Records inventats

Residus d’un paisatge mític. Rubí: topants de Ca n’Alzamora i la Torre de la Llebre.

Teníem disset anys i ens agradava parar per les rodalies feréstegues i solitàries del poble. I us haureu de refiar de la meva paraula: en aquell món anterior a la gran especulació, els afores de Rubí oferien incitants casalots abandonats o vells magatzems industrials mig enderrocats a dojo, o llocs tan estranys i encisadors com el “cementiri de les caves”, un xiprerar apartat on en època indeterminada algú havia tingut la pensada de plantar-hi un grapat d’estàtues d’inspiració vagament romana i de rèpliques de capitells dòrics. Tot allò feia les delícies d’una colla amb tantes galindaines decadentistes com la nostra, i sovint ens lliuràvem a expedicions nocturnes d’exploració d’un territori sobre el qual havíem anat construint una personal mitologia.

Un dels nostres paratges preferits quedava entre les vies del ferrocarril i la masia de Ca N’ Alzamora. Una contrada trencada de timbes i torrents, coberta de bardisses i canyissars i només civilitzada per uns escadussers horts gairebé inaccessibles, dues antigues manufactures tancades i una petita colònia d’humils habitatges associada a aquestes fàbriques.

Fou darrera de la part visible d’una d’elles, entre obstacles diversos i esbarzers i quan tot just s’engegava el pla d’urbanització de la zona, on hi vàrem fer una de les nostres més desconcertants troballes. Es tractava d’una mena de templet de maó vermell, de planta rodona o potser octogonal, coronada per una petita cúpula i guarnida per uns arcs apuntats que emmarcaven les mínimes finestres. No cal dir que aquella enigmàtica capella, tan críptica i incomprensiblement encaixada en aquell indret, va tenir un efecte immediat sobre les nostres imaginacions tan amarades de lectures lovecraftianes.
Recordo que mentre hi rondàvem pensant com accedir-hi va començar a ploure a bots i barrals. Però nosaltres érem joves i negligents, de manera que se’ns va acudir llevar-nos les camises per no enfangar-les i fer un petit castell humà per atansar el més lleuger dels nostres a l’única obertura accessible. La inspecció visual de l’interior no ens va deseixir de la primera impressió: era ben raonable que allò s’hagués edificat per a servir de lloc de culte, si bé les falques, taulons i altres materials de construcció indicaven que havia abraçat la nova confessió emergent en aquells dies.

Tres o quatre anys més tard vaig topar-me amb un petit article de la premsa local que ara em planyo de no haver conservat. L’ escrit recollia l’enderroc de l’edifici i n’explicava breument la història. Segons aquella font, l’havia fet erigir un prohom de la vila als anys vint (o trenta) del passat segle per allotjar-hi… una sinagoga. Són tots els detalls que puc recordar, i si el projecte va reeixir o a quina comunitat pensava atendre són detalls boirosos que no he aconseguit recuperar. Per més que m’hi escarrassat, no hi ha hagut manera de localitzar cap ulterior informació. La minuciosa fitxa tècnica de l’ inventari de la Diputació, tan tristament rica en vestigis rubinencs desapareguts, no en diu una paraula, i caldrà veure si abans d’ésser esfondrada va trobar lloc en el catàleg definitiu de bens patrimonials (prou sé que és una incoherència, però aquest país és així i aquí han passat moltes coses que mai hagueren d’haver passat). Mentrestant he buscat la confirmació d’alguns dels coparticipants de la descoberta, però les seves respostes han tingut un caire al·lucinatori que no ajuda a desmentir la sensació que tot plegat forma part d’un passat perdut i soterrat, tan irreal com si fos purament imaginari. Potser sigui aquest el to que pertoqui a l’evocació d’una vida que s’allunya i es desfà sense remei: la del nostre vell poble i la de la nostra adolescència, cada cop més llunyana i llegendària.

Ferragosto

Agost és, amb novembre, el mes que més m’agrada. Perquè nues d’urgències, les coses semblen reverberar amb una llum que transmet la seva veritat íntima, i perquè el món, de vacances, en el seu sentit etimològic de “vacar”, ajorna les seves crides, suspèn les seves vigilàncies i es diria que ens concedeix a tots una dolça pròrroga, un llarg instant de rearmament per a les lluites de l’esdevenidor.

A migdia dono uns revolts pels carrers deserts del barri de Salamanca. Me n’atreuen els seus insòlits comerços de tapissers, de secrets brocanters, de sospitosos negociats, de llibreters que s’afanyen darrera discrets aparadors. També grans escoles privades que semblen el capítol d’alguna ordre ultracatòlica i que ara reposen de la seva sinistra tasca doctrinària.
Aquí hi viu la classe alta de la ciutat, majoritàriament de vacances, i s’hi transpira una soledat intimidant que s’escola de darrera els balcons closos i agita els arbres ombrosos que amaguen els edificis. Sí, certament no hi ha un mes que li provi millor a Madrid.

A la vesprada, després de quatre hores de camí i amb mínimes expectatives de fresca, sortim a fer un tomb per un poble extremeny de la Tierra de Barros. Hi hem vingut a veure (i l’ombra de la paraula acomiadar-nos plana sobre nostre com una angoixa sorda) a un parent malauradament molt malalt. És un vell camperol nascut encara a un cortijo, aquest al·lucinant residu senyorívol del migdia espanyol, que amb els seus records ens connecta amb estrats d’un passat gairebé inconcebible. Pels carrers s’hi veu poca gent, principalment un grapadet d’avis com ell que comencen a treure les seves cadires al carrer, mentre uns pocs joves empolainats s’apleguen per anar a la fira del poble veí. Magres comerços baixen les reixes, bars tristois emeten reflexos tornassolats, lents dragons grimpen per les parets de les cases i la xafogor ho ablaneix tot. Arreu s’hi respira un aire de suau decadència i per un moment sento un pànic antropològic davant la consumpció d’aquest univers rural.

Més tard, però, mentre sopem a un patí, una tempesta ferotge ens sorprèn i correm a refugiar-nos sota un rafal. Poc després cau el subministrament elèctric i la situació, alleujada per l’escalf d’unes espelmes i amenitzada per una simfonia de llamps i trons, ens provoca un estat proper a l’eufòria. És un revers màgic de l’ànim anterior; la intuïció de viure un impasse rar, cada vegada més rar en el nostre entorn ultratecnificat i sobreprotegit.

