del testimoni d’una intensa vivència familiar i del seu desarrelament i fragilitat i, en definitiva, de l’ambigüitat i complexitat de tota alta poesia. Però gràcies a traduccions a l’anglès i a alguns assaigs com Lontano da Dove de Claudio Magris, a la molt minsa oferta en castellà (l’any passat l’editorial NorteSur va editar el Menajem Mendel de Sholem Aleijem) i a la ni tan sols testimonial en català, me n’he pogut fer una idea mínimament acurada.

Per qui comparteixi aquest interès, diré que crec que algunes narracions hebraiques de Joseph Roth –que potser per haver gaudit d’èxit en vida, pel fet d’escriure en alemany i per haver transcendit matinerament l’àmbit estricte dels cercles jueus s’hagi difós amb més facilitat- o, sobretot, l’obra d’Isaac Bashevis Singer són les millors maneres de començar a descabdellar-ne la troca.
En el cas de Singer, són els seus enlluernadors contes parabòlics, més que no pas les novel·les, els qui millor retraten l’ambient i les inquietuds d’aquesta Europa tantes vegades assetjada i finalment esquarterada en la gran vergonya que ja sempre arrossegarem. Però també la seva autobiografia, escrita amb la seva irrepetible i proverbial barreja de misteri i desarmant franquesa: Amor i exili (traducció catalana? Ca, barret!), les memòries d’un home que “amb l’objecte de suportar el dia –i a vegades també les depriments nits- m’imaginava a mi mateix com un d’aquells cadàvers de les llegendes que deixen de descansar al cementiri i abandonen la tomba per a residir en el món del caos”, i que quan l’any 1935 fuig de Polònia i s’instal·la a Nova York, descobreix ben aviat que es troba “perdut a Amèrica, perdut per sempre”.
I a qui, així doncs, haurem d’agrair que d’aquella nostàlgia n’extragués el tremp per rememorar un cosmos que, aquest sí, ja ningú ens podrà retornar.

L’espectre del bronze

(Nigel Dickinson Gallery)

Got en mà com s’han de fer aquestes coses, els compares Israel i Nicolás tractaven d’explicar-me, i d’explicar-se, en què consisteix la identitat gitana. El Nicolás Jiménez, fruiter del mercat d’Alacant i deixeble del gran filòleg del rromanò Marcel Courthiade, m’exposava que a aquesta banda dels Pirineus no hi havia ni tan sols la llengua per fer de bastiment compartit, i que la gitanitat, la rromanipen, era qualsevol cosa menys una condició homogènia. En la seva afortunada expressió, ell mateix, un dels gitanos més conscients i militants que jo hagi tractat, ferm defensor d’una autonomia supraterritorial pel seu poble i del rescat de l’idioma perdut, es definia com gitano a temps parcial.

En una època on l’experiència del jo i de la vida en comunitat ha deixat de ser compacta i unidimensional, aquesta manera de plantejar-se la pròpia identitat em sembla assenyada per a tothom, però especialment verídica en el seu cas. Des de fa força temps, el joc d’equilibris entre un encaix pragmàtic en un entorn majoritàriament no gitano i la voluntat de perseverar en certes formes de relació i de vida significativament diferenciades de les dels paios és la pedra foguera de tot rrom. ¿Força temps? ¡Segles! Potser des d’un bon principi, des que comencen a endinsar-se a Europa i van escollint diverses estratègies per fer front a aquest dilema.

El misteri d’aquesta identitat és, doncs, la seva extrema amplitud de variacions i, alhora, una persistent consciència de formar part encara i malgrat tot d’un cos no completament assimilat.
Així, tenim que dins les fronteres de l’estat espanyol hi viuen gitanos de llengua espanyola, catalana o vasca, sedentaris i seminòmades, catòlics, evangelistes o ateus, exercitant d’oficis tradicionals –ferrers, cistellers, quincallers, artistes ambulants- o de professions que qualsevol mena, de nissagues amb un baixíssim grau de mestissatge o sòlidament barrejades amb gatxès, pobladors de campaments i assentaments gitanos i de barris amb una llarga presència zíngara o no, acomodats o misèrrims, urbans i rural, tradicionalistes i àcrates, etc.

¿Quin fil els uneix? Tornem al començament: un de molt difícil de demostrar però, així i tot, encara existent, operatiu, real. N’Israel, fill del primer diputat gitano en accedir al Parlament Espanyol, s’acostava al problema amb una espatarrant anècdota: son pare, escollit per fer el discurs fundacional de la Unió Romaní, el va començar dient “jo no crec en la unitat del poble gitano”. La paradoxa manifestava el que ell considerava tret cabdal de la seva cosmovisió: la resistència a la abstracció, l’instint llibertari, la fortíssima prevenció a deixar-se atrapar per qualsevol engranatge social.

