(Enllà del desig de produir coses boniques, la passió rectora de la meva vida ha sigut i és l’odi a la civilització moderna.)

…i si em permeteu l’afegit, l’avorriment a tot el reguitzell inacabable de sopars, aplecs, aniversaris, festes, festetes, trobades, reunions, commemoracions, compra de coses inútils i folla espiral de despeses que ens cau al damunt cada mes de desembre. La mobilització ininterrompuda que no deixa ni un segon de treva per seure i gaudir de l’enorme plaer del silenci, de la pau de la llar, de la reflexió pausada i de la dedicació als propis interessos tan preuada per un solitari de mena com servidor de vostès.

Un dels nostres paratges preferits quedava entre les vies del ferrocarril i la masia de Ca N’ Alzamora. Una contrada trencada de timbes i torrents, coberta de bardisses i canyissars i només civilitzada per uns escadussers horts gairebé inaccessibles, dues antigues manufactures tancades i una petita colònia d’humils habitatges associada a aquestes fàbriques.

Fou darrera de la part visible d’una d’elles, entre obstacles diversos i esbarzers i quan tot just s’engegava el pla d’urbanització de la zona, on hi vàrem fer una de les nostres més desconcertants troballes. Es tractava d’una mena de templet de maó vermell, de planta rodona o potser octogonal, coronada per una petita cúpula i guarnida per uns arcs apuntats que emmarcaven les mínimes finestres. No cal dir que aquella enigmàtica capella, tan críptica i incomprensiblement encaixada en aquell indret, va tenir un efecte immediat sobre les nostres imaginacions tan amarades de lectures lovecraftianes.
Recordo que mentre hi rondàvem pensant com accedir-hi va començar a ploure a bots i barrals. Però nosaltres érem joves i negligents, de manera que se’ns va acudir llevar-nos les camises per no enfangar-les i fer un petit castell humà per atansar el més lleuger dels nostres a l’única obertura accessible. La inspecció visual de l’interior no ens va deseixir de la primera impressió: era ben raonable que allò s’hagués edificat per a servir de lloc de culte, si bé les falques, taulons i altres materials de construcció indicaven que havia abraçat la nova confessió emergent en aquells dies.

A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.

A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.

Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.

Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.

Perquè aquesta mena de tatuatges són un llenguatge que els vori v zakone (els “lladres en la llei”, és a dir, aquells delinqüents que segueixen els codis de l’hampa russa) fan servir amb el fi d’identificar-se i establir jerarquies, especialment dins de les populoses i sovint brutals presons del país. Així, una rosa al pit significa que s’ha estat iniciat, anells i cúpules simbolitzen les condemnes que s’han patit i de quin tipus, un botxí que s’ha comès un assassinat, un cor fes per una daga que s’és un sicari a sou, un corsari que s’és un lladre, un estel al genoll que s’ha promès no agenollar-se mai davant l’autoritat i, com aquests, un llarguíssim etcètera. També n’hi ha d’infamants i que són tatuats per la força: aquells que adverteixen que qui els porta ha arribat a enteses amb el sistema, que professa una ideologia mal considerada o que algun deute o feblesa l’ha condemnat a ocupar l’estatus més terrible en l’anomenada zona: el d’esclau.

Resulta difícil d’explicar amb exactitud què significa ésser un vor v zakone. Primerament perquè tot el que en sé ho he llegit o m’ho han explicat, però com era presumible no he viscut en pròpia carn. I, en segon lloc, perquè no es tracta d’una condició tan definida com podria ser la d’un membre de la màfia, encara que ambdós móns hagin anat confluint i confonent-se. Però per tractar de resumir-ho, direm que s’accedeix a aquesta dignitat quan es compleixen una sèrie de requisits dins l’escalafó del món criminal: determinat nombre de penes a les esquenes, provades habilitats en la varietat de delinqüència que s’exerceixi, dots de lideratge i, sobretot, haver jurat seguir certs principis d’honor entre lladres. Principalment, la ferma promesa de no guanyar-se mai el pa d’acord amb la legalitat i de no reconèixer més lleialtat que la deguda al jurament de viure com un vori. Justament un dels tatuatges més populars ha estat la paraula Bog (Déu en rus), que és també un acrònim de “tornaré a robar”.
No caldria afegir que aquest ritus i principis es prenen molt seriosament i que rifar-los pot tenir greus conseqüències.
Sigui com sigui, aquest component de ferotge resistència a l’autoritat i a l’estat, així com la intensitat del compromís que un vor assumeix, pot semblar-nos exagerat. Però crec que ajuda a entendre’l l’entorn que va veure néixer el fenomen: el dels camps de treball de càstig del període estalinista i les seves reminiscències fins els nostres dies.