Els italians, d’aquests dies meridians de l’estiu, en diuen Ferragosto. La paraula és una deformació de Feriae Augusti, la festa on s’honoraven els Déus de la fertilitat i les collites. Però el mot, per via d’una falsa etimologia, evoca l’idea del ferro roent, del sol implacable, de la plenitud de la vida, de vells i enèrgics mites pagans. I jo sempre m’hi sento com s’hi hagués tornat a casa.

I de banda sonora, una de les meves cançons favorites del gran Battiato, que sempre escolto sota els fuochi di ferragosto, mentre penso en “che scherzi gioca all’uomo la natura” i “come cambia in fretta la morale”.

Una clau de tinta obscura

Farà cosa de tres o quatre setmanes, un company va venir a ensenyar-me entre divertit i indignat el llibre que per error li havien fet arribar. Pot entendre’s: havia demanat no recordo quina collonada i li havien servit: Russian prison tatoos: Codes of authority, domination and struggle.
Em vaig estar de dir-li que amb el canvi hi havia sortit guanyant, però tot i consolar-lo explicant-li que no es tractava d’una frivolitat editorial, sinó d’una fascinadora indagació en el significat d’aquests símbols entre els clients de les institucions penitenciàries de les repúbliques ex soviètiques, no va tenir cap recança en deixar-me’l endur a casa uns quants dies. Casualment, aquell mateix cap de setmana vaig veure Eastern promises, el darrer i seriós film de David Cronenberg on aquest codi juga un paper de molt relleu en el progrés de la trama.

Perquè aquesta mena de tatuatges són un llenguatge que els vori v zakone (els “lladres en la llei”, és a dir, aquells delinqüents que segueixen els codis de l’hampa russa) fan servir amb el fi d’identificar-se i establir jerarquies, especialment dins de les populoses i sovint brutals presons del país. Així, una rosa al pit significa que s’ha estat iniciat, anells i cúpules simbolitzen les condemnes que s’han patit i de quin tipus, un botxí que s’ha comès un assassinat, un cor fes per una daga que s’és un sicari a sou, un corsari que s’és un lladre, un estel al genoll que s’ha promès no agenollar-se mai davant l’autoritat i, com aquests, un llarguíssim etcètera. També n’hi ha d’infamants i que són tatuats per la força: aquells que adverteixen que qui els porta ha arribat a enteses amb el sistema, que professa una ideologia mal considerada o que algun deute o feblesa l’ha condemnat a ocupar l’estatus més terrible en l’anomenada zona: el d’esclau.

Resulta difícil d’explicar amb exactitud què significa ésser un vor v zakone. Primerament perquè tot el que en sé ho he llegit o m’ho han explicat, però com era presumible no he viscut en pròpia carn. I, en segon lloc, perquè no es tracta d’una condició tan definida com podria ser la d’un membre de la màfia, encara que ambdós móns hagin anat confluint i confonent-se. Però per tractar de resumir-ho, direm que s’accedeix a aquesta dignitat quan es compleixen una sèrie de requisits dins l’escalafó del món criminal: determinat nombre de penes a les esquenes, provades habilitats en la varietat de delinqüència que s’exerceixi, dots de lideratge i, sobretot, haver jurat seguir certs principis d’honor entre lladres. Principalment, la ferma promesa de no guanyar-se mai el pa d’acord amb la legalitat i de no reconèixer més lleialtat que la deguda al jurament de viure com un vori. Justament un dels tatuatges més populars ha estat la paraula Bog (Déu en rus), que és també un acrònim de “tornaré a robar”.
No caldria afegir que aquest ritus i principis es prenen molt seriosament i que rifar-los pot tenir greus conseqüències.
Sigui com sigui, aquest component de ferotge resistència a l’autoritat i a l’estat, així com la intensitat del compromís que un vor assumeix, pot semblar-nos exagerat. Però crec que ajuda a entendre’l l’entorn que va veure néixer el fenomen: el dels camps de treball de càstig del període estalinista i les seves reminiscències fins els nostres dies.

Malgrat que el llibre susdit resulta molt instructiu, potser té més valor com a testimoni gràfic que com a explicació sociològica. Però, de fet, és una derivació de l’obra mitjançant la qual jo vaig començar a conèixer la qüestió: el documental Mark of Cain, d’Alix Lambert. Una peça especialment valuosa si tenim en compte que gaudir d’accés a les presons russes no deu ser ni massa senzill ni figurar entre les prioritats de transparència informativa del govern d’aquells països.
No obstant això, qui vulgui aprofundir-hi, no podrà deixar de servir-se del treball canònic de Danzig Baldaev: l’enciclopèdia en tres toms en la confecció de la qual aquest etnòleg buriat va ocupar tota la seva vida.

Però potser us demanareu si el meu interès en tot plegat és purament folklòric.
No exactament.
Una de les primeres coses que em va cridar l’atenció del codi de tatuatges va ser que en aquests primers materials als quals vaig accedir i que en tractaven constataven també un afebliment en el rigor amb què es servava. Aquesta dissolució s’expressava no només mitjançant nous motius i dissenys que es feien amb gratuititat i sense que tinguessin ja un significat concret i interpretable per a tothom, sinó també per la creixent facilitat d’accés al vells símbols, que d’antuvi hom havia de guanyar-se per mèrit i que avui es poden comprar pagant la suma oportuna.

He explicat en algun apunt anterior molts dels temes que vaig abordant en aquests papers no deixen de ser un esborrany de la meva indagació en el concepte de substitució cultural. I com a part d’aquesta recerca, he estat molt interessat en saber quines circumstàncies el faciliten o l’entorpeixen. Conseqüentment, he trobat d’especial utilitat esbrinar si en les zones grises i marginals, en els llimbs i en els inframóns, aquests processos són més ràpids i volàtils, més incontrolables o bé més impermeables al canvi i difícils de reconduir. I en algun moment vaig creure que l’assumpte dels tatuatges criminals –molt característic, però no específic dels vori :és present igualment a les màfies xineses, japoneses, filipines o d’Amèrica central, entre altres- em podia oferir alguna clau.
Lamento dir que, si hi era, jo no he sabut desxifrar-la inequívocament. Però prometo perseverar-hi i mantenir-vos-en informats si acabo plegant-hi res.