Sempre que he estat amb gitanos, i la qüestió de qui són surt sovint, he observat la puixança d’aquest tarannà: discuteixen amb una vivacitat molt acusada, resulta sempre estèril l’intent de trobar acords definitius sobre l’ésser gitano.
…I malgrat això, hi subsisteix igualment una íntima solidaritat de grup, la confiança en uns valors compartits que no es troben, fins ara, en procés de descomposició. De quins valors parlem i si realment no estan amenaçats és quelcom que potser millor deixem per una altra entrada. Però podem anar donant alguna pista. I quan la batllia de
Roma emet amb data de 2009 un Regolamento per la gestione dei villaggi attrezzati per le comunità nomadi nel Comune di Roma (els mers circumloquis eufemístics que insinuen una gestió asèptica i tècnica de la població gitana fan esgarrifar) la feina se’ns facilita. Com a mínim per a descriure un valor extern però decisiu en la identitat gitana: llur permanent condició de sospitosos, la seva identificació amb una anomalia de la civilització que cal neutralitzar. Ja ho deia Sartre dels jueus “Es –també- l’esguard de l’altre qui converteix a hom en gitano.

Rroma, ús i abús

Arran de la darrera entrada, l’amic Paolo, sempre amatent a desviacions oficialistes, em va comentar llur preocupació per l’ús excloent del terme rom o roma que havia apreciat en els darrers anys i que amenaçava d’escombrar-ne altres de ben nostrats i que trobava llastimós deixar perdre. Jo vaig defensar la possibilitat de l’alternança, crec que sense massa capacitat de persuasió. Ara, amb una mica més de calma, m’agradaria donar una resposta més enraonada.

Rrom (“home, marit, un dels nostres”), Rroma (el seu plural), Rromanó them (poble rroma) o Rromanipen (gitanitat) –la doble erra inicial és la proposta de denominació en l’estàndard de la llengua romaní, malgrat que hagi caigut en alguns dels seus dialectes, i que permet marcar la diferència amb l’etònim rômani/romanès- és la manera en la qual els membres de moltes comunitats gitanes d’arreu del món s’anomenen a sí mateixos. Certament, la projecció pública d’aquest terme, que probablement procedeix d’un dom o dombas sànscrit amb el qual es denominava els grups indis d’ocupacions itinerants dels segles VI i VIII, és bastant recent i té una intenció política. La seva promoció, per una banda, ha tractat de fixar una nomenclatura que permeti presentar els gitanos de qualsevol indret com a membres d’un mateix poble i reforçar-ne el sentiment de pertinença; una estratègia especialment important si atenem a la seva dispersió i manca d’altres patrons d’identificació territorial o institucional. Per altra banda, ha cercat d’ésser una alternativa a denominacions que sovint han comportat connotacions força despectives.
Si acaba per ser veritat que s’està imposant –i això resulta incontestable en àmbits acadèmics o administratius- no deixaria de ser una noticia que el poble gitano hagués aconseguit fer quallar una iniciativa sorgida de les seves pròpies files. I en afegitó, no podria al·legar-se que fos una invenció purament artificial i moderna.

Però també cal considerar les objeccions a la seva total hegemonia. Per començar, hi ha algunes comunitats que per la seva situació i història el poden sentir com aliè. Sense anar més lluny, els gitanos ibèrics es reconeixen desacomplexadament orgullosos en aquest nom. Altres, cas dels sinti d’Europa central o els manoush d’Alsàcia, perceben com a més proper el terme que descriu la seva branca concreta o, fins i tot, n’hi ha que han desenvolupat la noció de formar un grup ètnic autònom: els lyuli d’Àsia Central, els ghurbeti o mandi de Xipre, els tiduha d’Iraq i força altres.
Però aquest argument és capciós, perquè precisament és aquesta esquerda la que la introducció del mot rrom pretén reparar. O per posar un exemple més proper: molts no renunciem a utilitzar el terme català quan volem referir-nos de manera general i objectiva a la nostra llengua comú, tot i que respectem que en molts contextos es facin servir les denominacions pròpies que la evolució de l’idioma ha anat produint.

Més acurats semblen altres retrets. Per exemple, l’elemental de fidelitat i elegància lingüística –l’exemple que em donava en Paolo em sembla correcte: que els alemanys es diguin entre si mateixos deutsche no vol dir que la resta haguem de renunciar a les nostres apel·lacions, tot i que que no siguin casos i necessitats comparables. O encara aquells de caràcter cultural: la substitució de denominacions autòctones suposa en certa manera amputar els roma de part de la seva identitat; ni que sigui aquella que els correspon per la manera com han estat vistos pels altres.