Malgrat que el llibre susdit resulta molt instructiu, potser té més valor com a testimoni gràfic que com a explicació sociològica. Però, de fet, és una derivació de l’obra mitjançant la qual jo vaig començar a conèixer la qüestió: el documental Mark of Cain, d’Alix Lambert. Una peça especialment valuosa si tenim en compte que gaudir d’accés a les presons russes no deu ser ni massa senzill ni figurar entre les prioritats de transparència informativa del govern d’aquells països.
No obstant això, qui vulgui aprofundir-hi, no podrà deixar de servir-se del treball canònic de Danzig Baldaev: l’enciclopèdia en tres toms en la confecció de la qual aquest etnòleg buriat va ocupar tota la seva vida.

Però potser us demanareu si el meu interès en tot plegat és purament folklòric.
No exactament.
Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció del codi de tatuatges va ser que en aquests primers materials als quals vaig accedir i que en tractaven constataven també un afebliment en el rigor amb què es servava. Aquesta dissolució s’expressava no només mitjançant nous motius i dissenys que es feien amb gratuititat i sense que tinguessin ja un significat concret i interpretable per a tothom, sinó també per la creixent facilitat d’accés al vells símbols, que d’antuvi hom havia de guanyar-se per mèrit i que avui es poden comprar pagant la suma oportuna.

El palmarès d’ambdós resulta encara enlluernador, si bé Bartali va veure estroncats els seus millors anys per la contesa mundial, mentre que Coppi va prendre el seu relleu com a dominador del ciclisme mundial en llur moment de plenitud. Entre ells hi hagué una aferrissada rivalitat, ben atiada per les dues itàlies que els seguien. Però també nodriren una relació de respecte i companyonia.
La seva anècdota més famosa i la que els unirà icònicament per sempre més va donar-se al Tour de França del 52: arribades les duríssimes rampes del Galibier, Coppi i Bartali pujaven cap al cim frec a frec, tot i que la situació afavoria més el primer. Enmig d’aquell duel titànic (perdoneu-me els adjectius, però la crònica esportiva ha de respectar uns tòpics llargament establerts), un d’ells va passar l’ampolla d’aigua a l’altre tot dient “beu-ne, encara n’hi ha una mica”. El fotògraf Carlo Martini prengué una instantània del moment, que ràpidament s’esbombà com a símbol definitiu de la generositat cavalleresca i fraternal entre adversaris. Però la imatge mantenia l’ambigüitat de qui donava i qui rebia el bidó, i els dos protagonistes van preservar-ne sempre més l’enigme. Com tota bona llegenda, n’hi ha versions, teories i intèrprets per a tots els gustos, i de fet l’escena i la fotografia tenien ja un precedent en l’ascensió a l’Izoard del Tour del 49, malgrat que la que va passar a la història per la seva plasticitat fou la de 1952.

Molt raonablement, ara us tocaria preguntar quina ventada m’ha donat per acabar recollint aquesta rondalla de vora el foc dins la meva bitàcola.
Veureu, a mi l’esport professional modern m’ha anat deixant d’agradar.
Diuen que hi ha gent a qui a certa edat això ja els hi passa. De manera que fora d’escadusseres sessions de pilota –basca o valenciana- i d’una mínima dosi anual de rugby gal·lès, segueixo amb indiferència els esdeveniments de la matèria. O per ésser més exacte, la coartada que ofereix per a practicar un patrioterisme especialment tronat i analfabet em provoca creixent repulsió. I com l’estructura de diaris i noticiaris actual fa impossible no assabentar-se de com va la lliga de futbol o de si tal tennista ha guanyat el torneig patrocinat per algun dels paradisos fiscals que tan bé coneix o si tal altre pilot ha deixat de guanyar alguna cursa en el feu d’alguna dictadura del Golf Pèrsic, em limito a consentir-me algunes alegries en ocasió de qualsevol derrota que atenuï aquest enutjosa cantilena, especialment si tenen color blanc o rojigualda.