Bagatges en liquidació I

La història s’ha grapejat moltes, massa vegades, però encara és possible que algú no la conegui: Gino Bartali i Fausto Coppi eren les dues figures més importants del ciclisme italià dels anys 40 i 50, i també en representaven els seus dos arquetips essencials. Bartali, cinc anys més vell que Coppi, era fill d’un petit propietari rural toscà, tenia una planta imponent i un rostre rocallós esculpit per un accident, provenia d’un entorn de ferms valors conservadors i ell mateix era un catòlic devot; encara que molt més tard s’ha sabut que també va participar en tasques d’ocultació de jueus durant el període d’ocupació alemanya. Coppi, contràriament, representava un model molt més desafiant i arrenglerat a sinistra: fill igualment d’humils camperols piamontesos, va provocar sonats escàndols per la seva oberta relació adultera amb Giulia Occhini i la seva aparença fràgil el va convertir en un ídol del proletariat italià que s’identificava amb aquell heroi eixut i agònic.

El palmarès d’ambdós resulta encara enlluernador, si bé Bartali va veure estroncats els seus millors anys per la contesa mundial, mentre que Coppi va prendre el seu relleu com a dominador del ciclisme mundial en llur moment de plenitud. Entre ells hi hagué una aferrissada rivalitat, ben atiada per les dues itàlies que els seguien. Però també nodriren una relació de respecte i companyonia.
La seva anècdota més famosa i la que els unirà icònicament per sempre més va donar-se al Tour de França del 52: arribades les duríssimes rampes del Galibier, Coppi i Bartali pujaven cap al cim frec a frec, tot i que la situació afavoria més el primer. Enmig d’aquell duel titànic (perdoneu-me els adjectius, però la crònica esportiva ha de respectar uns tòpics llargament establerts), un d’ells va passar l’ampolla d’aigua a l’altre tot dient “beu-ne, encara n’hi ha una mica”. El fotògraf Carlo Martini prengué una instantània del moment, que ràpidament s’esbombà com a símbol definitiu de la generositat cavalleresca i fraternal entre adversaris. Però la imatge mantenia l’ambigüitat de qui donava i qui rebia el bidó, i els dos protagonistes van preservar-ne sempre més l’enigme. Com tota bona llegenda, n’hi ha versions, teories i intèrprets per a tots els gustos, i de fet l’escena i la fotografia tenien ja un precedent en l’ascensió a l’Izoard del Tour del 49, malgrat que la que va passar a la història per la seva plasticitat fou la de 1952.

Molt raonablement, ara us tocaria preguntar quina ventada m’ha donat per acabar recollint aquesta rondalla de vora el foc dins la meva bitàcola.
Veureu, a mi l’esport professional modern m’ha anat deixant d’agradar.
Diuen que hi ha gent a qui a certa edat això ja els hi passa. De manera que fora d’escadusseres sessions de pilota –basca o valenciana- i d’una mínima dosi anual de rugby gal·lès, segueixo amb indiferència els esdeveniments de la matèria. O per ésser més exacte, la coartada que ofereix per a practicar un patrioterisme especialment tronat i analfabet em provoca creixent repulsió. I com l’estructura de diaris i noticiaris actual fa impossible no assabentar-se de com va la lliga de futbol o de si tal tennista ha guanyat el torneig patrocinat per algun dels paradisos fiscals que tan bé coneix o si tal altre pilot ha deixat de guanyar alguna cursa en el feu d’alguna dictadura del Golf Pèrsic, em limito a consentir-me algunes alegries en ocasió de qualsevol derrota que atenuï aquest enutjosa cantilena, especialment si tenen color blanc o rojigualda.

Però tota llei té una excepció, i a pesar de les meves reiterades promeses, quan arriba cada primavera, no sé apartar-me de la seducció que les clàssiques ciclistes del nord desencadenen dins meu. I així em descobreixo a les sobretaules dels diumenges d’abril seguint els sotracs dels corredors sobre el llambordí de la París-Roubaix o els seus secs atacs en els muren del Tour de Flandes.

Es tracta d’un darrer residu del meu amor a l’esport que amb molta diferència més m’ha agradat, aquell que he trobat més impregnat de lirisme, el que ha generat una prosa periodística més consistent, el més bonic i espiritual de tots.

No dubto que algun dia aquest últim reducte de resistència sentimental també caurà i el ciclisme esdevindrà el record entranyable d’una passió de joventut que va esvair-se al mateix temps que els postrems brots d’ingenuïtat. Tot i que potser això coincideixi amb la final ensulsiada d’una pràctica esportiva enverinada de mort.
Viciat fins al moll per les pràctiques més aberrants de dopatge i adulteració de la competició practicades amb entusiasme pels ciclistes, principals responsables, instigadors i beneficiaris del daltabaix, i amb la complicitat vergonyant de les autoritats judicials i polítiques que en el millor estil de la RDA han fet tot el possible per treure rèdits propagandístics de les victòries falsejades sense pretendre mai fer net amb aquest pou pestífer, els afeccionats al ciclisme fa molts anys que veiem giros, voltes i critèriums com si fóssim androides de Blade Runner, això és, sense saber si els nostres records són reals o inventats. Una mania absurda de la qual tractem de anar-nos-en desempallegant, mentre tot plegat segueix un camí molt similar al de la boxa, també esport ben popular en els anys 60 o 70 del segle passat i avui confinat a sòrdides catacombes.

Ja sé que el quadre és sospitós de contumàcia. Però per una vegada, no sóc jo qui ha anat a la recerca d’un derelicte, sinó ell qui m’ha vingut a trobar. I potser aquest apunt representi un definitiu arranjament de comptes que he anat postergant.
Però mentre arriba aquest terme, no em resisteixo a llegir periòdicament el blog de’n Sergio, Ciclismo2005, una crònica personalíssima, airada, devastadora i que no agafa presoners de les més brutes interioritats d’aquest sinistre present. Perquè amb tots els seus possibles bescantaments i arbitrarietats, crec que algun dia es podrà llegir com l’apassionant novel·la de la decadència sense retorn d’aquesta cultura centenària.