Per exemple, gitano ens remet a l’enginyós ardit de què es serviren alguns d’aquest grups per introduir-se en diversos regnes europeus; això és, com una comitiva de nobles d’Egipte (o egiptans). Al seu torn, el zíngars (zincali, zingari, zigeuner, tsigane, cigány, tsiganin i etc.) ens submergeix en una fascinadora aventura etimològica que té arestes com els syginis (antics pobladors de Tràcia) o l’athinganos del grec que significa intocables i que hauria servit per denominar una casta social anterior amb formes de vida molt similar a la dels gitanos. I el mateix passa amb el bohemians, que ens parla de les cèl·lules amb el segell d’aquest reialme que beneficiaren el seu trànsit, el kalé o caló (literalment “negre” en neosànscrit) o fins i tot denominacions derivades dels seus oficis tradicionals: els ursari (domadors d’ossos) o argintari a Romania, entre un fotimer d’altres.

Així que malbaratar aquest tresor per raons de correcció política o interessos de grup sembla poc justificable. Però també cal tenir present que el fet d’emprar el terme rroma pot estar comportant un canvi en la percepció d’aquesta nació que jutgem altament imprescindible per refermar-ne la continuïtat i existència. De manera que, com mantenia en un principi, l’ alternança i la tria segons el context i la funció és la millor manera de servir les dues causes a l’encop. O si més no, és aquella que més m’agrada i que seguiré en els posts que periòdicament pugui escriure sobre qüestions gitanes, que us ben asseguro que d’interessants n’hi ha a gavadals.

Z de zingari

Prou que preferiria dedicar l’apunt d’avui a algun rastre que embranqués en subtils misteris els amables lectors d’aquesta pàgina. Però hi ha vegades que hom ha d’atendre deures més urgents i prestar la seva veu, tot i que sigui feble i humil, a qüestions davant les quals no pot permetre’s el luxe de la negligència.

D’un temps ença, el sinistre pinxo que ocupa el càrrec de Ministro dell’Interno d’Itàlia, Roberto Maroni, ha vingut adoptant mesures adients a la xenofòbia populista que el seu propi govern promou i esventant declaracions que en temps i llocs menys indecents estarien condemnades al blasme i l’ostracisme.
Seguint una vella tradició europea i italiana, els gitanos han estat  els primers en rebre. El nomenament de comissaris especials i la confecció d’un cens d’empremtes digitals i adscripció ètnica dels romà de Nàpols i Milà n’han estat els primers i tètrics capítols. Es tracta, han explicat amb tota la barra els responsables del setge, de protegir la comunitat, encara que l’efecte real hagi estat encoratjar els miserables que amb impunitat s’han dedicat en les darreres setmanes a cremar campaments, repartir pallisses i practicar altres nobles modalitats del pogrom.

L’afany de protagonisme de Maroni, però, no ha permès ni mantenir mínimament les aparences. Primer ha amollat, amb visible satisfacció, que molts gitanos  “han marxat espontàniament a la més permissiva Espanya de Zapatero.” I si bé no tinc res especial contra els afalacs al president del nostre estat,  m’impedeix congratular-me’n el fet de riure cap de les gràcies d’aquest subjecte, sobre tot quan després afegeix que “la gent senzilla de la qual procedeixo raona així: si no tens treball, com vius? Robant i cometent delictes, i aquesta condició teva fa sentir-me insegur.”

Caldria dir que la gent senzilla de la qual jo procedeixo i amb qui tracto i amb qui m’honoro de conrear amistat veu amb força més preocupació que els mateixos nyèbits que durant els anys setanta dardaven pels voltants de Piazza Euclide buscant rojos i negres a qui estomacar, com Ignazio La Russa, ocupin ara màximes responsabilitats de govern, o que l’exèrcit i la policia italiana sota el seu control tinguin les mans deslligades per fer la guitza a tot aquell qui considerin sospitós d’alterar un ordre social i una concepció excloent de la nació que baixa dreta de les casernes de Salò i dels fraterns aplecs de Nüremberg.

Això sí, s’hauria de concedir a Maroni que els seus projectes no puguin rebre l’acusació de tenir una orientació exclusivament ètnica. Perquè fins i tot en aquesta Itàlia on el ministre de defensa demana respecte per aquells militars que lluitaren de bracet dels nazis, costa d’imaginar que puguin tornar-se a cosir zetes de “zingari” a les robes dels gitanos o que sigui factible enviar-los de bell nou amb bitllet d’anada a Belzec o Jasenovac. De fet, es tracta d’un moviment més ample i obreptici que, amb el vistiplau d’una societat cada cop més eficientment dominada per la por i el fantasma de la inseguretat, cerca de fer passar per l’aviador no només els gitanos, visibles i seculars caps de turc, si no tot element dissident, immigrant o no, que gosi rebel•lar-se contra  aquests plans d’uniformització cultural i domini oligàrquic.