Però tota llei té una excepció, i a pesar de les meves reiterades promeses, quan arriba cada primavera, no sé apartar-me de la seducció que les clàssiques ciclistes del nord desencadenen dins meu. I així em descobreixo a les sobretaules dels diumenges d’abril seguint els sotracs dels corredors sobre el llambordí de la París-Roubaix o els seus secs atacs en els muren del Tour de Flandes.

Es tracta d’un darrer residu del meu amor a l’esport que amb molta diferència més m’ha agradat, aquell que he trobat més impregnat de lirisme, el que ha generat una prosa periodística més consistent, el més bonic i espiritual de tots.

No dubto que algun dia aquest últim reducte de resistència sentimental també caurà i el ciclisme esdevindrà el record entranyable d’una passió de joventut que va esvair-se al mateix temps que els postrems brots d’ingenuïtat. Tot i que potser això coincideixi amb la final ensulsiada d’una pràctica esportiva enverinada de mort.
Viciat fins al moll per les pràctiques més aberrants de dopatge i adulteració de la competició practicades amb entusiasme pels ciclistes, principals responsables, instigadors i beneficiaris del daltabaix, i amb la complicitat vergonyant de les autoritats judicials i polítiques que en el millor estil de la RDA han fet tot el possible per treure rèdits propagandístics de les victòries falsejades sense pretendre mai fer net amb aquest pou pestífer, els afeccionats al ciclisme fa molts anys que veiem giros, voltes i critèriums com si fóssim androides de Blade Runner, això és, sense saber si els nostres records són reals o inventats. Una mania absurda de la qual tractem de anar-nos-en desempallegant, mentre tot plegat segueix un camí molt similar al de la boxa, també esport ben popular en els anys 60 o 70 del segle passat i avui confinat a sòrdides catacombes.

Ja sé que el quadre és sospitós de contumàcia. Però per una vegada, no sóc jo qui ha anat a la recerca d’un derelicte, sinó ell qui m’ha vingut a trobar. I potser aquest apunt representi un definitiu arranjament de comptes que he anat postergant.
Però mentre arriba aquest terme, no em resisteixo a llegir periòdicament el blog de’n Sergio, Ciclismo2005, una crònica personalíssima, airada, devastadora i que no agafa presoners de les més brutes interioritats d’aquest sinistre present. Perquè amb tots els seus possibles bescantaments i arbitrarietats, crec que algun dia es podrà llegir com l’apassionant novel·la de la decadència sense retorn d’aquesta cultura centenària.

Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.

N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”

O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”

Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”

Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”

Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”

D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):

Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-

Ara bé, en aquesta qüestió mantinc idees tan fermes com poc compartides. Per exemple, he pogut comprovar que la meva simpatia pels vells noms germànics dels nostres comtes és una autèntica raresa: si excloem els Bernats i una esperançadora revifalla dels Oleguers, ens trobem amb només dos-cents Guifrés, un curt mig centenar de Berenguers, menys de quatre Odalrics o Isembards i cap, aviat és dit, Sunifred, Sunyer o Borrell.

Encara menys prèdica han tingut els sonors noms dels monarques visigots, tot i que no pot dir-se que fossin desconeguts a la generació dels nostres pares: ni rastre d’un mal Turismon, d’un Vamba, d’un Tulga o d’un Vitiza, de Sigerics o Gundemars. D’aquest patrimoni onomàstic tan absurdament malaguanyat només aconsegueixo rescatar un valent que va batejar el seu fill amb el meu preferit de tots: Suintila.
De fet, la cosa medieval, que és la font més certa que jo manegaria en cas de tenir descendència (o com ja fou el cas, d’apadrinar), ha anat ben fluixa. Tristany, el que jo escolliria si només fos assumpte meu, sols presenta set coincidències. Les mateixes que Galceran i unes quantes menys que Huc, Bertran o Guerau. I per la banda bizantina, artúrica o literària millor deixar-ho córrer. Us podeu creure que al Principat, i dubto que al País Valencià rodin millor les coses, s’hi registren només quatre Joanots i entre un i tres Ausies? Doncs això…

En el cantó femení hi ha hagut una mica més de varietat. Hi ha un grapadet d’Isoldes, alguna que altra Sança (oi que és bonic?) o nou Almodis. Però tampoc esperem miracles: on són les Esclermondes, Carmesines o Adelaises? Ca! Aquí carretades de Júlies, Paules i Lucies fins que ens n’avorreixin i passem a la següent dèria. (El fenomen de la popularitat i contagi d’un nom o grup de noms, però, no és pas insignificant, i se’n poden extreure interessants conclusions, sobretot en els estudis històrics.).