Serà, si cap miracle no ho impedeix, quan ja ens haguem desfet d’aquest bagatge en liquidació.

Bonhomies definitives

A la meva mare no puc estar-me d’agrair–li el do de la seva delicada excentricitat, que fins i tot m’ha servit per trobar delit en algunes tètriques cantonades de la vida. Per exemple, sempre recorda que quan va conèixer el meu pare somniava que ell acceptava ocupar la vacant d’enterramorts del poble i que anaven a viure plegats a la casa del cementiri: un projecte amarat als seus ulls d’un insuperable romanticisme.

Suposo que d’ella ve l’ afecció a passejar pels camps sants de les ciutats i pobles que visito, i a sentir-hi més serenor que neguit, o a fer pelegrinatges a les tombes d’aquelles persones que admiro amb un ànim més trempat que de malenconiosa reverència.
Sí, ja m’adono que el mal gust i la massificació també han anat esbotzant les defenses d’aquests reductes, però encara hi ha alguns indrets on pot descobrir-se un art sumptuari que expressa una intensa i afectuosa relació amb la vida més que una necròfila exaltació de la mort. Envejo, per exemple, aquests bellísims cementiris de l’Europa de l’Est, sense ni tan sols una tanca o una estacada que separi els vius dels finats, refermant la idea del seu íntim veinatge. Com també m’agrada la tradició anglosaxona d’inscriure epitafis punyents i irònics, que fan caure la màscara de solemnitat de la nostra antagonista.

N’he anat aplegant uns quants. Així, hom pot trobar-se amb peces tan magnífiques com la dedicada al subhastador Jedediah Goodwin, de Greenwood, Nova Iorq:
”Auctioneer, born 1828. Going! Going! Gone! 1876.”

O aquest luctuós rodolí:
”Stranger weep, for at the age of seven
Little Willie went to heaven “
...que algú va tenir la pensada d’arrodonir amb la guixada:
“Cheer up stranger, who can tell
Little Willie may have gone to hell”

Altres comencen amb un fingit moralisme per acabar donant un imprevist tomb:
”Here lies the bones of Elizabeth Charlotte
Born a virgin, died a harlot
She was aye a virgin at seventeen
A remarkable thing in Aberdeen.”

Però el meu indiscutible favorit és aquest exemple d’enginy lingüístic típic de l’humor anglès:
”In Memory of Captain Underwood
Who was drowned
here lies free of blood and slaughter
Once Underwood: – now Underwater”

Creia que aquesta vessant de l’art de l’epitafi havia estat sempre desconeguda a casa nostra, on hi dominen les fórmules més previsibles i estereotipades. Per això em va sobtar aquest fragment de George Orwell al seu Homage to Catalonia (que tradueixo de mala manera)
”Però el fet realment sorprenent era la completa absència d’inscripcions religioses a les tombes, malgrat que totes eren de dates anteriors a la revolució. Crec que només una volta vaig veure el “Pregueu per l’ànima d’en Pau, en Pere i en Berenguera” que és habitual de les tombes catòliques. La majoria de les inscripcions eren purament seculars, amb poemes de broma sobre les virtuts dels difunts.”

Així doncs, sembla que hem d’agrair a la beata gatamoixeria dels vencedors de la Guerra Civil que ens arrabassessin l’humor no només en vida, sinó també al més enllà.
Però abans de fer acusacions tan gruixudes, caldrà investigar una mica més la qüestió i portar-vos noticia d’aquesta tradició cultural que avui sembla ben extirpada. Si teniu indicis que ho provin o ho desestimin, no deixeu de fer-me’ls arribar.
Mentrestant, podeu anar entretenint-vos amb aquest interessantíssim web de l’Associació Europea de Cementiris.

Els carnets desenterrats I

Fotografia de Rita Crane.

Sovint, de viatge, m’enduc unes llibretes que gargotejo amb frases que se’m creuen en el camí; associacions passatgeres, mots i topònims, emblemes heràldics d’alguna idea encara oculta i escalaborns de tota mena d’escrits que, amb similar freqüència, la meva inconstància, la manca de temps o l’atenuació de la urgència expressiva condemnen als llimbs per un temps indefinit. I succeeix que, a vegades, aquestes anotacions han estat embastades de manera tan primària -o pertanyen a aquella veu desdoblada que els trànsits acostumen a provocar- que quan vull reprendre-les ja m’és impossible recuperar-ne el sentit exacte o la intenció amb què les vaig prendre.
És llavors que emeten una radiació espectral: trasllueixen nocions que s’han anat esvaint, senyalen camins esborrats a regions ja remotes i potser inaccessibles. Son, en efecte, vestigis: remeten a alguna cosa que ja no es troba sencera allí.

D’aquests esborranys n’hi ha d’una mena que m’intriguen especialment: aquells que no sé si contenen la clau d’una jornada passada o només hipotètica, un record veritable o inventat.
En un d’ells m’hi topo amb la següent llista (que reprodueixo amb la seva aparent incongruència de comes i guions):

Hôtel-de-Ville – Nonnais d’Hyères – Hôtel de Sens- Rue Figuiere, Ave Maria – Jardins St.Paul- Village Saint Paul- Rue Charlemagne, Rue Eginhard-Saint Paul- Saint Antoine nº62- Place des Vosges- Francs- Bourgeois- Rue Turenne- Jarente – Caron- Corridor Place Marché Sainte Catherine – Ormesson- Rue Sevigné- Rue Pavée- Rue Mahler- Rur Rosiers- Roi de Sicile- Vielle du temple- Rue de Trésor- Marché Blancs Manteaux-Hospitalières Saint Gervais-

Hi reconec un itinerari pel barri del Marais parisenc. De fet, comprovo que amb alguna el·lipsi és una ruta que pot resseguir-se realment. Però sóc incapaç de recordar si és la meva anotació detallada d’una passejada veritablement duta a terme o només una proposta prèvia. I en aquest darrer cas, si va ser fixada sobre un mapa o copiada d’algun lloc. I sobretot si només tenia una finalitat ociosa o, atenent a les raons que em dugueren a la capital francesa per aquelles dates, tenia una intencionalitat ben precisa.
Aquesta indefinició em provoca una lleu basarda: és el sentiment d’una substància de l’existència que va escolant-se cap a estrats ignots de manera continuada i gairebé imperceptible. Potser sigui la matèria que, com molta de la que forneix aquests carnets que aniré desenterrant, marxi a formar allò que Melville descrivia amb la seva inabastable genialitat com “the ungraspable phantom of life”.