Però també seria honest advertir Maroni que molts no pensem plegar-nos de braços mentre els seus nous fasci di combattimento fan i desfan, intimiden i abusen o, encara més covardament, insinuen, atien i difonen nocions que els facin el camí més planer. Per exemple, el proper 27 d’octubre, gràcies a la Universitat d’Alacant, un grapat de companys ens reunirem en el primer Seminari de Cinema Gitano, on em correspondrà exposar com el cinema i els mitjans de comunicació porten massa temps generant,  reproduint i condescendint en una imatge distorsionada i racista del poble rom, sense que aquesta dissortada gent, sistemàticament posada entre l’espasa i la paret –és a dir, davant la tria de l’assimilació total o la marginalitat- hagi tingut l’oportunitat i els mitjans de donar-hi cap rèplica. Si hi viviu a prop, em sentiria molt content de convidar-vos-hi.

D’una Albània somniada

Els arbëreshë van arribar a Itàlia en diverses onades al llarg del segle XV. Primer en petit nombre, com a forces mercenàries que recolzaven les pretensions de la Corona d’Aragó sobre Nàpols i els seus dominis. Més endavant, foragitats per l’expansió otomana, aprofitant l’agraïment del rei n’Alfons el Magnànim i la seva concessió de terres a la província de Catanzaro. Allí s’establiren i s’expandiren per Lucània, Calàbria i el nord de Sicília.
Venien d’Albània i també de colònies albaneses de Grècia, i mai se n’oblidaren. Conservaren la seva llengua autòctona i el seu catolicisme de ritu bizantí. Però també honoraren la hospitalitat del seu país d’acollida i foren fidels aliats de les conxorxes garibaldines. Un dels seus prohoms, Francesco Crispi, és considerat un dels agents determinants en el procés d’unificació de la península transalpina.

Més de cinc segles després d’aquell petit èxode, encara una cinquantena de viles, en alguns casos ja totalment aïllades, continuen reconeixent-se de forma majoritària en aquesta identitat ètnica. La forta emigració meridional de començaments del segle XX i la progressiva assimilació han fet minvar el contingent de persones que encara es declaren italoalbaneses -els càlculs més pessimistes les limiten a unes deu mil- però en els darrers anys també s’aprecia un cert revifament de l’orgull d’aquest poble i un petit progrés en el reconeixement de la seva singularitat.

I potser en això hi hagi tingut influència un fet paradoxal i de gust agredolç. Els arbëreshë, malgrat la llarga separació, seguien pensant en Albània com en la seva mare pàtria. Una Albània idealitzada pel filtre del temps i la distància, però essencialment igual a aquella que s’havien vist forçats a abandonar.
Però l’esfondrament del comunisme albanès –amb mig segle de radical isolament d’entremig- va fer arribar a Itàlia a una nova fornada d’emigrants. I els arbëreshë, que de primer veieren aquest retrobament com un possible esperó a la seva cultura i a la reconstrucció dels lligams amb el seu país d’origen, van descobrir que la seva llengua arcaica i pre-otomana no era ja la mateixa que la d’aquells nouvinguts, com tampoc ho eren els costums, els paràmetres morals o les inclinacions i projectes de futur. Qui ells tenien fins aleshores per germans eren més aviat uns cosins llunyans de qui la història i l’experiència els havia separat de forma irremissible.

Els arbëreshë van saber per aquesta desencisadora constatació que estaven sols al món; potser només emparentats amb unes escadusseres comunitats del nord de Grècia similars a les seves. Però també això els va fer entendre que si volien sobreviure, si el seu llegat i testimoni volia salvar-se d’alguna manera, només podien comptar amb ells mateixos, amb la seva perseverança i fidelitat. I que aquella Albània perduda de la qual ells encara en custodiaven fragments ja només existia en la seva voluntat de romandre. Tan de bo no els manqui la forca i aconsegueixin reeixir-hi.

Màscares tibetanes

Sense poder corroborar-ho per altres mitjans que les informacions d’alguns periodistes que em mereixen força crèdit i la carregosa sensació de déjà vu que tot plegat traspua, diria que la relació de l’Estat Xinès amb el Tibet correspon a la d’un esquema inequívocament colonial. Això és, el d’una èlit que pertany a l’ètnia majoritària a Xina però no encara al Tibet, la Han, que aprofitant una situació de domini aconseguida per la força perpetua la subordinació política i econòmica de la població autòctona i aplana el camí per a una substitució cultural. De manera que no tinc cap escrúpol en veure com la Xina ha de fer front a retrets, amenaces i pressions en un moment en el qual voldria donar una imatge beatífica de sí mateixa.