I deia que n’era un exemple perquè això d’una nevada no té res de vestigial o derelictesc que justifiqui la seva inclusió en aquesta pàgina (cada dia m’abandono més sovint a aquest rampells).
O potser sí?  Perquè ben mirat, i diguin el que diguin els registres meteorològics, la neu entre nosaltres sembla ser un fenomen en remissió. I malgrat els afanys del Ministeri de Foment i la Comunitat de Madrid, també les llargues alteracions de la vida quotidiana que implicava o els forçosos règims d’aïllament que imposava en moltes comunitats que havien de comptar-hi per preparar l’estació freda. Jo la recordo com una cita puntual de cada hivern d’infantesa; tant com les carregues de gas-oil i vitualles que havíem de pujar al rebost de la iaia. (Si realment queia cada any o cada tres non c’entra niente, que dirien els italians)

El cas es que aquesta seducció estètica difícil de raonar va portar-me a proposar a la televisió de Barcelona una petita peça documental sobre la comunitat jueva de la ciutat.
Amb la ingenuïtat del novell, jo pretenia conjuminar el rerefons llegendari de la història de les claus esmentada a l’anterior apunt amb la realitat de l’actual comunitat barcelonina.
Com s’ha vist, la investigació del primer punt ja va desballestar un dels meus primitius propòsits, però encara quedava dempeus l’altre. I dic encara perquè no sabia quina mena de finíssim sedàs m’hauria calgut travessar per aconseguir-ho.

Així, després d’un pacient setge, vaig aconseguir ésser rebut per la presidenta de la Comunitat Israelita de Barcelona. I allà vaig començar-me a enredar en la subtil xarxa de prevencions amb que molt raonablement els membres d’aquesta preserven la seva discreció. Perquè tot i detallar molt detingudament les meves intencions, oferir solides comprovacions de la meva identitat i admetre llargues deliberacions per rebre el vist-i-plau, se’m va donar unes instruccions sense les quals no hi hauria filmació possible. A saber: no podria enregistrar cap cerimònia religiosa i, segurament, ni tan sols la sinagoga buida, em reservaria de donar dades molt detallades sobre els protagonistes de la peça o de recollir determinades opinions polítiques i, sobre tot, la condició més enigmàtica, només parlaria d’aquella comunitat i no de cap altre.
Per un peça que no havia de durar ni deu minuts, tot allà semblava un xic excessiu, i posteriors dilacions i traves van convidar-me a deixar-ho córrer.

Però aquella claudicació no implicava deixar de satisfer certes curiositats. I si fins aleshores desconeixia que hi hagués cap altre comunitat jueva a Barcelona, el deseiximent del projecte em permetia esbrinar-ne alguna cosa.
És així com vaig saber que a finals del setanta, l’arribada d’alguns jueus sud-americans va introduir un element de tensió dins la comunitat ortodoxa establerta a meitat de la dècada dels cinquanta. Perquè aquells jueus argentins, uruguaians o xilens s’adscrivien de forma poc dissimulada als corrents reformistes o progressistes del judaisme; una eventualitat que indubtablement feia poca gràcia als observants de l’ortodòxia del carrer Avenir.

Per apaivagar els malentesos i tractar de conformar una única comunitat, que atès el petit nombre de jueus de Barcelona semblava l’opció més sensata, s’emprengueren diversos intents de conciliació. El més important va ser un dinar de germanor en una finca de Valldoreix, on a principis dels vuitanta es van trobar membres d’ambdues tendències. Però com li explicava l’any passat al Jaume Fàbrega, no es va comptar amb què si els ortodoxes portaven les seves viandes impecablement sacrificades, els jueus del con sud tampoc van renunciar als seus sagnants talls de vedella poc ni gens càixer. I com el propietari de la casa es va negar en rodó a que aquelles carns impures profanessin la seva graella, el dinar va acabar com el rosari de l’aurora i els retrets i baralles d’aquell aplec van trencar tota possibilitat de consens. El resultat ja el sabeu, i encara avui hi ha dues comunitats a Barcelona que actuen com si l’altra no existís i fan tot el possible per ignorar-se.