Nomenclatures I

Una de les darreres tramuntanades del company Vicent ha actuat d’incitació d’aquesta entrada. I és que encara que pretengui emmascarar-ho d’interès onomàstic, jo també he passat moltes badoques estones amb el cercador de noms de l’INE i de l’Idescat, buscant ximpleries com quants Senyors Carallot (cap, desafortunadament) o Senyors Nabo (tres) corren per aquest verals ibèrics.
Val a dir que això de parlar de noms ha estat sempre un dels meus entreteniments favorits i que aquestes eines m’han deixat satisfer tota mena d’ocioses curiositats. I també resulta un joc social infal·lible: obriu l’aplicació en alguna reunió d’amics i veureu com qui més qui menys fa les seves morbosespropostes.

Ara bé, en aquesta qüestió mantinc idees tan fermes com poc compartides. Per exemple, he pogut comprovar que la meva simpatia pels vells noms germànics dels nostres comtes és una autèntica raresa: si excloem els Bernats i una esperançadora revifalla dels Oleguers, ens trobem amb només dos-cents Guifrés, un curt mig centenar de Berenguers, menys de quatre Odalrics o Isembards i cap, aviat és dit, Sunifred, Sunyer o Borrell.

Encara menys prèdica han tingut els sonors noms dels monarques visigots, tot i que no pot dir-se que fossin desconeguts a la generació dels nostres pares: ni rastre d’un mal Turismon, d’un Vamba, d’un Tulga o d’un Vitiza, de Sigerics o Gundemars. D’aquest patrimoni onomàstic tan absurdament malaguanyat només aconsegueixo rescatar un valent que va batejar el seu fill amb el meu preferit de tots: Suintila.
De fet, la cosa medieval, que és la font més certa que jo manegaria en cas de tenir descendència (o com ja fou el cas, d’apadrinar), ha anat ben fluixa. Tristany, el que jo escolliria si només fos assumpte meu, sols presenta set coincidències. Les mateixes que Galceran i unes quantes menys que Huc, Bertran o Guerau. I per la banda bizantina, artúrica o literària millor deixar-ho córrer. Us podeu creure que al Principat, i dubto que al País Valencià rodin millor les coses, s’hi registren només quatre Joanots i entre un i tres Ausies? Doncs això…

En el cantó femení hi ha hagut una mica més de varietat. Hi ha un grapadet d’Isoldes, alguna que altra Sança (oi que és bonic?) o nou Almodis. Però tampoc esperem miracles: on són les Esclermondes, Carmesines o Adelaises? Ca! Aquí carretades de Júlies, Paules i Lucies fins que ens n’avorreixin i passem a la següent dèria. (El fenomen de la popularitat i contagi d’un nom o grup de noms, però, no és pas insignificant, i se’n poden extreure interessants conclusions, sobretot en els estudis històrics.).

Aquest lleure m’ha permès també fer alguna valuosa constatació personal. Sense anar més lluny, que dels meus quatre cognoms materns tres presenten la més alta freqüència al Berguedà i un al Solsonès, fet que confirma la tesi ja exposada en un anterior post.
Igualment, com sempre havíem sospitat, puc comprovar que dos dels meus millors amics porten cognoms catalans molt estranys. De Buxaus en queden només disset. I el cas dels Baladoch és encara més crític: en resten només sis –sis a tot el món- i, si les dades són correctes, el Francesc és l’últim mascle en edat de procrear que podria transmetre’l. Aquesta deu ser un sensació ben inquietant: saber-se el terme d’una nissaga, el darrer d’una línia de sang que només tu pots decidir si anirà un pas més enllà en la història de l’espècie.
Potser, estimat Cesc, caldria que anessim per feina. El nostre llegat patronòmic depèn dels teus moviments…

Neiges d’antan

                 

Aquest post és un exemple de l’eixalebrament espontani que s’apodera de la gent quan neva en aquestes latituds nostres. Jo mateix vaig llevar-me el dissabte i vaig sortir a donar un tomb per fer alguna fotografia de les avingudes i dels arcs d’arbres que formaven bells pal·lis d’ermini. I sempre sobta la bonhomia que un fet com aquest infon en els vianants, divertits i còmplices de la fugaç suspensió de la normalitat que la neu comporta: n’hi ha prou amb aquest trencament de la capa de rutina en què estem acostumats a viure per observar la sensibilitat de gairebé tothom vers l’extraordinari. El contrast pot arribar a ser estrambòtic, amb escenes com les d’uns marrecs precipitant-se per un barranc amb els seus trineus (d’on dimonis els havien tret?) com si això fos Krasnoiarsk.

I deia que n’era un exemple perquè això d’una nevada no té res de vestigial o derelictesc que justifiqui la seva inclusió en aquesta pàgina (cada dia m’abandono més sovint a aquest rampells).
O potser sí?  Perquè ben mirat, i diguin el que diguin els registres meteorològics, la neu entre nosaltres sembla ser un fenomen en remissió. I malgrat els afanys del Ministeri de Foment i la Comunitat de Madrid, també les llargues alteracions de la vida quotidiana que implicava o els forçosos règims d’aïllament que imposava en moltes comunitats que havien de comptar-hi per preparar l’estació freda. Jo la recordo com una cita puntual de cada hivern d’infantesa; tant com les carregues de gas-oil i vitualles que havíem de pujar al rebost de la iaia. (Si realment queia cada any o cada tres non c’entra niente, que dirien els italians)

Encara que em temo que aquesta mena d’impressions són més velles que l’anar a peu i que ja fa un grapat de segles donaven per anar fent poemes… Mais où sont les neiges d’antan!