Això sí, que ningú cometi la ingenuïtat de creure que els dirigents i les potències occidentals que han fet declaracions –tampoc massa comprometedores- de recolzament a les protestes tibetanes tinguin en la qüestió un interès més enllà del purament instrumental. I no ho dic pas per sistemàtic cinisme, sinó per la pura persuasió de l’evidència.

En primer lloc, perquè la qüestió del Tibet, que ja fa mig segle pel cap baix que dura, no ha impedit que aquests mateixos mandataris hagin establert tota mena de lucratives relacions comercials, hagin donat un tracte de favor exquisit -els ara debatuts Jocs Olímpics inclosos- i hagin rigut totes les gracietes dels governs xinesos dels darrers vint anys. (Que ara creguin que convé marcar una mica el territori són figues d’un altre paner).
En segon terme, perquè si alguns d’aquests països passessin tanta angunia pels drets segrestats dels tibetans, podrien començar per allò que en la vella doctrina revolucionaria s’anomenava la propaganda pel fet. Molt significativament França, una de les qui més melodramàticament ha participat en aquest teatret, però que porta ni se sap el temps eludint la signatura de la Carta Europea de les Llengües i que ha brandat la mala excusa de l’egalité per no donar ni el més magre reconeixement a les seves pròpies minories.
I en darrera instància, perquè podrien fer extensius aquests desvetllaments a tots aquells pobles de la Xina que es troben en similars o pitjors condicions que els tibetans. N’hi ha un fum, com els uigurs, els qiangs o els derungs. Potser no vesteixen unes túniques de color safrà tan cridaneres i no tenen estrelles de Hollywood que s’hagin convertit als seus cultes animistes, però es troben igualment sotmesos a unes polítiques que per altra banda, i això ho discutirem properament amb l’extensió que es mereix, són prou més presentables que les de molts dels qui ara fan veure que les blasmen.

Potser sigui cruel estendre aquesta mateixa reflexió a totes aquelles persones que de bona fe s’han lliurat a la tasca d’agitació, a la protesta davant les ambaixades xineses, al sabotatge del pas de la torxa olímpica i la a presentació compulsiva de peticions on-line. La contribució a una causa justa no s’invalida per la inhibició en altres casos similars. Però les dobles morals sempre fan de mal passar. Sobretot si hom percep que d’una lluita la seva essència només n’és l’excusa per a una utilització interessada.

Les armèniques I

Crec que el meu deler pels assumptes armenis va florir gràcies a Els laberints bizantins de Joan Perucho. Però en els darrers temps he vist créixer-ne notablement l’interès per arreu. Sospito que la invectiva de Robert Fisk a The Great War for Civilisation hi té alguna cosa a veure. A Fum i estalzí i a Focs Follets s’hi han publicat sengles reflexions amb aquest rerafons. També Francisco Veiga al seu vibrant bloc, amb una perspectiva molt crítica (II i III) de la feina del periodista anglès i de la utilització geopolítica del genocidi armeni, ha contribuït a aquest debat.

Sigui com sigui, la història d’Armènia em resulta commovedora per la tossuderia amb la qual no s’ha resignat a desaparèixer malgrat l’afany maníac dels seus veïns per a sotmetre-la. Presoners del parany caucàsic que ha estat la seva fortuna i el seu turment, els armenis han patit invasions, persecucions, diàspores i genocidis en un grau molt superior al de la majoria de nacions de la terra. Clau de pas i pedra a la sabata dels poderosos imperis que sempre l’han envoltat (bizantins, perses, mongols, àrabs, turcs, russos) Armènia gairebé no ha conegut la pau i han estat estranys els seus períodes de segura independència. En aquestes circumstàncies, no és estrany que els armenis s’hagin refugiat en alguns símbols de la seva continuïtat cultural i de la seva supervivència: la seva llengua, la seva música o la seva església, amb el Katholikós al capdavant, autoritat espiritual que ha desenvolupat durant molt de temps el paper d’una referència política que els era negada. Però com explica Ryszard Kapuscinski a L’imperi (Sant tornem-hi: sense traducció catalana) s’han aferrat no menys significativament a dos testimonis de la seva antiga i amenaçada presència al món: els llibres i les jatxkars.

L’extraordinària tasca dels torsimanys i copistes armenis es xifra avui en més de vint-i-cinc mil volums salvats de la destrucció. D’ençà de la mateixa invenció del seu alfabet al segle IV, els monjos d’Armènia s’entesten tenaçment en la missió de produir manuscrits . I en qualsevol refugi precari, enmig de situacions extremadament adverses, es consagren a salvar la memòria de la seva civilització. Tradueixen, abans que ningú, els clàssics grecs i llatins i tot autor antic que tenen al seu abast. Tampoc fan escarafalls a les aportacions dels seus successius dominadors, ja siguin àrabs o turcs. I quan la violència d’alguna ocupació els força a exiliar-se o a amagar-se a les muntanyes, els armenis prefereixen salvar els seus llibres abans que cap altre bé. Els enterren o els transporten milers de quilòmetres, a tots els racons del món, custodiant-los de generació en generació. En la història de la humanitat no es coneix cap exemple de fidelitat i lliurament a la cultura escrita de semblants dimensions. Avui molts d’aquests manuscrits i incunables es guarden en la Biblioteca Nacional de Matenadaran, però també en dipòsits de Jerusalem, Viena, París o Venècia, nodrits per les cessions de les famílies i comunitats armènies que els havien preservat.

Les jatxkars són l’altre receptacle en el qual aboquen la seva necessitat d’afirmació. Es tracta de creus de pedra cisellades i decorades amb dissenys de fulles, fruits i altres patrons abstractes. Les tallen per arreu, en esglésies i en làpides, en creuers i en els mollons dels camins, en muntanyes i en obres civils. A l’origen, tenen un caràcter de devoció religiosa i s’erigeixen com a homenatges a hom o com a memorials d’algun fet històric o donació eclesiàstica. Però es diria que, per damunt de tot, aviat adquireixen un altre paper simbòlic de més importància: són fites, pedres mil•liars que assenyalen els llocs en els quals han viscut els armenis; fragments que puguin recordar el seu pas per la terra davant la gens aventurada possibilitat d’ésser-ne esborrats. Però ni tan sols aquest valor testimonial és consentit. Quan, després de la demarcació de fronteres dels anys vint, bona part del sud d’Armènia queda englobada en el naixent estat turc, tot el patrimoni d’ una població abocada a la dispersió i a l’èxode queda virtualment condemnat. Lliurat a la ruïna de l’abandonament, quan no a l’ensorrament planificat. Una agonia que per a vergonya turca encara perdura. I pel seu caràcter emblemàtic, l’animositat contra les jatxkars ha estat la més assenyalada. També en altres antics enclavaments armenis: el 1998 l’exèrcit de l’Azerbaidjan va començar la demolició del cementiri medieval de Djulfa a la província de Nakhitxevan, amb les seves més de quatre mil tombes gravades. Unes intervencions criminals que han tingut diversos rebrots; l’últim i més ferotge de tots a desembre de 2005.

No voldria que aquest elogi passes per una hagiografia. No tinc la ingènua pretensió que els armenis siguin millors que altres pobles o que posseeixin virtuts de tolerància, generositat i bondat en major proporció que altres col•lectivitats. Segurament, si la sort hagués estat una altra, i haguessin pogut exercir la força i el domini sobre territoris conquerits, no s’haguessin mostrat més magnànims que els qui els han arraconat. Però els fets són uns altres, i en el repartiment d’atzars i vicissituds, els ha tocat la pitjor part: la persecució i l’opressió. I en aquestes circumstàncies, val a dir-ho, s’han comportat amb dignitat, amb respecte per si mateixos i amb un coratge que els honora: oferint un alt exemple de la vàlua de la resistència i del seu gairebé indomable poder.

Rituals de pas I : les torres del silenci

Malgrat que l’Islam ja s’havia pres la llibertat de manllevar-ne conceptes, quan els àrabs ocuparen Pèrsia el 642 d.C., els zoroastrians es van veure davant la disjuntiva de convertir-se a la nova religió oficial o de mantenir l’antiga. Lenta però implacablement la majoria va decantar-se per la primera opció, però un bon grapat va perseverar en les velles creences mazdaistes. Una part d’aquests va emigrar a la costa occidental de l’Índia, on a la rodalia de Mumbai encara existeixen comunitats que mantenen la flama símbol d’aquest culte. També en restaren escampats per Àsia Central, sense que avui en quedin més que restes terminals.