Postdata hebraica

Tot aprofitant que en Jesús encara no ens ha passat revista i que les dates conviden a la lleugeresa, us explicaré amb animus jocandi la meva accidentada iniciació en els quefers hebraics.
Quin va ser el detonant d’aquest interès no ho sabria dir. Potser l’enlluernament juvenil per la literatura ostjuden, la commoció que en una sensibilitat inclinada vers tot allò residual sempre provoca el descobriment del món sefardita, la troballa d’un fil tènue que podria unir-me a una nissaga de conversos de Lucena o una barreja de totes aquestes i altres coses.

El cas es que aquesta seducció estètica difícil de raonar va portar-me a proposar a la televisió de Barcelona una petita peça documental sobre la comunitat jueva de la ciutat.
Amb la ingenuïtat del novell, jo pretenia conjuminar el rerefons llegendari de la història de les claus esmentada a l’anterior apunt amb la realitat de l’actual comunitat barcelonina.
Com s’ha vist, la investigació del primer punt ja va desballestar un dels meus primitius propòsits, però encara quedava dempeus l’altre. I dic encara perquè no sabia quina mena de finíssim sedàs m’hauria calgut travessar per aconseguir-ho.

Així, després d’un pacient setge, vaig aconseguir ésser rebut per la presidenta de la Comunitat Israelita de Barcelona. I allà vaig començar-me a enredar en la subtil xarxa de prevencions amb que molt raonablement els membres d’aquesta preserven la seva discreció. Perquè tot i detallar molt detingudament les meves intencions, oferir solides comprovacions de la meva identitat i admetre llargues deliberacions per rebre el vist-i-plau, se’m va donar unes instruccions sense les quals no hi hauria filmació possible. A saber: no podria enregistrar cap cerimònia religiosa i, segurament, ni tan sols la sinagoga buida, em reservaria de donar dades molt detallades sobre els protagonistes de la peça o de recollir determinades opinions polítiques i, sobre tot, la condició més enigmàtica, només parlaria d’aquella comunitat i no de cap altre.
Per un peça que no havia de durar ni deu minuts, tot allà semblava un xic excessiu, i posteriors dilacions i traves van convidar-me a deixar-ho córrer.

Però aquella claudicació no implicava deixar de satisfer certes curiositats. I si fins aleshores desconeixia que hi hagués cap altre comunitat jueva a Barcelona, el deseiximent del projecte em permetia esbrinar-ne alguna cosa.
És així com vaig saber que a finals del setanta, l’arribada d’alguns jueus sud-americans va introduir un element de tensió dins la comunitat ortodoxa establerta a meitat de la dècada dels cinquanta. Perquè aquells jueus argentins, uruguaians o xilens s’adscrivien de forma poc dissimulada als corrents reformistes o progressistes del judaisme; una eventualitat que indubtablement feia poca gràcia als observants de l’ortodòxia del carrer Avenir.

Per apaivagar els malentesos i tractar de conformar una única comunitat, que atès el petit nombre de jueus de Barcelona semblava l’opció més sensata, s’emprengueren diversos intents de conciliació. El més important va ser un dinar de germanor en una finca de Valldoreix, on a principis dels vuitanta es van trobar membres d’ambdues tendències. Però com li explicava l’any passat al Jaume Fàbrega, no es va comptar amb què si els ortodoxes portaven les seves viandes impecablement sacrificades, els jueus del con sud tampoc van renunciar als seus sagnants talls de vedella poc ni gens càixer. I com el propietari de la casa es va negar en rodó a que aquelles carns impures profanessin la seva graella, el dinar va acabar com el rosari de l’aurora i els retrets i baralles d’aquell aplec van trencar tota possibilitat de consens. El resultat ja el sabeu, i encara avui hi ha dues comunitats a Barcelona que actuen com si l’altra no existís i fan tot el possible per ignorar-se.

Puc dir que malgrat tot, el meu interès pel judaisme no va decaure, i que encara el conreo de forma amateurística, com aquests papers demostren de tant en tant. Però aquella experiència va representar el més gràfic ensenyament possible del “tres jueus, quatre sinagogues” que em diuen els qui hi entenen més que jo que guia tants aspectes de la vivència d’aquest poble tan tossut i irreductible.

La seducció dels catàlegs

Des que era un marrec he sentit el plaer de la enumeració, la il•lusió de les taxonomies, el gust per les classificacions que proven d’ordenar en segures categories i ben mesurades jerarquies la multiplicitat inabastable de la vida. I aquesta és una de les meves grans contradiccions, perquè no només sóc conscient que les inesgotables formes de la realitat defugen qualsevol intent d’aquesta mena, o que cap símbol pot representar la diversitat de les coses sense reduir-les i eixugar-les, sinó que ho celebro i em dóna esperança que així sigui.

Però a vegades també m’angoixa, em fa sentir el neguit de la impotència per fixar i retenir d’una manera precisa tot allò que m’estimo o m’interessa.
És en aquesta contradansa que passo els meus dies. He malbaratat un temps preciós fent llistes, imaginant mètodes, cercant modes de deturar el fluxe del que m’envolta, d’organitzar els meus llibres, els meus records, la meva col·lecció de taps de cervesa, els meus viatges o les meves especies de cuina tan exhaustivament com fos possible. L’altre meitat de temps se n’ha anat abandonant-me feliç i peresós a l’anàrquic corrent de la vida que s’esmunyia per les escletxes d’aquests quimèrics edificis.

En l’entremig, he desenvolupat un forta simpatia pels meus predecessors i per totes aquelles nomenclatures que han pretès apamar el món i els seus fenomens. Les que més m’agraden són aquelles que s’han provat obsoletes o pertanyen a una sensibilitat que ja no és la nostra. Afanys de donar forma a l’innominable. N’hi un bon grapat en llatí, car el llatí encara era la llengua acadèmica de les èpoques on aquestes coses es creien possibles.
I cap m’encisa més que aquella que distibueix en els següents motius el més fugisser dels actes humans. És a dir, el de llevar-se la vida.
I que són:
Tedium vitae
Valetudinis adversae impatienta
Impatienta doloris
Furor
Jactatio
Pudor
Liberum mortis arbitrium
Subtractio
Nulla justa causa
i, com no….Aequivocus.