Però altres anaren a instal·lar-se a les remotes i eixorques terres entre Yazd i Kerman, al centre geogràfic de l’actual Iran, on estigueren menys exposats a la pressió social que acabava portant a l’adopció de l’Islam. Així se’ls va trobar a 1903 Abraham Valentine Jackson quan va escriure el seu bell informe Persia: Past and Present i, sense enormes alteracions, així podríem trobar nosaltres els més de 20.000 zoroastrians que encara segueixen habitant aquestes terres a hores d’ara.
Convertits en una minoria amb una certa protecció legal, tot i que sotmesos a subtils dissuasions, com les discriminacions laborals, el relegament econòmic, la submissió a la llei corànica i l’estigmatització de la llengua dari, a la xarxa hi ha abundant informació de qualitat sobre la seva vida passada i present, i els zoroastrians de l’Índia fins i tot es beneficien d’un programa de conservació patrimonial de l’UNESCO.

També podem documentar-nos sobre les seves arcaiques pràctiques religioses. La més colpidora de totes, no obstant això, sembla que ha deixat d’observar-se.
Per als zoroastrians els cadàvers són impurs, mentre que la terra i el foc són sagrats. Així que per a preservar-los de la contaminació, els cossos morts no es soterraven o s’incineraven: es deixaven exposats als elements perquè es podrissin i els carronyaires hi fessin festa grossa. Amb aquesta fi edificaren en cingleres aïllades unes torres concèntriques on es dipositaven les despulles fins que eren reduïdes a pols. Heròdot ja va documentar aquest procediment, que en la seva època primitiva tenia un caràcter iniciàtic i secret i que era portat a terme per un cos sacerdotal especialment designat per a la missió.

A principis del segle XX continuava sent el ritu funerari preferent dels fidels d’Ahura Mazda i els més ortodoxes no se privaren fins l’any 1970, quan la llei iraniana obligà a tancar la darrera dema, com s’anomenen aquestes cases de difunts en dari. A occident, però, són conegudes pel nom que va emprar un funcionari de l’imperi britànic a mitjans del segle XIX: torres del silenci.

(Fotografia de Sebastià Giralt a Flickr)

Sobre les elevacions de les planures desèrtiques dels encontorns de Yazd encara s’hi poden contemplar algunes d’aquestes construccions que durant més de vint segles allotjaren una de les cerimònies de passatge més singulars de les quals es servi memòria.

Foc interior

D’entre totes les passions, la del viatge és una de les que m’ha estat més fidel, i no m’ha dolgut afrontar privacions per permetre-me-la. En la meva època d’estudiant havia arribat a passat set i gana, a dormir al terra i al ras, a estar dies sense rentar-me, a fer front a intents d’extorsió i a pagar suborns i sofrir variada companyia d’individus desaconsellables. Però mai, en cap circumstància, recordo haver sentit un desig imperiós de retrobar el confort de casa: la sensació de moviment m’ha proporcionat un benestar que em compensava de tota incomoditat.

Potser per aquest motiu m’ha interessat tant la teoria mai sistematitzada de Bruce Chatwin, segons la qual el desplaçament és beneficiós per sí mateix. Un dia, Chatwin va deixar la seva ben remunerada feina com a taxador de la casa de subhastes Sotheby’s per anar-se’n a conviure amb una tribu errant del Sudan. En endavant, va sentir una vocació irresistible per allò que va denominar com l’alternativa nòmada. Pel gran andarec britànic, la vida dels pobles nòmades d’arreu del món no representava un estat de civilització més endarrerit que la vida sedentària, sinó més aviat el contrari. El triomf del sedentarisme com a opció dominant en l’espècie equivalia a la derrota d’un model de més altes virtuts morals i espirituals, més just en la seva organització social, més saludable, més respectuós amb el medi i més capaç de proporcionar felicitat als seus seguidors. Chatwin va dedicar-se tenaçment a recollir indicis i proves que recolzessin la seva pretensió. Mantingué que el nomadisme estava inscrit en la memòria genètica de la humanitat, que la Gran Dolença, com l’anomenava Baudelaire, “l’horror a la llar”, o l’impuls continu de moure’s que afecta a molts nadons, eren residus d’aquesta herència. Rastrejà en mitologies i cicles religiosos de diversos pobles la condició privilegiada que atribuïen a la vida en ruta, al pasturatge. Fou adepte a predicar amb l’exemple, com demostra la seva carrera de viatger incansable, i deixà magnífics testimonis de totes aquestes perquisicions en llibres que no puc estar-me de recomanar, com The songlines (sobre els aborígens australians) o What am i doing here? (antologia dels seus articles)

De ben segur, hagués estat d’acord amb aquestes línies d’un altre famós rodamón, Ryszard Kapuscinski: “Pel nòmada, el pas a la vida sedentària fou sempre el darrer recurs, una derrota vital, una degradació. Al nòmada, només per la força se’l pot obligar a portar una vida sedentària: a través d’un imperatiu econòmic o polític.”