Acudits i vacances

Després d’anys de fer-ne de l’alçada d’un campanar, amb la inestimable aquiescència d’ajuntaments i administracions de tots els colors, la nostra estimada Comunidad ha plantat aquest simpàtics cartellets per esperonar-nos a conservar les carrerades del rodal. Per si de cas, ja ha tingut la prevenció de protegir-les amb una bona capa d’asfalt i colònies senceres de nous habitatges a banda i banda.
És el particular sentit de l’humor de la Marquesa de noséquè i Aguirre Gil de Biedma. Encara que sembli difícil, amb el temps hom s’hi arriba a acostumar.
Me’n vaig de vacances fins a primers de setembre. A veure si amb la distància, a més a més de comprensió, també aconsegueixo que em faci una mica de gràcia.
La nostàlgia la dono per causa perduda.

Història inventada

El volum, de títol genèric Leyendas, és una miscel·lània que compren un florilegi a la Mare de Déu, unes trobes a Santa Teresa i una mena d’almanac de dades curioses i cal suposar que d’alguna utilitat en l’època. Degué ésser editat a la dècada dels 70 del segle XIX i jo vaig trobar-lo en un estat delicat mentre remenava en un mercat d’encants de Jerez de los Caballeros.
En aquesta darrera part, entre les temperatures mitjanes de les principals fonts termals d’Europa i un llistat d’efemèrides, em topo amb una cronologia reial que, molt raonablement, comença pels Reyes fabulosos de la España primitiva acompanyats de les dates dels seus igualment fabulosos regnats.

És la rastellera que transcric a continuació:

Tubal y Tarsis, primeros pobladores de España. Ibero, de cuyo nombre se llamó Iberia la España. Jubalda. Brigo. Tago. Beto, Jerion. Los Jeriones, sus hijos. Hispalo. Hispan, de quien se dice tomó el nombre España. Hércules Libio. Héspero, de cuyo nombre España se llamó también Hesperie. Atlante. Sicoro. Sicano. Sicileo. Luso. Siculo. Testa. Romo. Palatuo, que dio su nombre a Palencia. Caco. Gargoris. Abidis, nieto de Gargoris.

Suposo que deu ser un d’aquells exemples d’història mistificada a conveniència dels nacionalistes que tant empipa als locutors episcopals i als il·lustrats de la Bonanova (si és que no són els mateixos). A mi, en canvi, frívol per naturalesa, aquestes coses em distreuen força i fins i tot diria que les trobo molt divertides.

El riu subterrani de l’heretgia

Del tèrbol i cabalós riu de l’heretgia m’hagués agradat parlar-ne amb més freqüència, sinó fos perquè imagino que la paciència dels amics d’aquesta pàgina té un límit i, a més a més, perquè significa introduir-se en un sidral de mil dimonis.
Però ni que sigui de passada voldria convidar a desfilar de tard a tard a alguns d’aquells homes i moviments que amb el seu pensament i acció contribuïren a erosionar els discursos dominants de diverses èpoques i contrades.

Molt especialment perquè en les doctrines herètiques, més enllà de llur estricta significació teològica, s’hi pot rastrejar un combat que és un leitmotiv principal d’aquest blog: el de l’heterodòxia contra l’ortodòxia.
Tot sovint, sota l’inacabable garbuix de sectes gnòstiques i maniqueistes, esotèriques i místiques hi batega la voluntat de discutir i modificar l’ordre imperant per l´únic canal possible, i tanmateix molt perillós per la pròpia integritat dels seus membres. Des de el mateix moment en el qual el cristianisme deixa de ser una ideologia emancipadora –la rebel·lió dels esclaus com va reblar Nietzsche- i esdevé una eina per a la continuïtat de la unitat imperial i pel manteniment d’una determinada cohesió social, paper que no deixarà d’exercir fins avui, els diversos grups qualificats com a herètics juguen un paper de contrapoder, d’oposició, de subcultures que amb variades motivacions empren aquest vehicle per a manifestar la seva disconformitat.

Evidentment, ha existit la temptació moderna d’extralimitar aquest discurs i presentar tots aquests moviments com a manifestacions d’un mateix corrent soterrat, units en un ideal que reapareix d’època en època i que viatja sense desviacions de l’arrianisme al neoplatonisme del renaixement i del catarisme a les vanguardies artístiques del segle XX. Un excés que no impedeix afirmar que totes són reaccions rupturistes a una tradició occidental central i hegemònica.
Però cadascuna d’aquestes manifestacions respon a unes circumstàncies concretes i les seves característiques són prou singulars com per a no encabir-les en un mateix sac.
En el Baix Imperi, bona part d’aquest grups sorgeixen com a resposta de les classes subalternes de menestrals i petits propietaris amenaçades per la consolidació de l’església com a continuadora del poder imperial i pels privilegis que els seus membres anaven assolint. La promesa d’un sistema que trenqués amb el model esclavista i latifundista havia quedat escapçada i s’imposaven els intents de cercar una alternativa a aquesta estructura que tan fàcilment havia assumit les pautes precedents del poder. D’altres casos deixen anar un perfum que pot evocar-nos reivindicacions tan actuals com les de l’antiglobalització. En ple segle IV, els bisbes Donat de Numídia i Donat II bisbe de Cartago, encapçalen una insurrecció en nom d’una religió que essent cristiana i universal pogués ésser també vernacular i arrelada al terròs. La dura repressió imperial no aconseguí esclafar la revolta i l’emperador hagué d’acceptar la llibertat de culte dels donatistes, de manera que, com explica l’historiador Étienne Trocmé “En totes i cadascuna de les ciutats nord-africanes s’hi va dreçar una església donatista excèntrica, agressiva, autònoma, popular e independent de l’administració pública. D’aquesta manera el donatisme va convertir-se en expressió del particularisme africà i prengué unes connotacions que sembla que no haver tingut en els seus orígens.” Quelcom que va durar fins l’invasió àrab.

Amb tots aquests components, i sense ocupar-nos ara de molts altres aspectes litúrgics i estètics que per la seva raresa ja mereixen tot el nostre interès, no pot estranyar a ningú que senti per l’heretisme i el seu paper històric una simpatia indissimulable.

Final de dama

Ja farà un lustre que vaig abocar-me a la recerca d’un espectre, el d’un vell campió del món d’escacs, Alexander Alekhine, que va deixar rera seu un rastre d’ombra i confusió que els anys, lluny d’esvair, han fet més hermètic i dubtós. La meva dedicació només obtingué un fruit parcial que ara es marceix en el fons d’algun calaix de projectes mai rodats. I no me’n planyo. Potser aquesta és la millor sort que pot córrer un fantasma estimat: seguir esperant-nos en les cruïlles del misteri.

Però dels intersticis d’aquesta investigació també me’n vaig endur algun rastre oblic per a la meva col·lecció. Així, vaig distreure’m de la part més feixuga de la tasca documental amb algunes recerques paral·leles. La més engrescadora va ser la d’un manuscrit perdut anomenat Llibre dels jochs partits dels schacs en nombre de 100, editat a València en 1495 per l’impremta de Lope de Roca Alemany i Pere Trincher i ordenat e compost por mi, Francesch Vicent , nat en la ciutat de Sogorb. Segons molts indicis i notes bibliogràfiques, aquesta obra seria així uns anys anterior al famós Tratado de Lucena (que podria no ésser-ne més que una traducció castellana), i fins i tot que la responsabilitat de la publicació a 1512 de Questo Libro e da Imparare Giocare a Scacchi et de le partite no escauria realment al farmacèutic portuguès establert a Roma Pedro Damiano, sinó al propi Vicent, que s’hauria valgut d’aquest pseudònim per defugir alguns comptes pendents amb la inquisició.

D’ésser correctes aquestes dades, s’hauria d’atribuir a Vicent la primera divulgació de la revolució més decisiva de la història dels escacs. En el seu llibre rauria la codificació d’una modificació essencial –i reflex d’una realitat social emergent- que ha arribat als nostres dies: la substitució de l’antiga peça del firz o alferça per la dama, molt més poderosa i d’ençà senyora indiscutible dels taulells, ràpidament esventada i assimilada per arreu.

L’únic obstacle per a constatar-ho era la desaparició d’aquest incunable, escrit originalment en valencià. Segons la Typographia española del pare Francisco Méndez, en quedava un exemplar a la Llibreria del Monestir de Montserrat, i encara un altre a la Biblioteca Real de Madrid. Ambdues, no obstant això, s’haurien extraviat arran de la invasió napoleònica de 1808. Per la seva banda, a mitjans del segle XIX, Antonius Van der Linde assegurava que un informador li havia comunicat l’existència d’una còpia del volum a la Biblioteca Comunale di Siena, sense que mai es pogués provar si era cert.

Car després d’una temporada d’ocioses especulacions vaig desentendre’m de l’afer, he trigat en assabentar-me que l’historiador José Garzón va triomfar allà on tants d’altres no havien reeixit. Gràcies al seguiment d’una pista italiana (desconec si la sienesa) va acabar aquesta llarga percaça a la Biblioteca Malatestiana de Cesena, on algun de llurs manuscrits es correspondria finalment amb l’obra de Vicent.
En últim terme, Garzón ha aconseguit demostrar que la dama no només hauria estat documentada primerament pel sogorbí, ans que seria també una innovació genuïnament valenciana, descrita per primera volta en un poema al•legòric aparegut vint anys abans que l’obra de Vicent amb el nom d’Schacs d’amor i amb la signatura de Francí de Castellví, Narcís de Vinyols i Bernat Fenollar.

No sé si aquestes són les millors recomanacions per una setmana de Sant Jordi, però no m’ha semblat mala idea honorar un sant d’identitat tan esquiva amb una petita història de llibres esmunyedissos.

A les regions inferiors

Gràcies a Pablo García-Rayo i la seva extraordinària tasca al capdavant del Museo Etnográfico de San Sebastián de los Reyes, fa unes temporades que gaudim de la flor i nata de la música d’arrel ibèrica. El seus Viernes de la Tradición són un altíssim exemple d’allò que un funcionari humil, honrat i amb voluntat de servei pot fer per ampliar el camp d’acció cultural d’una societat. El resultat és un dels millors cicles permanents de concerts que pugui tenir lloc a Europa.La darrera visita que tinguérem fou la de Bufacalibos, una mena de facció d’elit del grup més distingit del folk d’Aragó: Biella Nuei.
Segons la seva pròpia explicació, bufacalibos és el mot aragonès per designar aquells qui venten el caliu per atiar el foc i reviscolar les flames. I aquesta és exactament la seva feina. Quan en un poble volen salvar alguna tradició oral que s’està perdent o els calen músics que recomponguin una cançó de la qual se’n tenen algunes darreres pistes, els criden. Ells hi van, investiguen, recullen o reelaboren els materials que troben, els donen forma i els retornen a la gent que els ho ha demanat amb nova saba.

La imatge és una de les més inspiradores que he albirat en els darrers mesos. I no només per entroncar amb una casta de mags errants que administren guariments miraculosos in articulo mortis, sinó per l’exquisida lleugeresa d’aquesta intervenció. Els bufacalibos apareixen quan només hi ha una consciència latent i indefinida d’una pròxima extinció que cal conjurar, i marxen abans que la seva obra de redreçament s’oficialitzi, quedi absorbida per qualsevol temptació canònica; lliurada de bell nou als seus creadors originals, sense estendre les xarxes de mediacions que podrien ofegar-la o alienar-la.

Aquesta idea m’ha fet pensar molt i m’ha semblat un emblema del propi destí. Les coses m’interessen més quan es troben en l’estat previ o posterior a qualsevol codificació institucional. En el moment en el qual se n’ha fet un discurs articulat, un programa; quan s’han integrat en una ideologia –i moltes vegades és convenient i necessari que així sigui per poder servar-les i engrandir-les- deixen d’atreure’m. És com si només pogués participar d’allò que es troba en els intersticis, en les regions inferiors, en un medi larvari, i una vegada és evident i regular, reconegut i plenament conscient, me n’hagués de retirar discretament per anar a la percaça de nous marges.
Aquesta maledicció seria, no ho sabria expressar millor, la meva brúixola espiritual.