No obstant això, aquests imperatius són cada dia més apressants i més severs. És evident que el nomadisme no es pot compatibilitzar fàcilment amb el sedentarisme. Ambdós sistemes es regeixen per lògiques distintes i tenen interessos sovint enfrontats. Governs i poders econòmics de tota classe no tenen massa miraments en practicar polítiques dissuasives del nomadisme i en legislar de manera que sigui difícil o impossible per aquestes comunitats continuar amb les seves maneres tradicionals de guanyar-se la vida. A vegades, la sedentarització induïda per tots aquests obstacles arriba a ser presentada com un èxit. Però pregonada eufemísticament com a integració, no és cap altre cosa que una assimilació aconseguida mitjançant el xantatge i altres formes de violència directa o encoberta.

En voldria parlar sovint en aquestes anotacions. Els mètodes per apagar i les estratègies per a mantenir encesa aquesta flama que esmenta el gran poema èpic finès, el Kalevala: Foc interior…febre de transhumància.

Els jueus clandestins

El criptojudaisme, aquesta vergonya ibèrica, és un assumpte que tostemps m’ha fascinat, perquè suposa la conservació, gairebé sempre de manera aïllada, residual i totalment secreta, de rituals desapareguts de la vida pública segles enrera. I el perill físic i l’estigmatització que comportava aquest fet ens parla d’una emocionant penyora de fidelitat a uns orígens i d’una voluntat d’ésser malgrat tots els inconvenients mai suficientment lloada. En molts casos, passades ja moltes generacions de les conversions forçades, aquests codis de creences es trobaven ja completament transfigurats: allò que romania per damunt de tot era la consciència de diferència i una resistència instintiva a deixar-se aniquilar. Malauradament, també la transmissió d’una por i d’una reserva que travessa el temps i l’espai.

Així ho va descobrir un enginyer jueu polonès, Samuel Schwarz que l’any 1915 va ésser contractat per la Portuguese American Pin Company. Schwarz havia arribat a la península amb la intenció de trobar els rastres de comunitats que haguessin servat el judaisme. Després de diverses infructuoses perquisicions, a 1917, a Belmonte, província de la Beira Baixa, va establir el primer gran contacte. Un jueu de Lisboa, de qui s’havia guanyat l’estimació, va presentar-lo a la seva família de Belmonte tot xiuxiuejant-los: “És dels nostres”. Treballosament, aquests cristiaos-novos, com encara eren assenyalats per molta gent de la vila, van anar deixant-lo participar en la seva vida religiosa; sempre de portes endins.

El principal obstacle amb que va topar fou que les dones de la comunitat, receptacles d’aquesta identitat i de les seves cerimònies i oracions, se’n malfiaven, perquè les seves pregàries havien adoptat feia centúries la llengua portuguesa i Schwarz només les coneixia en hebreu. Així va ser fins el dia que en recitar el Shema Israel, una d’aquelles dones va reconèixer la paraula Adonai, i va convèncer-se de la seva condició de fill del poble escollit. Tal havia estat el seu isolament que molts d’aquells jueus de Belmonte i d’alguns pobles veïns creien que eren els darrers jueus del món. I per descomptat, els atordia que hom com Schwarz pogués anar pel món fent-ne oberta proclama.

De fet, Schwarz, en estudiar les fórmules de la religió mosaica entre aquella gent, com recull al llibre Os cristiaos-novos em Portugal no seculo XX (1925), no només s’adonà que estava farcida de tradicions desfigurades per la transmissió oral però amb un inequívoc eco jueu, ans que el propi segredo, l’ocultació de les manifestacions de pertinença a la descendència d’Abraham, fins i tot en una època com aquella de relaxació religiosa, formava part indestriable de la seva manera d’entendre el judaisme.

El cas de Belmonte és un cas únic a la vella Sefarad per la importància que encara hi té una comunitat d’aquest tipus. Es calcula que avui compta aproximadament amb seixanta famílies. La solidaritat de grup, una rígida endogàmia i la tenacitat en el segredo han estat els principals responsables de llur supervivència.
I un detall curiós ens serveix per a exemplificar-ho. D’ençà dels primers vuitanta, han anat arribant a Belmonte rabins estrangers amb la idea de restablir l’ortodòxia: el seguiment més estricte del caixrut, la recuperació de l’hebreu amb caràcter ritual i etc. Però no semblen haver-hi reeixit completament. Fins i tot, molts porten una nova vida doble: van a la sinagoga però a casa segueixen amb els costums de tota la vida. I altres, per causa del poc tacte i prepotència d’aquest rabins, han arribat a trencar-hi relacions. Orgullosos fins a la fi de qui són, els marranos de Belmonte perseveren en allò que amb tantes angunies els va ésser llegat.